El qüestionari Solà

Entre tots els elogis dedicats a Joan Solà aquests últims dies, un dels epítets més recurrents ha sigut el d’incòmode. Per Tots Sants –una festa que, per respecte a la diversitat, potser hauríem d’anomenar Tots els Regidors Municipals-, a Catalunya Ràdio van emetre un Especial Joan Solà, fet a partir d’unes entrevistes més o menys recents en què l’home, amb molt de seny, responia les preguntes més suades i pintoresques amb un saludable “I jo què sé”. A Solà el sulfuraven les preguntes tòpiques, reiteratives i copiades del manual Entevistar Joan Solà és fàcil si saps com (consultable a la xarxa, a El racó del pastanaga). També l’irritaven aquelles preguntes que, per part del periodista, pressuposaven una resposta determinada, com ara la de la independència, una qüestió que s’ha convertit en una mena de doble vida imaginària que portem els catalans, un univers paral·lel i idíl·lic (qualsevol dia algun periodista preguntarà “Si Catalunya fos independent, seríem més alts?”). Per damunt de totes, n’hi havia una que no fallava mai: la de l’optimisme sobre la salut de l’idioma. Llavors Solà ensenyava les ungles. Com el comprenc. Si algú em demana si sóc optimista, em poso de mala gaita i m’entren ganes de cridar “Optimista, ta mare!”. Però Solà no perdia els nervis. Quan en una entrevista responia “Aquesta pregunta que vostè m’ha fet és molt periodística”, calia interpretar-ho exactament com un eufemisme educat i amable en comptes de “Aquesta pregunta merdosa és una bajanada com una casa”. Perquè després vagin dient que era un home incòmode.

Enric Gomà, Avui, 3 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma