dimecres, 13 d’octubre de 2010

Abans de mi, el diluvi

Quan el 1974 cessen el comissari Antonio Juan Creix i el suspenen de feina i sou durant tres anys, en l’expedient l’acusen d’haver-se emportat a casa seva estris i mobles de l’administració: un fanal, dos extractors d’aire, quatre cadires usades i un soldador elèctric (no es devia endur la grapadora perquè la devia necessitar a la comissaria, per si algun detingut se li resistia). Només per aquest detall mesquí i estrambòtic ja em vénen ganes de llegir La carta. Historia de un comisario franquista d’Antoni Batista, sobre el comissari Creix de la Brigada Social. En un entrevista a L’oracle de Catalunya Ràdio, Batista va enumerar les seves víctimes i va esmentar Joan Comorera, López Raimundo, Quico Sabaté i Facerias. Llavors Pere Cullell va advertir que molta gent no deu saber qui són, perquè no s’ha fet pedagogia d’aquests noms (sempre la culpa és del govern, l’escola, la televisió, el Teatro Chino de Manolita Chen). Més endavant, i seguint les indicacions de Cullell, Batista va haver de precisar que en el judici de Burgos es van jutjar sis membres d’ETA acusats de la mort del comissari i torturador Melitón Manzanas. Cada dia més, es considera els ciutadans uns analfabets integrals, uns rucs impenitents, com si haguessin acabat de néixer o tornessin d’una abducció extraterrestre. N’hi ha que exculpen la seva ignorància perquè no hi eren. Encara que hagis nascut després de la Revolució Francesa, tenir cultura comporta conèixer què va passar, quins personatges hi van participar i, sobretot, no confondre Danton amb una pasta de dents.

Enric Gomà, Avui, 13 d'octubre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir