dissabte, 11 de setembre de 2010

Soler Serrano a l’UHF

Aquesta setmana ha mort el periodista Joaquín Soler Serrano. Tenia 91 anys i en feia més de 25 que estava retirat, però seguia present en la memòria popular i la seva tasca periodística ha estat elogiada als mitjans. Fa uns anys, l’edició en vídeo de les seves entrevistes al programa A fondo va servir perquè molts el veiéssim per primera vegada en acció. La llista de convidats era impressionant: Salvador Dalí, Juan Carlos Onetti, Josep Pla, Carlos Barral, Néstor Almendros, Salvador Espriu… He tornat a veure aquests programes i m’ha tornat a atrapar la camaraderia xulesca de Camilo José Cela; l’alegria inquieta i nerviosa, ¿verdat?, de Mercè Rodoreda parlant en castellà, ¿verdat?; el to calmat i amistós de Manuel Puig. Soler Serrano aconseguia crear un ambient propici per a la conversa. Un faristol en segon pla mostrava els llibres del convidat. Molts fumaven com xemeneies —Pla fins i tot cargolava els cigarrets mentre parlava, com si allà també busqués adjectius— o bevien a glops una tassa de te (que en realitat potser contenia whisky).

Si les entrevistes de Soler Serrano són memorables, és perquè a més del seu talent disposava de temps, molt de temps. Aquest és un detall essencial. Les seves entrevistes eren llargues, 60 minuts en què el convidat s’obria a poc a poc, madurant les frases. Avui dia tot ha d’anar més ràpid, ha de ser més acolorit i enginyós, sobretot que l’espectador no s’avorreixi. Els entrevistats s’obliguen a ser concisos i genials en les respostes, sense temps per pensar, i si no ho aconsegueixen, millor: les seves tonteries es reciclen després als espais d’humor.

A fondo s’emetia els diumenges a la nit a l’UHF. A aquesta hora a la primera cadena el contraprogramaven amb grans sèries com Yo, Claudio o Curro Jiménez, però les audiències eren fàcils de repartir i el comandament a distància no existia. A vegades, de matinada, a el 33 repeteixen les entrevistes de Josep M. Espinàs al programa Identitats, i l’efecte és gairebé el mateix. Dues persones que, conversant, es fan escoltar. Si avui algú tingués l’encert de reposar també les entrevistes de Montserrat Roig o Terenci Moix ens sorprendrien per la seva placidesa sense crits. Pertanyen a una època en què la unitat de temps televisiu era l’hora, i no l’euro.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de setembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir