dissabte, 18 de desembre de 2010

¡¡¡Ho explicaré a Twitter!!!

El setembre vaig anar a un concert a la sala Razzmatazz 3. La banda que actuava —The Radio Dept.— no és de les que atrauen les masses, però té una bona colònia de fans a Barcelona i aquell dia ens vam reunir unes 200 persones. Feia tres o quatre anys que no anava a una actuació d’aquest tipus, diguem que minoritària, i amb la primera cançó em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Quan els músics van començar a tocar, molts assistents van treure el telèfon mòbil per fer-los una foto (o moltes fotos) i després enviar-les als amics. Semblava una coreografia assajada. Al meu costat, una noia va entrar al seu Facebook, hi va penjar la foto i després va escriure un missatge molt entusiaaaaaaasta!!!!!! I ho va fer amb una sola mà, mentre amb l’altra agafava una cervesa de la qual anava bevent glopets. Després, és clar, cada dos minuts comprovava si als seus amics els agradava el missatge. Aquests jocs del personal amb el mòbil no van parar en tot el concert. Foto, missatge, m’agrada, missatge, foto, m’agrada, m’agrada que t’agradi, etc.

Aquest no és un article elegíac. Jo m’estimo més els concerts d’abans, en què es fumava molt i no hi havia mòbils, però m’interessa el fenomen que ha convertit Mark Zuckerberg en «persona de l’any» segons Time. Si parlo d’això, és perquè l’altre dia també vaig ser testimoni d’una situació curiosa. Era en un cafè i, al meu costat, dos nois d’uns 20 anys parlaven del musical Spiderman, a punt d’estrenar a Nova York. Un volia convèncer l’altre per anar-hi junts. Llavors va dir: «Necessito anar-hi… ¡Vull explicar-ho en directe a Twitter!». Per a alguns, doncs, la realitat només té sentit quan s’experimenta i es reviu també a les xarxes socials. Per dir-ho així, un s’ho passa bé de veritat quan els seus amics saben que s’ho està passant bé.

Facebook ha dinamitat totalment la teoria dels sis graus de separació. Com cantava Roberto Carlos, ara són molts els que volen tenir un milió d’amics, o de seguidors. La passió i el plaer que s’aconsegueixen amb l’art ja no són una finalitat; es converteixen en un mitjà per no sentir-se sol al ciberespai. La part bona és que mentrestant, als concerts, la llum de les pantalles ha substituït la cursileria aquella d’encendre l’encenedor quan la banda tocava una cançó lenta.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de desembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir