El monstre de la lucidesa

En la història que dóna títol a aquesta antologia, el narrador ens explica un somni. «Creo que es el año 1909», comença. Aquest somni pren l’aparença d’una pel·lícula muda, en què surten els seus pares, vestits de forma ridícula. Els segueix en el seu festeig, les seves passejades per Coney Island. El ritme de les frases, tan ben calibrat, denota un desassossec del narrador. Quan el seu pare li demana a la seva mare que es casin, el narrador crida a través del somni: «¡No lo hagáis! Todavía no es demasiado tarde para cambiar de idea. Os lo digo a los dos. De esto no saldrá nada bueno, no saldrá más que remordimiento, odio, escándalo, y dos hijos de personalidades monstruosas ». Els seus pares no li fan cas i ell segueix els seus passos, dirigint-se cap al desastre del seu futur (es van separar quan ell tenia 9 anys). Al final, és clar, el narrador es desperta –«en la desolada mañana de invierno, el día que cumplía 21 años».

Encara que va publicar diversos llibres amb contes i poemes, Delmore Schwartz (Nova York, 1913-1966) és reconegut sobretot per aquest relat de 15 pàgines. Totes les antologies del relat nord-americà inclouen La responsabilidad empieza en los sueños, i ell sol ja justificaria la lectura d’aquest esplèndid volum. Schwartz va publicar el conte el 1937 i té un fons autobiogràfic. Encara que siguin d’èpoques diferents, els vuit relats de l’antologia comparteixen aquesta tensió vital i el pes d’una culpa heretada. El mateix Schwartz es projecta a vegades en un escriptor jove, Shenandoah, que explora el seu monstre interior. El teló de fons acostuma a ser el contrast entre els pares, jueus emigrants arribats d’Europa, i els fills que ja han nascut als Estats Units i haurien de ser homes d’èxit, acomodats. Ens situem en la gran depressió, cosa que accentua la tensió no resolta, i el narrador d’¡América! ¡América! es pregunta: «¿Cómo puede uno verse a sí mismo?». Tota l’obra de Schwartz seria un intent de respondre a això.

Schwartz va tenir una vida turbulenta. Va morir en un hotel, d’un atac de cor, alienat, i el seu ascendent ha reaparegut en l’obra de molts autors. Saul Bellow el va retratar a El llegat de Humboldt; Robert Lowell i John Berryman li van dedicar un poema; Lou Reed el va incloure a la cançó My house. El crític Alfred Kazin va assenyalar que la noblesa traspassa tota la seva obra, encara que patia sense parar perquè «es decebia a si mateix». D’aquest fet se’n diu lucidesa.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de desembre del 2010. [Ressenya del llibre de contes La responsabilidad empieza en los sueños, de Delmore Schwartz (Bruguera, 2010).]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma