Paraules per a un any estrany

A vegades, quan veig un partit de futbol que m’avorreix una mica —és a dir, un partit en què no jugui el Barça—, de sobte em ve al cap un soroll incessant. Comença de fons i de mica en mica va pujant fins a imposar-se, com la fragor d’una plaga de llagostes. Quan bramula la marabunta, deien els comentaristes l’estiu passat. Aleshores torno mentalment a Sud-àfrica i per aturar aquella remor insistent com de trompeta he de recordar-ne el nom... ¿Com era? Vuvuzela. Això mateix, vuvuzela. Aquesta és una de les paraules que ens ha deixat el 2010.

Cada any porta un munt de paraules noves. Algunes són com focs d’artifici: viuen el seu moment de glòria i després desapareixen per sempre més. D’altres ens fan pensar en estranys invasors i ens desconcerten com un error gramatical, però al cap de poc temps se’ns imposen i les pronunciem amb tota naturalitat. Aquest any, per exemple, hem après a dir iPad, tot i que jugàvem amb avantatge perquè anys enrere ens l’havien ensenyat amb la o: iPod. Resulta, a més, que al darrere de l’iPad vénen una sèrie d’aparells similars d’altres marques que, com els medicaments, són més barats i s’han de conformar amb un nom genèric: en direm tauleta.

L’actualitat d’aquest món global ens obliga a aprendre paraules contínuament. En poc mesos ens hem familiaritzat amb Wikileaks, una paraula que no surt als diccionaris oficials —que i segurament trigarà anys a fer-ho—, però que es podria traduir com a fugues en col·laboració. Una cosa ben curiosa va passar a principis d’any, quan es va estrenar la pel·lícula Avatar: tot i que la paraula existeix en català, la gent sentia la necessitat de pronunciar-la a l’anglesa.

Per sobre de tot, però, el 2010 ha estat l’any de les paraules normals, la classe mitjana del diccionari. La Real Academia Española ha tret la majúscula a reis i prínceps, i de passada s’han polit una sèrie d’accents que semblaven intocables —com a guion o truhan—. D’un dia per l’altre, una sèrie de paraules comunes han gaudit dels seus cinc minuts de glòria, paraules com ara controlador (aeri), corrida (de toros), volcà (Eyjafjallajokul era un nom massa difícil), rescat (dels miners) o maneta (contra el Reial Madrid i l’Espanyol). Tot fa pensar, a més, que el 2011 les manetes del Barça (de cinc dits alçats, estil Piqué) es podrien convertir en un lloc comú, amb definició directa als diccionaris.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de desembre del 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma