Després de Joan Solà

La mort, dimecres passat, del lingüista Joan Solà ha provocat aquests dies una colla de comentaris als mitjans de comunicació. Eren opinions afinades, emotives i intel·lectuals, que valoraven la dedicació titànica del professor, el seu rigor constant, i el situaven en importància al costat dels altres dos emblemes de la llengua catalana moderna: Pompeu Fabra i Joan Coromines. Fabra va viure 80 anys i Coromines, 92. És una injustícia, doncs, que Joan Solà hagi mort tan d’hora. Amb l’empenta que tenia i la capacitat d’esperonar els altres, hauria seguit oferint durant anys el seu mestratge crític i essencial en molts més fronts.

Una de les idees que també ha sorgit aquests dies és que, amb la mort de Joan Solà, s’extingeix un tipus de filòleg laboriós, incansable, formigueta. És una valoració inexacta. Pot molt ben ser que la seva figura sigui irrepetible, però gràcies al seu ascendent savi i alhora planer, que anava sempre de cara, amb els anys Solà havia congregat una gran quantitat de col·laboradors, deixebles i admiradors que ara garanteixen la pervivència del seu discurs. Hi ha, d’una banda, autors com Albert Pla Nualart, Pau Vidal, Enric Gomà o Rudolf Ortega: tots ells han escrit llibres sobre el català actual en què es transmet una aposta pel mateix model de llengua viva, canviant i acostada al carrer. Després hi ha un contingent de lingüistes i correctors que proposen i defensen les mateixes idees a ràdios, diaris i televisió —una altra cosa és que els presentadors i periodistes s’hi mirin i els facin cas—. Potser el punt feble és la universitat: caldrà veure si apareix entre els professors del futur algú que asseguri la connexió entre l’acadèmia i el carrer, una tasca que Solà aconseguia amb naturalitat gràcies als seus articles a l’Avui i un estat d’alerta constant.

Catalunya és un país de filòlegs aficionats, és cert. No conec cap altre lloc en què la gramàtica o el lèxic d’una llengua puguin entretenir tanta estona una sobretaula de diumenge. Esclar que si un dia els del PP dediquessin el seu cinisme a la ceràmica de la Bisbal, per exemple, tal com ara ho fan amb el català als ajuntaments, llavors potser seríem experts en d’olles i cassoles. Mentre tot continuï així, però, els estudis i llibres de Joan Solà seran els nostres aliats.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 d’octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma