Bravo pels Puig

Segons ha revelat l’Informe sobre la ràdio a Catalunya 2009, els joves catalans ignoren les proeses sexuals dels senyors Puig. No ho han dit ben bé així, però tant és. L’audició de ràdio entre els joves ha caigut en picat, en bona part perquè ja escolten música a través de la xarxa i alhora “pel trencament emocional amb l’oient amb la desaparició del discjòquei”. En canvi a mi, que estic travessant la mitjana edat decadent i xacrosa, la desaparició de la logorrea excitada dels discjòqueis m’impulsa a escoltar més la ràdio. Tanta efervescència incontinent a l’hora de donar pas a qualsevol tema d’U2 em conduïa a rememorar el pensament de Sartre: “La ràdio és una passió inútil” (he forçat una mica la cita, ho admeto).

Els Puig són una parella que viu en una casa de veïns. Ell patia de disfunció erèctil i ejaculació precoç, que també és estar de pega. Però ho va resoldre gràcies a unes visites a Boston Medical Group. Tot això ho sabem pels seus veïns, una altra parella que està molt al cas de les intimitats dels Puig (o les parets són molt primes o la senyora Puig és una bocamolla –no et deus avorrir gens quan hi coincideixes a l’ascensor-). Ara els Puig s’han convertit en estrelles de la ràdio, admirades i envejades, i seria una bona idea que tinguessin una sèrie a TV3, dirigida per Conrad Son (no caldria buscar patrocinador, encara que serà delicat col·locar un reclam publicitari damunt la taula, com es fa amb el Cacaolat). Enmig de tantes crisis i cataclismes quotidians, és esperançador saber que el senyor Puig manté alt el pavelló.

Enric Gomà, Avui, 23 d'octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma