dissabte, 4 de setembre de 2010

No m’expliquis les teves vacances

A partir d’avui, primer de setembre, hauria d’estar prohibit parlar de l’agost. L’agost —o les vacances, si ho preferiu— haurien de ser un mes proscrit, autosuficient, que només existís en el futur i en el passat remot, però no en el record immediat. Un període de temps que circulés per la nostra memòria com una ficció salvadora en els moments difícils, igual que els somnis d’Inception, la pel·lícula de Christopher Nolan que uns quants hem vist aquest estiu com si anéssim de vacances. L’agost, sobretot per als que vivim en grans ciutats caloroses, s’han convertit en una implantació al cervell, un viatge que, a mesura que passin els dies, ens semblarà cada cop més il·lusòria. Per això és perillós airejar-la, perquè corres el perill de compartir-la amb algú altre i que es desinfli com una medusa fora de l’aigua.

Abans, en l’època analògica, la motivació per tornar a la feina al setembre era ensenyar les fotos de l’estiu. Es lloava el gust dels carquinyolis d’un poble determinat; es revivien les nits de discoteca que acabaven a la platja de matinada; s’exaltava el perill del Tercer Món després d’haver sobreviscut a unes vacances barates en la misèria dels altres (per dir-ho com l’escriptor Julián Rodríguez). Ara tot això no ha desaparegut, continua igual, però ja només té sentit en el present. La gent viatja amb un mòbil amb càmera i disfruta de les vacances en versió 2.0. “Daiquiri a la Bodeguita del Medio”, twittegen, i el gust de l’alcohol només els arriba el paladar quan han premut la tecla d’enviar. Fan una foto del campanar d’un poble de la Provença i la pengen al Facebook dient “Sóc aquí!”, i des de l’altra punta del món —o potser des del poble del costat, però a milers de quilòmetres mentals—, algú altre diu: “M’agrada!”.


Pensant-hi bé, potser si que hi ha unes quantes persones que aquests dies tenen el dret a parlar del seu agost. Són els que s’han quedat a casa, a Barcelona. Per ells la vida durant aquest temps ha consistit a fer d’extres per a les vacances dels altres. A diferència de fa uns anys, la ciutat no s’ha buidat, però els turistes que l’han omplert els obliguen a caminar en un segon pla, sense mirar mai a càmera, com si la seva vida quotidiana consistís a fer més versemblant els somnis dels altres. Són secundaris d’un parc temàtic, arquitectes de la ficció com els que surten a Inception.

¿Com s’ho fan per sobreviure en els replecs de la realitat turística? Abans era molt més senzill: consistia a repetir a tothom que Barcelona es buidava a l’agost, que es podia aparcar a tot arreu, que els bars servien les millors copes i no es feien cues al cine. Ara ja no. Fins i tot les festes de Gràcia, amb el seu pintoresquisme, ja surten a les guies turístiques. Jo m’imagino que ara Barcelona a l’agost conté una ciutat secreta, un món paral·lel (qui sap si amb l’aspecte d’un fumador d’opi) on es reuneix la Resistència i conspira contra el futur.

El 1974, Josep M. Carandell va publicar la Guía secreta de Barcelona, on es repassaven les alternatives que oferia el submón barceloní. Avui aquella guia ja és una obra de ficció. Gairebé tot el que hi sortia ha desaparegut o s’ha convertit en decorat del parc temàtic. Cal imaginar que la Resistència d’agost va reescrivint una nova guia secreta, que es vendrà sota taulell i sense aplicació per a l’iPhone. Mentrestant m’agrada parlar com si fos un replicant: “He vist coses que no us creuríeu. Jo he vist els amanuenses de la plaça de la Gardunya, que escrivien cartes d’amor per encàrrec dels analfabets”.

Jordi Puntí, Time Out, 1 de setembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir