dissabte, 6 de novembre de 2010

Fills i pares

A l’últim paràgraf de la seva Carta al pare, Franz Kafka va explicar-li que “la vida és més que un joc de paciència”. Amb això d’un joc de paciència —ho sabem per una de les paràboles que va escriure en una altra banda— es refereix a un d’aquells trencaclosques d’origen xinès en què, amb molt bon pols, cal fer córrer una bola per un laberint de carrils i ficar-la en un forat: “La bola està feta amb molta cura perquè càpiga exactament en l’amplada dels carrils, però els carrils no estan precisament pensats perquè la bola hi estigui còmoda”, escriu a la paràbola. Després de tantes pàgines de retrets i angoixes, doncs, Kafka volia fer entendre al seu pare que la realitat és escàpola i imprevisible, i que tota la vida s’havia sentit collat i humiliat pel seu control amb un pols massa ferm.

La relació entre el pare que juga amb la paciència del fill ha donat grans obres literàries. Cada generació acaba dictant la seva carta al pare, atiada per sublevacions o obediències actualitzades. Ja poden ser de caràcter social, religiós, racial o nihilista, que al final sempre anem a parar al mateix lloc: la dificultat d’entendre’s. En aquesta zona fosca és on creix la literatura, com demostra una novel·la excel·lent, publicada aquests dies, sobre la relació entre un fill adolescent i un pare distant. Es tracta de Sukkwan Island (Empúries), del nord-americà David Vann. Un pare, divorciat, convenç el seu fill de 13 anys perquè se’n vagin tots dos a passar un any en una illa del sud d’Alaska. És una illa incomunicada, sense habitants, i s’hi estaran tot l’hivern. Viuran sols en una cabana, hauran de caçar i pescar, porten armes, tindran una ràdio per estar en contacte amb el món, si cal. El pare li farà de professor. Així es podran conèixer millor, què carai.

Al cap de pocs dies a l’illa, el fill s’adona de dos detalls i comença a pensar que tot allò és un error: el primer és que el pare no té cap experiència en la vida salvatge; el segon és que moltes nits, quan se’n van a dormir, el pare es posa a plorar en la foscor de tan deprimit que està. David Vann, que acaba de guanyar el premi Médicis a França, penetra amb gran agudesa i emoció en l’ànima d’aquestes dues vides fora de lloc i temps, fill i pare. De fons, el paisatge extrem d’Alaska se’ls converteix en un laberint de vies massa estretes.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de novembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir