dissabte, 27 de novembre de 2010

Cançons bastardes

Hi ha paraules que desapareixen d’un dia per l’altre. Cauen en desús, algú les pronuncia per última vegada i les oblidem. Després, quan menys ho esperem, la paraula retorna i amb ella els records. És el que em va passar aquesta setmana llegint el diari. La banda Primal Scream era a Barcelona per tocar en directe el seu Screamadelica, un àlbum de 1991. En una entrevista amb el guitarrista Andrew Innes, Juan Manuel Freire li va preguntar si al gravar el disc sentien que creaven un clàssic. Llavors el músic li va respondre: «No, nosaltres tan sols volíem fer un conjunt de maxis que funcionessin bé a la pista». Maxis. Maxisingles. La paraula feia dues dècades que estava desapareguda. Als anys 80, maxisingle era sinònim de diversió prolongada, però també d’obsessió per un grup. Un només comprava maxis en casos extrems, quan volia tenir la discografia d’una banda, quan no conèixer una cançó era causa de desprestigi.

Els maxis van néixer com un nou negoci musical. La cara A seguia sent la cançó d’èxit, però la B contenia dos o tres temes. Sempre eren cançons bastardes, intruses, secretes, i ens interessaven perquè no s’incloïen a l’elapé. Recordo, per exemple, que vaig passar anys buscant un maxi d’Everything But The Girl que contenia When all’s well i, al darrere, una d’inèdita: The kid. El vaig trobar, per descomptat, a la fira del Tardà. No obstant, el meu primer record d’un maxi s’associa amb la música negra. M’agradava la versió ampliada que Sugarhill Gang va gravar de The rapper’s delight, o «el plaer del rollista», que és com ho traduïen els locutors de ràdio, ja que rap era una paraula que aquí encara no circulava. Parlem del 1979, poca broma. La cara B dels maxis també era un bon lloc per experimentar: versions instrumentals, en directe, temes remesclats… Em ve a la memòria una versió del maxi de This charming man, de The Smiths: gairebé sis minuts per recrear-se en el que era una cançó perfecta de 2 minuts, 43 segons.

M’imagino que avui ja no es produeixen maxis de vinil. El CD va arrasar amb aquest mercat, però l’mp3 l’està ressuscitant amb formats similars. Es graven mescles de dj convidats, versions rares... Però internet és tan obert que les cançons semblen menys bastardes.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de novembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir