Una pedra és una pedra és una pedra

L’altre dia, tot fullejant un diari anglès, vaig trobar-hi una foto que a primera vista em va costar d’entendre, de tan estranya que era. Com que aquí no hi ha espai per a imatges, ni disposo de mil paraules, la descriuré en quatre ratlles. A la foto s’hi veia la reina Isabel II de la Gran Bretanya, amb un dels seus vestits extremats, que inclinava una mica l’esquena per agafar una pedra i mirar-la fixament, amb un interès viu. Vet aquí. La pedra en qüestió tenia la mida d’un telèfon mòbil, posem, i era com totes les pedres: d’un color indefinit i una forma..., no sé com dir-ho, una forma de pedra. Tant podia ser un tros de meteorit com una pedregot d’aquells que els joves antisistema llancen contra la policia. El peu de foto em va aclarir els dubtes. Es veu que el president de Xile, Sebastián Piñera, va fer una visita oficial al Regne Unit i va regalar a la reina una pedra extreta de l’arxifamosa mina San Esteban.

Els encarregats de protocol del govern xilè són uns genis. Davant la impossibilitat de regalar-li un dels 33 miners rescatats, cosa que hauria fet molt d’efecte a Buckingham Palace, van optar per una solució més econòmica, humana i igualment original. “La reina ja té de tot”, devien pensar, i amb la pedra li oferien un una mena de trofeu de caça, el triomf de l’ésser humà sobre els elements de la naturalesa.

No sabem si la pedra xilena duia un certificat d’autenticitat, però tant li fa, és una jugada mestra perquè va més enllà del gest simbòlic i anuncia un negoci nacional. Per poc que corri la veu, tothom voldrà tenir una pedra com a record, i els llibres i pel·lícules que es preparen sobre els miners seran una campanya de publicitat impagable. A més, la història ens demostra que hi ha mercat de sobres. Si ajuntéssim tots els trossos de Mur de Berlín escampats pel món, n’alçaríem un altre de deu vegades més llarg. Si reuníssim tots els fragments de la Santa Creu de Jesucrist que es conserven en milers de reliquiaris de l’orbe cristià, podríem construir una rèplica de l’arca de Noè, escala 1:1. Encara que baixar a la mina derruïda sigui molt perillós, la sort és que les existències del producte són gairebé infinites. A més, és probable que ara mateix, en alguna mina xinesa, ja estiguin preparant una remesa de pedres xilenes per exportar. De Xile a Xina només hi van dues lletres i segur que seran falsificacions perfectes, perquè al capdavall una pedra és una pedra.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de novembre del 2010.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma