Flamenquismes

A més a més de trencar aparadors a cops de maça –que incentiva la indústria de la vidrieria-, hi ha altres maneres d’acabar un dia de vaga general. Si han aguantat una pancarta tot la tarda, han cridat consignes i han aixecat el puny moltes vegades (un gest que va bé per a les cervicals), una bona opció de lleure –excusin si escric com els informatius més llepats- és arribar a casa, deixar-se caure en una butaca i admirar l’art de la gran cantaora Bernarda de Utrera. O de Manolo Caracol. O del Capullo de Jerez (és el nom artístic de Miguel Flores, no una falta de respecte). Potser a vostès no els agrada gaire el cante andalús perquè, a banda que els fa mal de cap, consideren que no és propi del nostre país i que no pertany a la seva tradició. Hi tenen tot el dret.
Ara, Los caminos del cante d’Onda Jerez Radio també se sent per 120 ràdios catalanes de la xarxa d’emissores municipals i per Latincom, al 882 de l’Ona Mitjana. Jo no sabria distingir una bulería d’una seguiriya, una malagueña d’un zorongo. Com tants altres catalans, ho ignoro gairebé tot del flamenc. A casa, la meva àvia no cantava saetas a la Mare de Déu de Falgars ni els meus pares ballaven sevillanes pel corredor (de fer-ho, hauríem venut entrades). Però no m’és cap entrebanc per descobrir i apreciar aquest art. Si pensen que ataca la seva identitat nacional catalana, els agraïria que m’enviessin dins un sobre, envasat al buit, el xoriço de Cantimpalos que guarden al rebost. O aquella capsa de yemas de San Leandro de Sevilla. Al diari mateix, ja passaria a recollir-ho.

Enric Gomà, Avui, Els Sants Arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma