El far que ens guia

Anant pels pobles de Catalunya, deuen haver ensopegat més d’una vegada i de dues amb una placa col·locada al mur de l’església on hi ha gravat “Santa Missió” i tot seguit una data. Conserva el mateix regust pretèrit i ranci de la pintada “Quintos del 69!”, l’enrajolat de Tío Pepe i, encara apreciable, aquella pintada mig esborrada que proclama “José Antonio Primo de Rivera ¡Presente!”. Aquest és l’aroma de L’hora García a El món a RAC1, un espai mensual força extens posat a disposició del periodista esportiu José María García. Com en una Santa Missió, en què un predicador reputat, sovint jesuïta, viatjava a un poble i durant uns dies engegava als feligresos uns sermons i xerrades enceses i apocalíptiques, García va disertar sobre esport i política amb aires d’apostolat. Va defensar que les autonomies són insostenibles (“No hay Dios humano que pueda con eso”, tot un repte teològic) i que les televisions autonòmiques suposaven una ruïna econòmica escandalosa. “¿Qué nos pueden costar al año? ¿Para qué valen?”. Per a ell, només hi són per enaltir els polítics de torn, els poderosos, i fer-hi sortir els seus picaesquenes (quan ell, casualment, va rendir pleitesía –ni més ni menys- a Javier Godó per antena –només li va faltar recitar “Capitán de los Tercios de España, señor capitán”-). Davant les objeccions prudents de Jordi Basté, García es va afanyar a aclarir que les autonòmiques haurien de passar a mans privades (l’empresa privada, sempre tan imparcial políticament). És intrigant: mai, mai no se’ls acut privatitzar l’Instituto Cervantes.

Enric Gomà, Avui, 9 d'octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma