Signes i símbols

La memòria personal és un dels aliats de l’art a l’hora d’atreure’ns i captivar-nos. Sense ser-ne del tot conscients, busquem en les obres signes i símbols de nosaltres mateixos que ens hi lliguin. En una cançó n’hi ressona una altra que vam sentir cent vegades. Llegim un poema i el vers que ens fascina conté un arxiu codificat de lectures antigues. Un quadre ens remet a un altre quadre. El record, a més, agafa totes aquestes experiències pròpies i les barreja en una tradició contínua —la de cadascú, diferent i insubstituïble— que al capdavall ens dóna sentit i ens completa. Sovint es tracta d’associacions profundes i desitjades, però a vegades també ens agafen per sorpresa i s’imposen de manera inevitable, com un acte reflex.

En literatura, un dels elements que afavoreixen aquesta mena d’associacions són els títols d’obres universals, o fins i tot fragments molt reconeguts. Si preguntem a uns quants lectors que continuïn la frase: “Al principi...”, la majoria respondrà: “... va ser el Verb”. D’igual manera passaria amb títols com ara Altres veus..., altres àmbits, El soroll i... la fúria, Crim i... càstig, o el vers “M’exalta el nou... i m’enamora el vell”, de J.V. Foix. El record de la primera part del sintagma, diguem, imposa la segona part de manera instintiva.

Com que primer de tot són lectors, la mateixa reacció es produeix també en els escriptors. Així, quan un narrador escriu, si el text que va descabdellant el porta a utilitzar una d’aquestes primeres frases, és probable que la segona part li surti de manera automàtica (encara que el context no hi tingui res a veure). Llavors l’escriptor ha de decidir si manté la referència (com una picada d’ullet) o si l’elimina.

Els lectors de Nabokov solen afegir el títol d’una de les seves millors narracions a aquesta llista. Es tracta de “Signs and symbols”, que va publicar el 1958. Signes i símbols (o senyals i símbols) són dues paraules que solen apareixer juntes i designen coses similars. Sovint n’hi hauria prou dient signes, però un cop invocada la paraula, sembla imprescindible afegir-hi “i símbols”. Vet aquí dos exemples recents d’aquesta presència. En un capítol de la sèrie televisiva Rubicon, que s’emet actualment a Estats Units, un analista de codis prova de desxifrar una informació i no se’n surt. Un amic li diu que no busqui tant en els llibres, que surti a fora, al món exterior i estigui atent als “milers de signes... i símbols”. Després li dóna exemples: “Un home que espera l’autobús a Caracas, una dona que compra verdures en un mercat d’Algèria, uns adolescents que forniquen en un soterrani de Liverpool... ¿quina és la connexió?, ¿quina és la narrativa?”, diu. L’altre exemple és més proper. A “Anar a dormir d’hora”, un dels millors contes del nou llibre de Sergi Pàmies (La bicicleta estàtica), dos nens tenen llibertat per dibuixar a les parets de casa del seu pare. El narrador explica l’adolescència dels seus fills: “En aquella època no van dibuixar gaire. De tant en tant afegien signes i símbols en un racó de paret —no sempre sabien què significaven”.

La coincidència d’aquests dos referents, dies enrere, em va portar a rellegir un cop més el relat de Nabokov. “Signes i símbols” és una obra mestra i conté, com passa sovint en Nabokov, un enigma. La narració, recordem-ho, se centra en un dia d’una parella de russos emigrats que viuen a Nova York. De bon matí van a visitar el seu fill, tancat en un psiquiàtric, però els metges no els el deixen veure perquè fa poc ha provat de suïcidar-se. Se’n tornen a casa i, tot parlant-ne, decideixen que ja n’hi ha prou, que faran tornar el fill amb ells i el vigilaran. “Altrament serem responsables!”, fa el pare. Mentre celebren la decisió bevent un te, a mitjanit, reben dues trucades d’una mateixa noia, que s’equivoca de número. El conte s’acaba en suspens quan, de sobte, sona una tercera trucada.

L’enigma que plana sobre la història, esclar, és aquesta tercera trucada intempestiva. ¿Qui truca? ¿El metge? ¿El fill que s’ha escapat? El lector ha de concloure el relat imaginant-se el final. És poc probable que la noia es torni a equivocar. El desenllaç obert, a la Txékhov, afavoreix el component simbòlic de la història. Les universitats nord-americanes van plenes de professors que han analitzat els detalls que Nabokov va sembrant al llarg del conte. Els signes i símbols del títol aplanen el camí per als qui vulguin trobar associacions ocultes, numerologia, càbala... Algunes solucions són divertides i versemblants. D’altres cauen en la trampa de Nabokov: com el fill tancat al psiquiàtric, sembla que pateixin “mania referencial”. El que importa, finalment, és fer-se la pregunta: ¿quina és la narrativa que hi ha al darrere? Cada lector n’assajarà després una resposta. El mateix passa amb les cites de Rubicon i del conte de Sergi Pàmies. No sé si són parentes directes del text de Nabokov, però m’agrada pensar que sí.

Jordi Puntí, L’Avenç, octubre de 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma