De controvèrsia en controvèrsia

Com si anéssim curts de debats i raons, ja fa un temps que a Barcelona ha aparegut un motiu nou de polèmica: les il·luminacions de Nadal. Cada any és més freqüent una actitud de rebuig, reticència i menyspreu cap a les d’alguns carrers o, els més abrandats, les de tots. I això que no hi compto aquells individus que, segons proclamen incansables, detesten el Nadal, el prohibirien, l’eradicarien. Abominen les festes nadalenques per imposades, tradicionals, dispendioses i perquè es neguen a estar alegres quan toca (els sortiria a compte, francament). Fins i tot odien la Fira de l’Avet d’Espinelves, que no és gens senzill.

Aquí sents una senyora que exclama entusiasmada “les del carrer Pelai són horribles!”, quan l’arbre de Nadal de casa seva no guanyaria el premi FAD, precisament. Més avall, un senyor que retreu: “Les del carrer Aragó pequen de convencionals” (ho diu així), mentre que ell porta satisfet una bufanda Burberry. En la meva infantesa, ningú no s’entretenia a criticar les lluminàries dels carrers ni tampoc les dels magatzems El Águila, s’acceptaven amb més o menys alegria o resignació. La mare ens hi arrossegava amb una devoció simultània pel Nen Jesús i la casa Philips, una peregrinació exhausta que ens retornava a casa enlluernats com borinots. En canvi en l’actualitat flota en l’ambient un descontentament general, una ràbia acumulada que es bolca sobre qualsevol aspecte irrisori de la ciutat. I encara més si hi ha intervingut la Casa Gran, com ara el pessebre de la plaça Sant Jaume, el blanc preferit dels barcelonins humiliats i ofesos eternament. Ja rondinaven amb grans marrameus abans de la famosa cultura de la queixa –els va agafar entrenats-.


De dos o tres anys ençà que les del Passeig de Gràcia em tenen el cor robat. Imiten uns llums vuitcentistes, d’una claror estantissa i una elegància tronada i popular, com si fóssim en un envelat d’aquells que muntava l’esplèndid escriptor costumista Emili Vilanova (Vilanova es guanyava la vida aixecant envelats; Pitarra, reparant rellotges; Vallmitjana, treballant la plata i Escalante, pintant vanos. Encara és l’hora que un físic nuclear escrigui un sainet o un quadro de costums convincent). Per un moment, els llums del Passeig de Gràcia ens retornen als temps en què s’hi estenien els Jardins del Tívoli, els d’Euterpe, els Camps Elisis i El Prado Catalán, l’esbarjo ingenu i anisat dels nostres besavis. Potser no m’empenyen a comprar, però no estic jo per adquirir una diadema de brillants a la joieria Bagués.


Enric Gomà, Ara, 17 de desembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma