Cultura rima amb factura

Fa temps que els vaig parlar aquí mateix de la revista musical Nativa. Amb un ritme bimensual i aspecte de fanzín ciclostilat, Nativa oferia uns continguts alternatius sobre la música menys òbvia i una visió crítica del mercat cultural i els seus gestors. El seu eslògan per buscar subscriptors era “fes-nos més independents”, però m’imagino que poca gent es va apuntar a pagar els deu euros l’any, perquè a finals del 2009 la revista va deixar de publicar-se. De fet, més que desaparèixer va viure una transformació lògica, perquè aquest any ha ressorgit com a pàgina web: www.nativa.cat. Aquesta nova vida li ha donar més dinamisme i una presència més seriosa. S’han ampliat els col·laboradors, estan més oberts a altres àmbits, com ara la cultura o la dansa, i la immediatesa els permet ser àgils i respectats. Entre els debats recents que han generat, per exemple, hi ha una reivindicació de la cursileria o una enquesta entre creadors sobre la diferència entre artista i artesà.

Nativa no és l’única web que ofereix notícies i debats culturals en català. A Viva Veu o Gent Normal són altres col·lectius que es prenen molt seriosament això d’estar a l’última i informar, i a més fent-ho amb un disseny modern, clar i divertit. El seu exemple dinàmic, un punt subversiu i sense refusar el que és recòndit, contrasta amb la lentitud que sol transmetre la Cultura (així en majúscules). Penso, per exemple, en l’aparició ara fa un mes del cercle de Cultura, una iniciativa “de caràcter privat i associatiu, independent, amb voluntat de participar a la vida pública des de la pluralitat ideològica”, tal com la van definir els seus fundadors. Entre ells, noms tan consabuts com Xavier Bru de Sala, Ferran Mascarell o Pere Vicens.

Estic convençut que per pensar i difondre la cultura calen tota mena de perfils, dels més subterranis als més reposats i públics, però la lliçó que dóna la gent de Nativa i companyia és l’entusiasme sense rèdit polític. La cultura subvencionada sol comportar un excés de gestors culturals, més interessats a gestionar, gestionar, gestionar, que no en la cultura, la cultura, la cultura. Deu ser un acte reflex innocent, però quan llegim sobre el nou Cercle de Cultura, alguns ens preguntem (amb veu de Joan Capri): “¿I qui ho pagarà tot això?”.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma