No en puc treure l'entrellat

Des de primers d’octubre, Roger de Gràcia saltironeja a la pantalla de TV3 al ritme de cançons catalanes que justifiquin el títol del programa: “No me la puc treure del cap”. La cosa va començar a ritme de rock per l’Empordà d’uns jovenívols Sopa de Cabra i acabarà al geriàtric amb l’havanera més patriòtica d’Ortega Monasterio. La llista de 14 cançons respon a una tria tan discutible com equilibrada, en la qual preval el criteri de la popularitat per damunt dels estils diversos. Això fa que els temes més coneguts del pop-rock contemporani (“bon dia, estic boig per tu i les neurones em corren pels carrers, corren...”) convisquin amb alguns clàssics de la Cançó (“viatjo a Itaca perquè vinc d’un silenci antic i molt llarg”) o dels seus coetanis del Grup de Folk (“qualsevol nit pot sortir un drac màgic rere l’àguila negra”). Tot això sense bandejar himnes corejats fins a l’afonia (“tot el camp és un clam”), rumbes dignes del mercat de Calaf (“qui és que es vol deixar enredar per un gitano eixerit, el que em compri una camisa li regalo un cobrellit”) i bandes sonores aptes per il·lustrar un “30 minuts” sobre Guimerà (“¿per què he ploraaaat?”) o sobre el 23F (“tranquil Jordi tranquil, que és la guàrdia civil, tu tranquiiiil”). L’operació és remarcable perquè, tot i que torna a posar el focus sobre el cançoner canònic del karaoke nacional, ho fa d’una manera diferent, historiant el moment serendípia. El format televisiu del “No me la puc treure del cap” ve d’un programa de la televisió pública noruega que es diu “Landeplagge”.

Com que la proposta ha tingut una bona acollida, potser convindria fer-la evolucionar. És obvi que la claredat de les lletres i les melodies enganxadisses no són les úniques virtuts que els amants de la música apreciem. Al contrari, sovint la gràcia rau en l’ambigüitat d’una dicció o en la dificultat de recordar una lletra. El “Rap hiparsiològic” que Pau Riba va incloure al Virus laics, inspirat en textos del gran filòsof Francesc Pujols, en seria un exemple clar, al costat de monuments al surrealisme com el “Bamboo” dels Antònia Font: “Mamà, avui m’he clavat un fil de coco dins d’un ull”. Naturalment, hi ha tot un cançoner alternatiu al de “No me la puc treure del cap” que requeriria un tractament diferent. Però també hi ha l’ambigüitat no buscada, que podria obrir una nova línia d’investigació televisiva en el gènere televisiu de la pífia. Hi ha fragments de cançons que no entenem ni entendrem per més que els escoltem mil vegades. Cadascú té els seus vicis d’oïda. A mi em passava fa dècades amb un fragment del Conillet de vellut de Joan Manuel Serrat. Jo sentia alguna cosa semblant a “un anaico o un ase al blat” i no en treia l’entrellat. Fins que una nit, en una festa, una fotògrafa em va escriure al dors d’una targeta que encara conservo “una Nikon o una Hasselblad”.

Després he sabut que aquesta mena de confusions tenen nom des de fa més de mig segle. Es diuen mondegreens. Tot ve d’un article que l’escriptora nord-americana Sylvia Wright va publicar al número de novembre de 1954 de la Harper’s Magazine. El títol al·ludia a la mort d’una tal senyora Mondegreen que, de fet, mai no havia existit. A “The Death of Lady Mondegreen” Wright confessava que, de nena, sempre entenia malament l’últim vers d’una balada popular escocesa que acaba: “They have slain the Earl O’Moray/ And layd him on the green” (Han mort el comte O’Moray i a l’herba l’han deixat). Ella, i es veu que no era pas l’única, cantava aquest últim vers com si al·ludís a una misteriosa senyora Mondegreen. En comptes de “And layd him on the green” pronunciava “and Lady Mondegreen”, tot afegint un nou cadàver a l’escabetxina del pobre comte O’Moray. De mondegreens n’hi ha a totes les llengües, i a les cançons catalanes també. ¿Què diuen, sinó, les segones veus dels Lax’n’Busto a l’ultraexplotat “Llença’t” després del “que un llapis mai no dibuixa sense una mà”? “L’aguanta?, La Wanda?, La planta?, Elefanta?”. Com que cadascú té el seu mondegreen, proposo que quan Roger de Gràcia acabi el “No me la puc treure del cap” ataqui inclement un nou espai musical que es digui “No en puc treure l’entrellat”.


Màrius Serra. Enderrock. Desembre 2010

Comentaris

  1. Ho, si be, parlant d'això he trobat un movie-maker de l'Empordà que esta força be, però lo curiós d'aixo es que l'han fet en un institut, espero que us agradi.
    http://www.youtube.com/watch?v=AZRKKb3pJUE

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma