Nadal en la clandestinitat

Molts nens reciten per Nadal un poema que comença “L’escola és tancada, / hi ha llum al carrer” i que acaba amb un carter dient “Li dono una carta / del seu fill Pasqual / que des de Suïssa / li diu: Bon Nadal!”. A grans trets, una tal senyora Pepa –no en tinc més dades- espera una carta del seu fill i el carter l’hi porta diligent. L’he sentit declamar a molts fills d’amics i, com tota la bona poesia, sempre em commou i m’obre una porta a l’esperança.

Llegint 50 poemes per dir dalt de la cadira, una antologia de poemes nadalencs feta per Jaume Subirana i publicada a Ara Llibres, vaig trobar-hi el poema esmentat, que es titula Cançó de Nadal, firmat per F. Bofill, A. Puig i F. Serrat. De sobte vaig adonar-me que durant anys me n’havien escatimat els quatre últims versos: “Estigui contenta, / Jesús ha nascut; / per dur-nos la joia / al món ha vingut”. Cap ni un dels nens que havien recitat el poema els havia dit. Com és que s’havia escapçat una obra literària pel final? Ningú amb una mica d’entranyes no gosaria esquarterar La vaca cega.

La resposta m’esperava a la pàgina 3 de l’ARA del 15 de desembre. A l’A favor / En contra, preguntaven: “L’escola pública ha d’excloure les referències religioses que tenen les festes de Nadal?”. I Rosa Cañadell, portaveu de l’USTEC, responia: “El Nadal ha de tenir un sentit més cultural que religiós. Tots els elements que ajuden a la formació cultural dels alumes em semblen bé, però despullats del seu sentit religiós”. Se’m va obrir el cel: els mestres havien fet aprendre als nens un poema nadalenc despullat del seu sentit religiós i centrat només en el bon servei del Cos de Correus i Telègrafs. Per respecte als alumnes de famílies d’altres religions.

Ara, quan uns nens es tanquin als lavabos escolars, no és segur que fumin, inhalin cola o guixin a la paret “Tonto el que lo lea” –quants records, aquest poema breu-. Potser estiguin fent un pessebre en la clandestinitat. Hauran d’introduir a l’escola les figuretes dins de l’anus (esperem que el pescador no els provoqui una fissura rectal). O les hauran d’ingerir a casa per després expulsar-les. La molsa, ben solapada dins de l’entrepà. El suro, adherit al cos amb cinta aïllant. I, com hem vist en molts thrillers, el pessebre clandestí l’amagaran dins una bossa de plàstic a la cisterna del vàter.

Enric Gomà, Ara, 24 de desembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma