dilluns, 1 de novembre de 2010

Un volt pel cementiri

Doncs sí, ja torna a ser Tots Sants. Quin vertigen. Sembla una conxorxa entre el canvi climàtic i els supermercats. Mentre cada migdia el sol s’entesta a fer-nos reviure la fi de l’estiu, a l’eroski de la cantonada ja tenen d’oferta els torrons de Nadal. És com si tot allò que cal fer a la tardor quedés comprimit en aquest cap de setmana llarg: canviar l’hora, purgar els radiadors, recollir els abrics a la tintoreria, celebrar la castanyada, menjar moniatos, caçar algun bolet escadusser i, finalment, avui, visitar el cementiri.

De tots aquests rituals de tardor, el record dels nostres morts és l’únic que no canvia mai. Cada vegada es representen menys tenorios i la castanyada perd terreny davant l’americanisme de Halloween, però arriba Tots Sants i els vius repetim el mateix cerimonial. Els primers minuts al cementiri solen estar dedicats a la família. Es netegen les làpides, es posem els poms de flors, qui vol resa un parenostre. Després sempre hi ha algú que explica una anècdota dels morts quan eren vius, amb un toc d’humor negre, i aleshores el record traspassa els anys i les pedres i de sobte notem la seva absència. La sensació dura uns segons i prou, però és suficient.

Llavors algú altre trenca el silenci i, com cada any, proposa de donar un volt pel cementiri. Aquesta part de la visita, barrejant memòria i xafarderia, és la més agraïda. Passem per davant de les tombes d’amics, coneguts i saludats, i provem de recordar l’últim cop que els vam veure. Ens desviem a l’aventura per trobar la tomba d’algun personatge històric (i en llegim el nom i les dates en veu alta). Algú diu: “Aquí tots som iguals”. Ens fixem en les làpides on hi ha alguna fotografia i comentem que aquella persona ja feia mala cara quan era viu. Llegim l’epitafi d’un que era excèntric, admirem o critiquem els mausoleus de les famílies riques. Davant dels nínxols dels qui van morir els últims mesos, i que solen acaparar més rams de flors, ens hi aturem més estona del compte. Algú no se’n pot estar i sentencia: “No som res”.

Els avis i els que passen una mala temporada són els que troben més satisfacció en el passeig pel cementiri, potser perquè així certifiquen que encara estan vius i ho poden explicar. Els més joves se’n cansen de seguida, tot i que aquest any podria ser diferent: després d’empassar-se tantes pel·lícules de zombis i vampirs adolescents, entre tombes se sentiran molt de gust. No descarteu alguna fiblada d’amor.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de novembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir