dijous, 28 d’octubre de 2010

Afollar?

Una de les vies d’entrada més habituals dels castellanismes és la sexual. Cada generació busca les seves solucions expressives i, en aquest àmbit, els mecanismes de transmissió familiar que solen preservar les paraules queden desdibuixats. Diguem que, en qüestions sexuals, som poc preservatius. Per això, més enllà de l’àmbit d’influència del verb cardar, tan garrotxí, per descriure la còpula s’ha imposat el verb follar, que és un calc del castellà. Ara el DIEC ja li adjudica el sentit de “fer l’acte sexual”. Enrere queden els anys en què els catalans només follàvem en trepitjar el raïm per fer-ne most. D’aquesta embranzida folladora n’han sortit tocats alguns altres mots propers, com ara l’adjectiu foll-folla, els follets o el verb arborícola fullar. Ja no podem pronunciar cap d’aquestes paraules sense un somriure maliciós als llavis. I de totes les damnificades, destaca el verb afollar, que té un sentit destructiu: “fer malbé, espatllar un membre, oprimir”. Afollar un niu d’ocells singifica desnonar-los i fer afollar una truja fer-la avortar. Més o menys, el sentit al qual ha quedat reduït el verb fotre, que era la nostra solució genuïna. Estem ben fotuts.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 28 d'octubre de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir