¿Agressiu? ¿Laicisme agressiu?

D’acord, tot va ser molt bonic i entranyable. El temps no els va fer la punyeta. Els barcelonesos van acomboiar el pas del papamòbil. A la televisió la casulla daurada del Papa, amb la mitra a joc, lluïa imponent, tot i que no arribava a ser ostentosa. El temple de la Sagrada Família també refulgia d’esplendor. El geni de Gaudí per fi apareixia amb tota la plenitud arquitectònica, tal com exposen les guies turístiques. Els miler de sacerdots catalans que van participar a la Missa estaven nerviosos i emocionats, però ningú no va perdre la calma. La multitud de fidels oferia un retrat transversal del cristianisme i la societat de Catalunya. Per un dia, la família de l’Opus amb cinc fills i jaquetes de 400 euros per a cadascú va fer professió de fe al costat dels immigrants sud-americans que avui els serviran l’esmorzar o cuidaran del seu jardí.

Aquesta postal idíl·lica de les 24 hores amb el Papa contrasta amb l’alarmisme de les seves declaracions. Abans d’aterrar a Barcelona, es va referir al “laicisme agressiu” que es viu a Espanya i el va comparar amb l’anticlericalisme de la Segona República. ¿Agressiu? ¿De debò? Avui dia, quan precisament les religions estan prenent postures tan extremes, és un disbarat considerar que les pancartes, els acudits enginyosos i una colla de gent fent-se petons en públic siguin agressius. Si el Papa fos un pensador de veritat, com pretenen alguns, sabria que en el món civilitzat agressiu és un terme que apel·la al desordre social i a la violència terrorista.

Abans de ser pronunciades, totes les paraules són igualment innocents. Es pot instruir i il·luminar, però també es pot manipular, com l’Església catòlica sap i demostra des de fa segles. La invenció d’un concepte com el laicisme agressiu és a l’anvers del fonamentalisme religiós de Benet XVI. Li dóna més visibilitat, que bona falta li fa, perquè assenyala un enemic. No és un missatge de pau perquè busca la confrontació. Com que em picava la curiositat, ahir vaig mirar a Google quan va aparèixer per primer cop el concepte. Ve de l’any 2002 i estava en boca de l’aleshores cardenal Ratzinger. A partir d’aquell moment, el funest Rouco Varela se’l va apropiar i el repeteix cada vegada que algú li posa un micròfon al davant. Com Déu mana. En el fons, l’únic acte radical i agressiu d’aquests dies el va cometre el mateix Benet XVI, que el diumenge va esmorzar pa amb tomàquet i orxata de xufla. Quins acudits.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma