Canadà! Les lletres bàltiques! Lou Reed!

Dijous al migdia un amic em va avisar que el Nobel de literatura es podia seguir en directe a la pàgina web del premi. Quan hi vaig entrar, encara faltaven 30 minuts per a la proclamació. A la pantalla s’hi veia una tribuna buida i una colla de periodistes feien guàrdia armats amb els micròfons i les càmeres. Qui guanyaria, es preguntaven. Feia dies que les cases d’apostes britàniques ens marejaven amb una classificació dels més ben situats: que si Cormac McCarthy, que si el poeta Adonis, que si ara avança el kenyà Ngugi Wa Thiong’o, tot un outsider... Es veu que quan faltaven uns deu minuts Wikipedia ja donava com a guanyador el poeta suec Tomas Tranströmer, però de seguida ho van esborrar. A la una en punt va arribar el moment de la photo finish: es va obrir una porta, un senyor va pujar a la tribuna i va pronunciar unes paraules en suec. Entre aquelles paraules, camuflat, es va sentir el nom de Mario Vargas Llosa. Sorpresa, alegria.

Els pocs que van tenir l’encert d’apostar per l’autor peruà es deuen haver endut una bona picossada. Arbitrari i desconcertant com cap altre, el premi Nobel és un filó per a les cases d’apostes: la gent arrisca els diners seguint intuïcions marcades per les modes literàries. A més, la majoria de prediccions es fan d’acord amb arguments de tipus geogràfic, polític o social, però rarament literaris. Aquest any toca un nord-americà, diu algú. Un poeta, fa molt temps que no guanya un poeta, respon algú altre. Les lletres asiàtiques! Albània! ¿I Bob Dylan què? Però Suècia es troba en una cantonada del món, té menys de deu milions de parlants i la gent del Nobel va al seu aire. Per bé o per mal, amb omissions clamoroses —Pla, Borges, Updike!— i encerts notables, la llista de guanyadors és una demostració d’independència.

Fa anys que Vargas Llosa sortia entre els candidats, però sempre se’l descartava per la via política. No el guanyarà mai, es deia, massa conservador per als progressistes d’Estocolm. Després d’un parell d’anys en què l’acadèmia sueca ha divagat una mica, dijous van reconèixer la gran literatura, l’instint narratiu, l’esforç estilístic. N’hi ha prou de llegir novel·les com La Casa Verde o La fiesta del Chivo, o el seu assaig sobre Els miserables, per comprendre que Vargas Llosa era la millor aposta. Aquest any sí.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 d’octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma