Sistema, Dilema, Tema

Sistema. Explica l'historiador anglès Eric Hobsbawm que durant els anys 50 i 60 els governs de l'Europa Occidental van optar per un model d'economia mixta, en què apujaven els impostos per crear sistemes de seguretat social viables alhora que permetien l'explotació a discreció del mercat lliure. El resultat va ser una prosperitat generalitzada mai vista, “la transformació cultural, social i econòmica més ràpida, més gran i més profunda de tota la història”. A poc a poc, però, les empreses més grans van aprendre a esquivar els impostos dels seus estats mitjançant els paradisos fiscals i el trasllat de les seves fàbriques a països tan pobres com fiscalment poc exigents: un procés que ha portat –sempre segons Hobsbawm– al descontrol econòmic a nivell planetari en què vivim avui.

Dilema. Les primeres conseqüències en van ser les crisis dels 70 i els 80, època en què van sorgir, arreu d'Europa, uns moviments anarquistes no sindicalistes que protestaven, sovint pacíficament però no sempre (ho sé perquè, modestament, en vaig formar part), contra el que ens semblava la incompetència impertorbable dels que tenien la paella pel mànec.

Tema. Per tant, m'ha sorprès la reacció gairebé thatcheriana de la premsa catalana pel que fa als incidents que van tenir lloc el 29-S, començant per l'ús automàtic del neologisme antisistema per descriure unes persones que s'identifiquen clarament com a anarquistes; i m'ha sorprès veure tanta escuma a la boca de segons qui en assabentar-se que molts vénen de l'estranger, ja que aquests cercles han estat un poti-poti poliglot des de fa 30 anys (si els incontrolats fossin nostrats, se'ls perdonaria la vida?). I m'ha sorprès que ningú no ha remarcat que fins la minoria d'anarquistes europeus que defensa la violència testimonial evita de totes totes fer mal als vianants, cosa que els distingeix, amb diferència, dels grups neofeixistes, encara molt actius a Catalunya, i d'alguns seguidors ídem de certs clubs de futbol. I em sorprèn que en una època de caos econòmic empitjorat per les solucions postisses que ens brinden uns polítics desbordats fa anys per forces transnacionals que no saben controlar, el pitjor que va passar en un dia de protesta general és que alguns símbols dels poders fàctics locals hagin acabat fent pudor de socarrim. No és que m'agradi; repeteixo: em sorprèn.

Matthew Tree, Avui, 10/10/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma