Feministes, Lesbianes, Bledes

Feministes. Aquí a Catalunya –o, si volem descriure el país en termes populars o ciutadanescos: en aquest conjunt d'individus sense cap mena d'adscripció nacional que habiten, per la més pura de les casualitats, un territori conegut oficialment com a comunitat autònoma de Catalunya– aviat hi haurà eleccions. Cosa que m'ha fet recordar una metàfora feminista (encara viable) que em vaig empescar fa temps en un llibre (ja desfasat) per descriure els tres tipus de votants catalans que he pogut identificar al llarg dels anys.

Lesbianes. Aviam. Quan vivia a Londres, gairebé totes les dones que coneixia eren feministes. Però la majoria dels homes no ho eren gens, de manera que les feministes que se n'enamoraven eren dolorosament conscients de la contradicció entre els seus ideals i el masclisme de pedra picada dels seus xicots, hormonalment incapaços, es veia, d'esmenar-se. A les feministes lesbianes, però, sent sexualment independents dels homes, no els feia res mantenir-hi unes relacions socials que solien ser tan cordials com coherents.

Bledes. D'aquí, per fi, la metàfora: com que molts votants catalanistes, d'esquerres o conservadors, encara creuen que cal mantenir relacions diguem-ne íntimes amb el poder espanyol, en veure (passades les eleccions) que el seu punt de vista no és tingut en compte per res per aquest amant egocèntric, es troben atrapats en una relació contradictòria i trista, com les de les feministes heterosexuals esmentades. D'altra banda, els catalans a favor d'un estat propi s'assemblen més a les lesbianes: cansats que el mateix poder espanyol els tracti com unes mítiques rosses tontes, ja no senten cap necessitat, políticament parlant, que aquest els penetri per enlloc; per això les seves relacions amb els espanyols solen ser, si més no, lliures de malentesos. Ara bé, hi ha un tercer tipus de votant, que correspondria a les dones gens feministes ni encara menys lesbianes (també n'hi havia, a Londres) que estaven disposades a acceptar qualsevol imposició dels seus homes –des de la fatxenderia quotidiana fins a la violència verbal– a causa de l'amor cec que sentien. No cal fer gaire esforç per endevinar qui, entre els ciutadans amb dret a vot, són els equivalents –sempre seguint la metàfora– d'aquestes bledes assolellades que cavaven, ben voluntàriament, la pròpia tomba relacional.

Matthew Tree, Avui, 07/11/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma