L’elefant de Barceló

Fa dies que penso en l’elefant de Barceló. Si no l’han vist o no saben de què els parlo, farien bé d’acostar-se al CaixaForum, a Montjuïc, a veure l’exposició que repassa l’obra de Miquel Barceló durant els últims 26 anys (1983-2009). A fora, just abans d’entrar, hi trobaran un elefant de bronze, d’uns vuit metres d’altura, que fa equilibris sobre la trompa. És un elefant funambulista, que estira les potes per sentir-se més lleuger. Les orelles enormes li pengen per fer-nos entendre que la llei de la gravetat no ha desaparegut, i que el mèrit d’aguantar-se de cap per avall és exclusivament seu. L’escultura es diu Gran elefant dret i de tant en tant hi penso perquè és temptador buscar-hi una metàfora. Una metàfora grossa, és clar. ¿Què representa l’elefant, si és que vol representar alguna cosa més enllà de si mateix?

Els elefants tenen bona memòria, potser va per aquí la cosa. En els últims mesos, d’ençà que es va obrir l’antològica amb gran èxit —primer a Madrid i ara a Barcelona—, he coincidit quatre o cinc vegades amb artistes i gent del gremi de l’art, i sempre hem acabat parlant de Barceló. Cada vegada, també, m’ha sorprès el rebuig que els provocava l’artista. El catàleg de crítiques és ampli i previsible: fa anys que es repeteix i que és un venut, diuen; gasta una supèrbia i una vanitat insuportables —argghh, tots aquells autoretrats!—; és mentida que a l’estranger sigui molt conegut; es creu que és el nou Picasso i, de fet, té una cohort d’aduladors que l’hi repeteixen cada cinc minuts; se sol dir que és un artista que llegeix, com si ell fos l’únic… Diríeu que en el circ de l’art contemporani només hi ha un artista més criticat: Julian Schnabel.

A mi el que fa Barceló m’agrada molt. No tot, és clar, però em passejo per l’exposició, disfruto del seu món en evolució i em porta a llocs on no he estat mai. I no em plantejo si està sobrevalorat o no. En els retrets dels col·legues, més aviat, hi veig la dialèctica de l’enveja. A la seva manera, tots voldrien obtenir el mateix reconeixement que Barceló, però mentre no ho aconsegueixen els surt més a compte —és més autèntic, diguéssim— blasmar-lo. Potser per això l’elefant és tan lleuger i pot fer la figuereta, perquè té el privilegi de viure sense un domador que el controla.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 d’octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma