Vida d’un àrbitre

¿Els diu alguna cosa el nom de Byron Moreno? Encara que d’entrada els faci pensar en un galant de telenovel·la, qualsevol aficionat al futbol recordarà que es tracta d’un famós àrbitre equatorià. Byron Moreno va passar a la història l’estiu del 2002, després d’una actuació més que discutible en un partit del Mundial entre Itàlia i Corea del Sud. Aquesta setmana el seu nom líric ha tornat a l’actualitat, però per raons extraesportives: dilluns va ser arrestat a l’aeroport JFK, de Nova York, amb sis quilos d’heroïna amagats a la roba interior. Segons El Comercio, diari de Quito, és com si aquell partit maleït hagués trastocat la seva vida. Després d’aquell Mundial, Byron Moreno va seguir arbitrant, però aviat va ser suspès per haver allargat un partit més de 10 minuts, els necessaris perquè l’equip local marqués dos gols i vencés per 4-3. En el terreny personal la seva vida també es va torçar: va afrontar un divorci, la mort d’un fill i es va endeutar en diversos negocis. El treball de mula per al narcotràfic, doncs, s’ha vist com una fugida endavant.

L’esport és un viver d’històries peculiars, però només els herois i els dolents formen part de la llegenda. Ujfalusi serà recordat per haver convertit el turmell de Messi en una pilota de tennis. A l’altre extrem, el de la bondat, hi ha el cas de Franklin Lobos, futbolista xilè: va arribar a jugar a la selecció fa un quart de segle, però s’ha fet famós ara per ser un dels 33 miners atrapats al jaciment. Li deien El Mortero Mágico per la seva manera de xutar les faltes, es recorda ara.

Ens sorprèn que un jugador professional acabi de miner, però és que vivim enlluernats per l’èxit immediat i oblidem que la carrera dels esportistes acostuma a ser curta. Aquest contrast entre la vida pública i la privada, juntament amb el pas del temps, ofereix sovint episodis novel·lescos. Jean Echenoz, per exemple, acaba de publicar la novel·la Correr (Anagrama), que té de protagonista el mític atleta Emil Zátopek. La seva trajectòria victoriosa i humil va contrastar amb el control constant a què el va sotmetre el govern comunista de Txecoslovàquia, i Echenoz ens ho explica com si corregués una cursa de 10.000 metres: sense presses ni histèries, però sabent que cada gambada —cada frase— és important per arribar al final.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de setembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma