Visita guiada al país de merda

Hi ha gent que és racista i no ho sap. Sovint són els mateixos que diuen «jo no sóc racista, però...», i al darrere hi afegeixen una frase que sí, exactament, que és racista. Me’n vaig adonar dijous passat, llegint a la web d’aquest diari els comentaris que provocava la columna de Najat El Hachmi. Al seu fill, que té 9 anys, uns nens li van dir «moro de merda» a l’escola, i l’escriptora ho va explicar en un article. Es titulava Pobladíssim país de merda i estava escrit amb ironia i subtilesa. El que hi deia no era alarmista ni demagògic. Al contrari, deixava constància d’una realitat nova que el seu fill haurà de conèixer (i rebutjar) a partir d’ara, massa complexa per reduir-la a una simple anècdota. Per fer entendre que el cas del seu fill no era especial, sinó que molts altres viuen la mateixa situació, Najat El Hachmi es referia a un país de merda, «del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres». No cal ser llicenciat en res per adonar-se que parlava d’un país imaginari, fètid, una regió pudenta on van a parar temporalment tots aquells que són enviats a la merda o reben l’oprobi de ser qualificats de merda. Així i tot, més d’un lector li retreia que si no estava bé a Catalunya, se’n tornés al seu país.

Quina lectura més depriment, la dels comentaris a l’article. Com una visita guiada al país de merda. Hi sortien, esclar, les reaccions dels racistes confessos, que aprofitaven l’anonimat per desfogar-se. Però també el racisme disfressat dels condescendents, que retreien a l’autora que no n’hi ha per tant, «són coses de nens», i que als seus fills també els diuen gras de merda, o ruc de merda, i no passa res, de grans ho recordaran amb un deix de nostàlgia pel paradís perdut de la infantesa... O, encara, la reacció lamentable dels que ho veien com un fet normal i que cal acceptar: «No et queixis, Najat; aquí rebem tots», escrivia un lector pusil·lànime.

Més d’un comentari provocava vergonya aliena. Es notava que alguns lectors no havien llegit l’article de debò, només hi passaven per sobre, entre línies, com si els fes mandra pensar. La identificació irada de Catalunya amb el país de la merda n’és un bon exemple. Potser és un problema de concentració, culpa d’internet i d’aquests temps on tot ha de ser breu i ràpid, o potser és que s’estimen més el confort dels prejudicis, la seguretat que els donen els llocs comuns —on precisament fa el niu el racisme.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d’octubre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma