La primera pedra

Com més admiro els monarques és destronats, a l’exili i portant una vida plena de privacions amb dignitat règia. Afusellant-los només es malgasta munició i després costa trobar els ossos. Als reis no se’ls ha de negar la grandesa de l’abdicació, un moment culminant del seu regnat.

A La 1, Felipe y Letizia ha rebut unes crítiques bilioses. Siguem seriosos, com va dir Zeppo Marx als seus germans en un intent radical de capgirar la seva carrera artística, en vista de tots els condicionants, l’única manera honesta i plausible d’abordar la Corona espanyola és en clau de comèdia lleugera. No calia repetir la falsedat encartronada de l’èpica reial de 23-F, el día más difícil del rey, tan llepada. De Felipe y Letizia, més que la part de novel·la rosa, que no em va tocar gaire l’aorta, em va entusiasmar la creació de Juanjo Puigcorbé –i de Joaquim Oristrell- com a Joan Carles I: un rei cansat, avorrit, casolà i senzill, lluny de l’alegria dels anys joves (al costat de Falstaff o de Colón de Carvajal) i que observa la reialesa i el regne amb ulls sorneguers i descreguts, sense gens d'ingenuïtat i reverència cap a l’alta missió que li ha estat encomanada.


Felipe y Letizia ha obert una veta suggestiva per a la comèdia: la reina Sofia encara és millorable, mentre que Felip està impecable en qualitat de pretendent babau i acriaturat. Letícia s’hauria de replantejar, ara queda massa greu –i això que com a mujer de su tiempo tindria grans possibilitats humorístiques-. Les infantes exigirien una feina més aprofundida per convertir-les en estrelles de comèdia –sense caure en la desconsideració-. Si els anglesos gravessin una comèdia semblant sobre els Windsor, no es faria esperar la psalmòdia de sempre: “Aquí això seria impossible”. Las cosas de palacio –ja proposo un títol- només faria augmentar l’estima de la plebs per Ses Majestats.


Enric Gomà, Time Out, 10 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma