dilluns, 6 de setembre de 2010

El nom i la cosa

Fa uns quants dies, la Policia Judicial mexicana va detenir ni més ni menys que la Barbie. Perdó: la Barbie. Així, amb el sobrenom de la nina rossa i anorèxica, és com es coneix Edgar Valdez Villarreal, un dels narcos més sanguinaris que els últims temps han dominat els càrtels de la droga. Les autoritats de Mèxic van presentar el narco i els seus compinches detinguts amb una gran posada en escena —helicòpter, armes decomissades, partida de diners, agents en guàrdia— i al cap d’unes quantes hores fins i tot van penjar a internet l’interrogatori. En el vídeo es pot comprovar l’estranyesa i alhora l’exactitud del malnom. Edgar Valdez apareix com un paio carregat d’espatlles, gest seriós i desafiador, cabells tallats al raspall —més Geyperman que Barbie, vaja—, però és ros, d’ulls blaus, gringo (va néixer als Estats Units), i porta un polo verd de marca, de la mateixa marca que podria portar la famosa nina en una tarda d’estiu al club d’hípica.

En el vídeo, també, Edgar Valdez sembla molt conformat amb el malnom que li ha tocat, fins i tot se’l veu orgullós. Potser perquè li dóna una aurèola més glamurosa que als altres narcos: el Barbas, el Chachis, el H, el Billy, el JJ... La Barbie és un àlies fàcil de recordar, que crida l’atenció i li assegura l’estrellat. Parlant de la camorra italiana, l’escriptor Roberto Saviano recordava que quan un mafiós és capturat per la policia, els diaris locals no citen mai el seu nom al titular, només el seu malnom: Sandokan, el Zingaro, el Lupo... Així s’alimenta la ficció i s’allunya el problema de la societat, se’l converteix en un transsumpte d’aires cinematogràfics.

Em pregunto qui tria aquests noms: ¿són els mateixos malfactors, els acòlits que els envolten i obeeixen, la policia? Trobar un malnom memorable és gairebé com una operació de màrqueting. Ho sé perquè, a la meva manera, i ben innòcuament, fa dies que busco un títol perquè encapçali aquesta columna que els acompanyarà cada dilluns. No, no hi haurà sang i fetge, ni és la meva intenció fer-me famós o convertir-la en un senyal justicier —com la Z a la marca del Zorro—.
M’agradaria, això sí, que els transmetés la meva disposició per explicar-los coses: obrir bé els ulls i parar les orelles, aplicar el sentit comú i evitar sempre, en tot cas, que el sol ens escalfi massa el cap. Un comentari lleuger a l’hora d’esmorzar... Sí, La banya del croissant podría ser un bon títol.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de setembre del 2010.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir