Andròmina?

El mes que demà comença dóna nom als premis Octubre, la nit literària que organitza Eliseu Climent des de fa (o farà) 39 anys a València. Corre la brama que el premi de narrativa es diu Andròmina perquè Rosa Raga, la dona de Climent, va obrir un diccionari a l’atzar i va assenyalar amb el dit aquest nom. Una andròmina designa un objecte tan atrotinat que ja no serveix per a res, tot i que en plural també pot referir-se als embolics d’alguna persona enredaire o manifassera. D’andròmina diuen que prové l’entranyable endimari que em clavava mon àvia geltrunenca sempre que l’atabalava amb les meves falòrnies de nen fantasiós. Coromines el deriva del nom mitològic Andròmeda, personatge d’una faula que hauria esdevingut sinònim de mentida, fantasia o embolic. És (o era) un mot en desús fins que, de sobte, les festes majors han posat de moda les curses de vehicles extravagants amb rodes (sofàs tunejats, bòlids diversos) en baixada lliure per algun carrer inclinat. Enguany, a les festes del meu barri barceloní d’Horta van celebrar-ne la tercera edició. En podien haver dit cursa de ginys, fòtils o carraques, però han decidit dir-ne cursa d’andròmines. I ha quallat.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 30 de setembre de 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma