Cantant veritats

Abandona aquesta vall de llàgrimes i esbarzers el cantant i diputat José Antonio Labordeta i Pepa Fernández, la directora de No es un día cualquiera de Radio 1, declara: “Era un home necessari”. Encuriosit per aquest concepte engimàtic, segueixo el rastre d’altres homes necessaris. L’any 1977 Miquel Coll i Alentorn era un home necessari per a Catalunya (ho van escriure en un cartell electoral). Un altre pasquí del seu mateix partit ens diu que Enric Vendrell també ho era. Com ho van ser Rafael Caria (a l’Alguer), Milton Santos (un geògraf del Brasil), Jean-Étienne Marie (un teòric musical francès), Lionel Gioda (un periodista argentí) i el general Perón (segons un web del Partit Justicialista). Tots difunts, també és mala sort.
Labordeta engrosseix la nòmina d’homes necessaris i ens empeny a preguntar-nos quins homes són innnecessaris, posant en entredit els seus nou mesos de gestació –prescindibles, una placenta malaguanyada-. Per què a Labordeta se li atribueix aquest mèrit tan alt? No crec que sigui per les seves cançons i excursions televisives, sinó que es deu a la seva condició d’home franc, senzill i directe, que cantava suposades veritats (de vegades això es coneix com populisme). I també pel seu celebrat “¡A la mierda!” dedicat a diputats del PP –si haguessin sigut del PSOE no resultaria tan graciós-, que hauria pogut obrir un debat polític –i que no va tenir lloc- basat en arguments com ara “¡Tu puta madre!”, “¡Imbécil del carajo!” i “A parir panteres, gamarús!” (aquesta hauria estat l’aportació de la Minoria Catalana).

Enric Gomà, Avui, 22 de setembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma