dilluns, 27 de setembre de 2010

Cornuts i pagant el beure

L’últim ple del Parlament de Catalunya va aprovar, ara fa sis dies, una llei que regularà els correbous i unes quantes festes d’aquesta mena. Els correbous són unes manifestacions culturals atàviques (se sol dir) que a la comunitat bovina es viuen amb el fervor d’uns Jocs Olímpics. Tota una competició anual en què els millors animals de la raça poden demostrar les seves habilitats per ficar el cap en un llaç i córrer, saltar al mar des d’un moll de dos metres d’altura, clavar cops de banya a un cistell de vímet que es va movent o —la prova reina— perseguir humans per una plaça fosca i amb l’únic ajut de dues boles de foc a les banyes.

Encara que la llei s’hagi aprovat per una àmplia majoria, hi ha humans que se senten enganyats. Els que estan a favor del toreig ho deuen viure igual que cornuts i pagant el beure (perdó per l’acudit fàcil) i els defensors dels drets animals troben que el Parlament ha fet passar bou per bèstia grossa (perdó una altra vegada). Ni els uns ni els altres no acaben d’entendre que els mateixos diputats d’ERC, el PSC i CiU que el mes de juliol van prohibir les corrides de toros perquè s’hi torturaven els animals —i juraven que no, que de cap manera era un debat identitari—, ara promoguin una llei per blindar els correbous. La diferència, diuen, és que als correbous la bèstia no mor davant del públic i, en el fons, tampoc s’ho passa tan malament. D’aquesta manera és com ho argumentava dies enrere un regidor de l’ajuntament d’Amposta: «Si patissin tant com diuen, no durarien tant».

Jo trobo que els parlamentaris van fer santament. ¿No havíem quedat que als catalans ens defineixen el seny i la rauxa? ¿Quin sentit té valorar les coses des d’un punt de vista racional i prou? Així, la rauxa del ritual dels correbous es compensa amb el seny de prohibir les corrides. O a l’inrevés, si ho preferiu, davant el gest arrauxat de desterrar els toreros, la prudència de preservar la tradició dels correbous. La nova llei, a més a més, té encara una altra virtut: ens dóna esperances de veure revisades algunes prohibicions anteriors. Fumar en espais públics, per exemple. Es podria permetre si el fumador no s’empassa el fum, oi? O la prohibició de conduir sota els efectes de l’alcohol... Ja sabem que és molt perillós, però ¿per què no fem una excepció i blindem el consum dels Aromes de Montserrat? Potser no tothom ho entendrà, però és un licor molt tradicional, molt nostre, molt beneït.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de setembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir