dilluns, 13 de setembre de 2010

Episodis de la guerra dels balcons

Tan lluny que semblava fa uns mesos i, sense adonar-nos-en, ja hem deixat enrere l’Onze de Setembre. Potser per allò que en diuen maduresa democràtica, o perquè aquest any queia en dissabte, fa l’efecte que la Diada s’ha contagiat d’aquella abúlia que transmeten les festes repetides i els actes oficials. Fins i tot els que volen reivindicar alguna cosa i escridassen els polítics allà al monument a Rafael Casanova, ho fan sense gaire energia, com si ells també seguissin un guió establert i haguessin arribat a la funció número cent. Aquesta Diada, a més, hi va haver uns quants catalans que ni tan sols van haver de fer el gest de penjar la bandera al balcó. «¿On tenim la senyera?», cridaven el dissabte al matí. «Al calaix de sempre», responia algú des de l’altra punta del pis. «No, al calaix de sempre no hi és...». Estranyesa. Sensació de boicot. Ja ni es recordaven que l’havien penjat al balcó per la manifestació de l’Estatut i l’hi havien deixat tot l’estiu.

Ara caldrà veure si l’aparició de més banderes catalanes provoca una nova batalla en la guerra dels balcons. Jo no sé si és mala fe, devoció o simple deixadesa, però també hi ha una colla de veïns que, d’ençà de la victòria al Mundial de futbol, no han deixat d’exhibir la bandera espanyola. Tant els fa que la calorassa d’aquest agost les hagi convertit en un parrac descolorit. Tant els fa que la selecció espanyola de bàsquet hagi fet el ridícul al Mundial de Turquia.

S’ha de dir que senyeres i rojigualdes no són els únics emblemes que continuen a la vista. Els últims dies, passejant per Barcelona, he albirat exemplars de bandera argentina, brasilera i australiana, a més dels anuncis de pis de lloguer i totes les pancartes que reclamen «un barri digne», «volem dormir» o que l’AVE no passi per la Sagrada Família. De fet, el fenomen deixa entreveure que des de fa un temps els balcons de la ciutat tenen una altra missió. Abans la gent sortia al balcó per observar i deixar-se veure. Hi posaven uns quants testos amb geranis per fer bonic, i regar-los era una bona excusa per fer el xafarder. Ara els balcons s’estan convertint en un Facebook urbà, un fòrum on tothom expressa les seves manies i aficions. Mentrestant, els únics que surten al balcó i s’adonen de tot plegat són els fumadors. Als seus peus, la ciutat és un cendrer gegant. No em sorprendria que tot fos un negoci de la Tabacalera.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de setembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir