Un comiat de solter cada dia

Cada cop que vénen eleccions, em meravella la capacitat de patiment que demostren els polítics de torn. Ells no en són conscients, obsedits com estan per obtenir vots, però durant la campanya la seva vida es converteix en un comiat de solter sense pausa. Organitzant la festa hi ha sempre un cap de comunicació, sàdic com ell sol, que convenç el candidat per fer tota mena d’animalades i humiliacions. Al darrere, fent de claca, els companys de partit porten tots la mateixa samarreta i li riuen les gràcies. Aquests dies, a un mes llarg de les eleccions, ja han començat les primeres proves de virilitat: un per un, en rigorós ordre de representació parlamentària, els candidats s’imitaran a si mateixos al Polònia, esperant tanda com qui va al barber perquè l’esquilin.

Abans els banys de multitud eren reals, i no virtuals. Els candidats anaven als mercats a repartir fulletons i es deixaven petonejar per una peixatera. De tant en tant un jubilat antipàtic es desfogava i ells ho encaixaven amb un somriure postís. Sortint del mercat assisitien a cargolades, arrossades, calçotades populars, encara que el pebrot se’ls posés malament malament i després tinguessin coragre tota la nit. És cert que ara continuen trepitjant carrer per tradició, però les campanyes han caigut en mans de publicistes i dissenyadors que viuen en una Catalunya paral·lela, joves que dediquen el dissabte a la tarda als videojocs i es pensen que el Matagalls és un bolet verinós..

És el signe dels temps. Aquests dies alguns partits ja han començat el ritual d’escampar vídeos virals als blocs, twitters i facebooks. Al vídeo de Ciutadans, per exemple, Albert Rivera apareix envoltat de gent conilla, però ell encara va vestit. Això sí, el detall intrigant és una noia embarassada que des de fa quatre anys guarda una foto del Rivera despullat en un calaix de la cuina. El primer espot d’ERC a la seva web, en canvi, se centra en els votants, la gent valenta, i en el to proper i sentimental no costa intuir-hi les idees que els va vendre el publicista: «Serà una barreja dels anuncis de Codorniu i BMW, amb la mirada d’Isabel Coixet. I amb música original, que si no la SGAE ens fotrà una clavada». Ara cal esperar què fan els altres partits. L’espiral multimèdia, però, demana un final espectacular: res millor que el cara a cara entre l’Increïble Home Normal i Governor Mas. Ja ho veig: un debat de superherois, amb efectes especials, potser fins i tot en 3-D....

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’otubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma