Els costums del país

Queden advertits els meus futurs companys de geriàtric, les infermeres, els zeladors, les assistents socials i les germanetes dels pobres: no deixaré impune la més petita reticència, mofa o menyspreu cap als meus gustos televisius, per execrables que siguin. Només faltaria que un ancià ronyós i malcarat, amb la pròstata esguerrada i una hipertensió arterial galopant, no tingués la llibertat d’entretenir-se amb l’equivalent futur de Belén Esteban (el seu esperit no morirà mai, tinc totes les meves esperances dipositades en Andreíta). Si gosessin retreure-m’ho entre somriures delicats i mitges paraules de gata moixa –en nom del bon to, de la cultura, de qualsevol fotesa semblant-, sàpiguen que tiraré per terra d’una manotada la safata de les pastilles i el got d’aigua. Qui avisa no és traïdor.

L’altre dia escoltava El secret de Catalunya Ràdio i, que la torre Foster em caigui damunt del cap si m’equivoco, em va semblar que el comentarista de televisió Guillem Sans adoptava un posat escèptic i distant amb mossèn Ballarín només perquè l’home es distreia mirant Belén Esteban (ho vam saber per El convidat). Com si mossèn Ballarín volgués mirar Perdidos en el espacio cada tarda. Ja és prou gran –noranta anys- per escollir el que li ve de gust. Si veiés El ala oeste de la Casa Blanca –aquella sèrie de Walt Disney sobre la política nord-americana-, a tothom li semblaria bé. Però Belén Esteban, no. No fa per nosaltres, els catalans. Nosaltres som discrets, elegants, moderats, europeus i, per què no dir-ho?, uns balladors consumats de minuet .


Enric Gomà, Avui, 27 d'octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma