La veu passiva

Per entre la voràgine de veus neguitoses, campanudes o lirones que se senten per aquestes ràdios de Déu, n’hi ha una que sobresurt per damunt de totes gràcies a la seva placidesa: la de la locutora de l’anunci de la Mútua de Terrassa, que em sedueix i alhora m’aclapara per la seva modulació somorta, pausada, melangiosa. Potser és d’Assistència Sanitària Col·legial i la tristesa em confon. De qualsevol manera, en sentir-la deixo l’escrit que redactava o el motet que componia, acluco els ulls, respiro fondo i em pregunto angoixat sobre el sentit de la vida –no la meva, sinó la dels altres-. Fins i tot el cactus de l’escriptori es deprimeix una mica. La locutora ens explica que aquella és l’assistència de la seva vida en un to tan decandit, tan cansat, amb una esma tan migrada, que per mi que la noia se’ns adreça des d’un llit d’hospital. Sembla sedada, en plena depressió postpart o víctima d’una malaltia greu. Tant de bo m’equivoqués i només fos una locutora contractada ben sana, que a hores d’ara estigués anunciant peugeots i cacaolats com una daina. Els professionals que anuncien iogurts en realitat només són uns mercenaris, no aprecien de cor els bífidus actius i les proteïnes riques en calci. El que busquen és obtenir uns guanys pecuniaris i prou (no els ho retrec, si m’ho proposessin jo mateix anunciaria urani enriquit). Però en aquella veu suau i indolent s’hi endevina sinceritat, calidesa, proximitat. Ja fa uns quants dies que no la sento i temo que, a pesar dels esforços dels metges de la mútua, no ens hagi deixat per sempre més.

Enric Gomà. Avui, 2 d'octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma