Fals com la vida mateixa

La realitat sempre supera la ficció. Fa temps que aquesta frase tan gastada ha perdut el sentit en el mitjà televisiu, més o menys des del dia que les productores van trobar noves vies en el camí que va de la veritat a la mentida. D’una banda, hi ha el reality show, que pretén ser veritat i neix d’una situació real, però que s’acaba convertint en una ficció. Només cal veure un parell d’episodis de Curso del 63, Gran hermano i altres animalades per l’estil per entendre que els seus protagonistes viuen realitats molt il·lusòries, que només existeixen perquè hi ha una càmera que els enfoca. A l’altre extrem hi ha els falsos documentals o mockumentaries: ficcions que, a través d’un guió detallat i una filmació de documental, pretenen fer-nos creure que retraten la realitat i, de fet, a través de la paròdia s’acosten força a la veritat. És el cas de la gran The Office, de Ricky Gervais, o d’Herois quotidians, que es va emetre fa un parell d’anys a TV-3.

Aquest combat entre realitat i ficció televisives s’ha tornat cada vegada més extrem. Així, entre l’auge de les telesèries i l’escassetat d’idees dels realitys, a Hollywood acaben d’intentar una última pirueta perversa: adaptar telesèries d’èxit al format del reality, és a dir, agafar l’essència real que hi ha en tota ficció i potenciar-la fins a l’esperpent. La sèrie Desperate Housewives, per exemple, va donar lloc a un experiment anomenat The Real Housewives of New Jersey, en què cinc mestresses de casa d’una zona residencial es prestaven al joc de mostrar el seu dia a dia i acabaven barallant-se. (La Sexta, per cert, n’ofereix una versió encara més decadent i exhibicionista, Mujeres ricas). Ara la cadena Showtime ha fet un pas més i acaba d’adaptar al nou format una de les seves sèries de més èxit: The L Word s’ha convertit en The Real L Word i, com l’original, segueix la vida de sis noies lesbianes de Los Angeles, només que ara les llàgrimes són reals. Per poc èxit que tingui la idea, estem llestos. No trigarem gaire a veure realitys sobre un metge esquerp que maltracta els seus pacients, una família d’italians que fa negocis amb les escombraries, una funerària esbojarrada o un grup de gent bronzejada i perduda en una illa, que lluita per donar sentit a la seva vida… Ah, no, calla, pensant-ho bé, la versió reality de Perdidos ja existeix des de fa anys: es diu Supervivientes.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 d’octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma