Contra la literatura ètnica

La maduresa creativa que il·lumina els set relats d’El barco, de l’escriptor Nam Le, resulta inusual i sorprenent, tractant-se d’un primer llibre. Potser s’han de buscar les raons en la biografia de l’autor: Nam Le va néixer el 1978 al Vietnam, però quan tenia un any els pares van emigrar a Austràlia. La seva cultura, doncs, és anglosaxona. Els seus estudis el van portar a treballar uns anys com a advocat, però el 2004 se’n va anar als Estats Units i va començar a estudiar a la prestigiosa escola de creació literària d’Iowa. Poc després va publicar els seus primers contes en revistes i el 2008 va aparèixer El barco, recull amb què ha guanyat un bon nombre de premis.

Aquesta determinació professional, per dir-ho així, es tradueix en una escriptura formal, brillant, decidida, que acostuma a trobar la frase exacta i explora els límits del llenguatge (encara que a estones el to li surti massa seriós). El primer relat del llibre es pot llegir com una declaració d’intencions. En ell, un advocat anomenat Nam, d’origen vietnamita i que estudia a l’escola d’Iowa, ha d’escriure un relat en tres dies. El seu bloqueig com a escriptor coincideix amb l’arribada inesperada del seu pare, a qui fa anys que no veu. L’artifici biogràfic guanya sentit gràcies a la tensió entre dues referències literàries, una de superficial i una altra de més essencial. D’una banda apareixen els comentaris d’un agent literari sobre les últimes tendències editorials: «La literatura ètnica és el que es porta ara», comenta, i algú replica: «Estic fart de literatura ètnica (...). Tot són descripcions de menjars exòtics». Davant d’aquest camí que, se suposa, l’escriptor Nam hauria d’agafar per trencar el seu bloqueig, es contraposen unes paraules de Faulkner, que deia que «hem d’escriure sobre les veritats eternes. Amor i honor i pietat i orgull i compassió i sacrifici».

Aquesta enumeració, precisament, és la que dóna títol al primer relat. Els que vénen a continuació es poden veure com a exercicis al voltant d’aquestes «veritats eternes», que són a tot arreu. Són històries situades en llocs com Cartagena (Colòmbia), Austràlia, Nova York, Teheran, Hiroshima o —l’última, i la millor— en un vaixell de refugiats que fuig del Vietnam. Narracions dramàtiques, profundes, que busquen deixar empremta en el lector, commoure’l, i que sovint ho aconsegueixen.

Jordi Puntí, ressenya del llibre de contes El Barco, de Nam Le (Mondadori). El Periódico, 8 de setembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma