He, he, he

He. Fa poc, una amiga em va enviar un enllaç amb YouTube i com que les seves recomanacions normalment no fallen mai, hi vaig fer clic a l'acte. Va resultar ser un curtmetratge de la cineasta belga Christine Rabette, en què un home puja a un tramvia ple de cares llargues i es posa a riure, tot sol. A poc a poc, els altres viatgers s'hi apunten, fins que tot el tramvia s'omple de rialles incontrolades.
Els comentaris eren unànimement positius; per exemple, segons un tal Adrenocromooo: “La risa libera el alma en pena”. Em va desconcertar, per tant, que, al contrari, aquest vídeo em va deixar alhora deprimit i temptat de cometre un acte de violència.

He. Riure deliberadament, sense motiu –com fa l'actor del curtmetratge– no només té un nom (ioga rialler o, en hindi, hasyayoga), sinó que ho practiquen, religiosament, centenars de milers de persones arreu del món, capitanejats per un indi anomenat Madan Kataria (The New Yorker, 30-8). Per uns 800 dòlars, qualsevol pot apuntar-se a un curs d'entrenament en ioga rialler, en què, durant cinc dies, Kataria els ensenyarà com enriallar-se a discreció. A cada sessió, els participants caminen amunt i avall, mirant-se els uns als altres amb uns ulls com unes taronges mentre piquen de mans i criden “Ha ha ha!”.

He. Diversos informes científics publicats entre el 1979 i el 2003 han indicat que riure perquè alguna cosa realment et fa gràcia pot abaixar els nivells de cortisol al cervell, reduint així qualsevol símptoma d'estrès i millorant la salut general de la persona enriolada. Els efectes del riure falsificat, per contrast, es limiten a quatre contraccions musculars ben fugisseres i punt. Llàstima, doncs, que sembla cada cop més difícil de trobar quelcom prou graciós perquè faci riure de debò. Ara mateix només se m'acudeixen quatre exemples: l'actor Steve Coogan fent d'un presentador de televisió fictici que fa una imitació de com parlen els francesos (al minut 2,21 a http://www.youtube.co/watch?v=4Gmtj6L3O60); l'últim paràgraf de l'article Saberuts i taral·lirots, de Quim Monzó; l'Alícia Sánchez-Camacho; i un home citat al New Yorker que, havent afluixat un munt de calés per obligar-se a riure com un fumat amb el mestre Kataria, en ser preguntat per aquest: “Què has après d'aquest exercici?”, respon: “No prendre'm seriosament a mi mateix”.

Matthew Tree, Avui, 12/09/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma