dilluns, 6 de desembre de 2010

Renfe i la idea d’Europa

Dies enrere els passatgers que feien el trajecte París-Londres amb l’Eurostar, el tren que va per sota del canal de la Mànega, es van trobar amb una sorpresa a l’estació de Saint Pancras, a Londres. En una de les andanes hi reposava un moderníssim alemany, de la casa Siemens. És probable que els viatgers francesos més xovinistes se’l miressin com una amenaça, però aquella bèstia havia arribat a Londres amb la promesa d’un futur millor. Ja fa uns quants mesos que, amb el permís de Sarkozy, s’està estudiant la connexió entre Londres i Frankfurt. Diu que el viatge durarà prop de quatre hores. La diferència amb el vol d’avió —una hora llarga— no és tan gran si tenim en compte que el tren s’atura al centre de les dues ciutats i, per tant, fa estalviar prop de dues hores en trajectes fins a l’aeroport i esperes avorrides.

El viatge entre Frankfurt i Londres, dos epicentres financers, podria ser el gran argument per tal que els britànics se sentin més europeus que mai. George Steiner associava la idea d’Europa a la cultura dels cafès i al costum d’anar a peu per la ciutat, i no amb cotxe. Ara els trens d’alta velocitat ens permeten caminar de Trafalgar Square al bulevard de Saint Germain en poques hores. (I pel que fa als cafès, ja fa anys que el te de les cinc conviu amb el capuccino.) Si de Londres a Frankfurt hi van quatre hores, amb tres més ets a Munic. De Munic a Viena són quatre més, les mateixes que calen per arribar a Budapest, a l’altre extrem de l’Europa central. Entremig, sempre et pots desviar cap a Zagreb, Zuric, Praga o Milà.

A nosaltres, que hem perdut tant de temps en els retards de rodalies i la falsa velocitat del Talgo, ens costa acceptar que un tren pugui anar ràpid i lluny. Però un any d’aquests ens plantarem a París amb unes cinc hores, i d’allà etcètera. A més, l’AVE entre Madrid i Barcelona és com un assaig general. Fins que arribes a Atocha hi ha temps per llegir una novel·la de cap a cap. Els que duen una vida intensa treuen el portàtil i fan més feina que si fossin al despatx. Els ociosos poden parlar una mica amb el veí de seient i no enfarfegar-se: aquell senyor de Ciudad Real que va al metge i xerra i xerra per matar els nervis; aquella noia de la banda de Sòria que ve per primer cop a Barcelona i pregunta per les Rambles... Quan agafem el tren cap a França serà ben bé el mateix, només que practicarem altres idiomes i tindrem més temps per pensar en això d’Europa.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de desembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir