Mengem-nos abans els cacauets

Quan Jaume Roures va fer públic que el Barça-Madrid es jugaria avui a la nit, no em va agradar gens. Amb això del futbol sóc tradicional, jo, i condemnar un partit tan transcendent a un dia deixatat com el dilluns em semblava una sortida de to, un menyspreu còsmic contra les lleis que fan rodar el món. Era com si et convidessin a un gran tiberi, un dinar de Nadal, però te’l fessin menjar amb coberts de plàstic i en taula de càmping. He d’admetre, malgrat tot, que a mesura que s’acostava el dia D m’hi he ben conformat. Ja hem deixat enrere la sopa de candidats i promeses electorals. Avui el dia fa baixada i l’encarem sense noses mediàtiques.

Ara ens hem de preparar per a l’hora del partit igual que aquell personatge d’Italo Calvino abans de començar a llegir una novel·la. Relaxem-nos. Triem la posició més còmoda, ja sigui asseguts o dempeus (en partits així, hi ha gent que no se sap estar quieta). Graduem bé la llum ambient perquè la gespa llueixi a la pantalla. Sincronitzem la ràdio amb la tele, si els locutors de Madrid ens semblen massa blancs. Mengem-nos totes les patates xips i els cacauets durant l’escalfament, que quan l’àrbitre xiuli l’inici només mastegaríem d’esma, per distreure els nervis. I anem al lavabo per si de cas, que amb aquest Barça de rondos simfònics no se sap mai, i llavors sempre fan el gol quan ens agafen les urgències.

Tot això, esclar, val per als privilegiats que veuran el partit al Camp Nou o des del sofà. La majoria de mortals farem allò tan anacrònic que és anar al bar de sota casa i seguir-lo en una pantalla comunitària. Reconec que a mi m’agrada, tot i les incomoditats. Em fa pensar en aquella imatge de pel·lícula en blanc i negre, de quan van sortir els primers televisors, en què la gent s’ajuntava davant l’aparador d’una botiga per seguir un partit. Només que aleshores el Barça perdia sovint i ara guanya quasi sempre. Avui el partit comença a les 9, però l’experiència em diu que, si no hi som a les 8, ja no trobarem un bon seient. Tindrem una hora sencera per dir penjaments de Mourinho, quin luxe. Cal recordar, a més, que avui tallaran la senyal del partit en aquells bars que no paguen la quota. Ja es veu que hi haurà corredisses. Demà, quan les teles emetin el típic reportatge sobre els carrers buits a la ciutat, durant el partit, veurem les ombres fugisseres dels tocatardans, corrent desesperats com qui juga al joc de la cadira.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma