dissabte, 23 d’octubre de 2010

Cent milions de pipes

El març d’aquest any, l’artista xinès Ai Weiwei va rebre un encàrrec de la Tate Modern de Londres. Li oferien la imponent Sala de les Turbines perquè hi desenvolupés una instal·lació. En l’art actual, això són paraules majors. Des que la Tate Modern es va inaugurar, ara fa una dècada, cada any un artista privilegiat disposa d’aquells 3.400 metres quadrats i cinc pisos d’altura per projectar el que li doni la gana. Ai Weiwei és potser l’artista xinès més reconegut avui dia. La seva obra és molt crítica amb l’opacitat del Govern del seu país i una vegada va rebre la visita de la policia, no precisament per felicitar-lo (el van haver d’operar d’urgència per un vessament cerebral). El 2009, per exemple, va presentar a Munic l’obra Ho sentim: nou mil motxilles infantils que li servien per reflexionar sobre els nens que van morir a les escoles durant el terratrèmol de Sichuan el 2008.

Com es pot veure, a Weiwei li agrada treballar sense límits i la Sala de les Turbines era ideal. Fa uns dies es va inaugurar el seu projecte per a la Tate Modern, titulat Llavors de gira-sol. L’obra consisteix en cent milions de pipes de gira-sol (xifra aproximada), fetes de ceràmica i pintades a mà. Les van pintar, durant anys, unes 1.600 persones d’un poble que en el passat es dedicava a la porcellana imperial. Weiwei va cobrir tot el terra de la sala amb les pipes i animava els visitants a passejar per sobre. La metàfora estava servida. El problema és que, al cap de vuit dies, algú es va adonar que la pols que es creava amb el trepig era tòxica. Per raons de salut, doncs, ara els visitants poden contemplar les pipes, però no pas trepitjar-les.


La pregunta és òbvia: ¿no ho haurien d’haver previst tots plegats? L’artista, primer, i després els organitzadors. Perquè, ¿ara què passa? ¿S’ha de considerar un fracàs? Si no es poden trepitjar les pipes, tal com volia Weiwei, ¿segueix sent una obra d’art? Diuen que l’artista està decebut, però segur que els crítics sabran interpretar l’error en clau creativa. Són els avantatges de l’art contemporani. Recordo, fa anys, una exposició d’Antoni Miralda a la Virreina. En una obra, va cobrir el terra d’una habitació amb una alfombra de patates. Vaig visitar la mostra en els últims dies i, francament, les patates impressionaven, però ja feien pudor de podrit. Mentre em tapava el nas, al meu costat dos estudiants de Belles Arts s’extasiaven amb la decadència del tubercle, el dramàtic pas del temps, la mort nauseabunda, etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 d’octubre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir