Vuitton, Zurbarán, Chanel

Des de fa unes setmanes, la gent que passeja pel centre de Barcelona pot admirar a peu de carrer diverses obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC. No són els quadres i escultures originals, esclar, sinó reproduccions fotogràfiques a mida natural, de molta qualitat, que estan situades en llocs estratègics. En total són 33 obres, repartides per la Diagonal, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i alguns punts de Ciutat Vella. La iniciativa té gràcia perquè desplaça l’art a un entorn inesperat, que d’entrada et sobta, i a vegades fins i tot es crea un lligam entre les obres i el lloc on s’exposen. El famós retrat de Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, del mateix Casas, està penjat al carrer Montsió, a tocar d’Els Quatre Gats. El Poble escalonat, de Joaquim Mir, és un deliri de formes i colors que es pot veure a la cantonada de Còrsega i Passeig de Gràcia, davant per davant d’un bufet d’advocats que li fa ombra amb la contundència d’un codi de lleis.

Dies enrere, tot xino-xano, em vaig dedicar a resseguir cada obra mogut per una curiositat malsana, ho reconec. Volia comprovar en quin estat es trobaven els quadres després d’uns quants dies a la intempèrie. Si algú havia caigut en la temptació de pintar un bigoti duchampià a la Immaculada Concepció de Zurbarán, o si el pit nu de la Dona dormint, de Francesc Gimeno, havia atret a algun poeta urbà, d’aquells que s’expressen a les parets dels lavabos públics. La sorpresa va ser notable: a banda d’un parell de grafitis tímids, tots els quadres estaven impol·luts. Primer vaig creure, ingènuament, en el civisme dels vianants, però de seguida em vaig adonar de la realitat: la majoria de gent passa pel davant dels quadres i ni els veu. Tot i ser obres singulars, queden camuflades en la barreja de llums, anuncis i aparadors de marques cridaneres que es disputen la nostra mirada. De cop vaig entendre per què existeixen els museus. Vaig fer una prova. En una cruïlla molt concorreguda, em vaig aturar davant La vicaria de Marià Fortuny i, allà al mig del pas, vaig posar-me a estudiar el quadre amb la badoqueria de qui es mira un Barça-Madrid. Al cap d’un minut s’hi havien aturat cinc persones, a veure què. Els curiosos criden més curiosos. Potser valdria la pena que el MNAC agafés uns quants vigilants del museu i els situés davant dels quadres, vestits de carrer, a fer d’extres. Segur que l’Associació de Comerciants es queixaria.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de novembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma