divendres, 3 de desembre de 2010

Terror i sang a la Bordeta

Durant anys, aquí a la que badaves enderrocaven un teatre. La proclama entusiasta “tot està per fer i tot és possible” els constructors i els especuladors la van interpretar a la seva manera. Mentre els obrers abatien murs, camerinos, guixetes, els mestres d’obres –m’ho han explicat- cridaven: “Que la prudència no ens faci traïdors!”. El Teatre Barcelona el van fer a terra gràcies a un pacte amb la Casa Gran de construir-hi un altre teatre. Després hi van obrir un after, una idea molt limitada del que és l’art escènic. I tants altres teatres que han caigut. Una història trista. Més d’un acomodador va morir sepultat sota la runa, no cal aclarir com es suïcidaven els tramoistes.
Cada vegada que s’obre un teatre, el meu cor salta dins la caixa toràcica –i no és cap arítmia-. A la Bordeta –la barcelonina, no la de Lleida-, han inaugurat la Sala FlyHard. Al carrer Alpens, en un antic magatzem o taller. Per a mi que abans hi havia xinesos indocumentats cosint-hi pantalons. S’hi entra per una porta estreta amb un vidre opac, s’ha de trucar al timbre. El vestíbul del teatre recorda un rebedor d’un pis d’estudiants, amb mobles recollits dels contenidors. A un cantó, la tauleta del taquiller. En adquirir l’entrada no sabem que el taquiller i la seva ajudant són actors. Tampoc no et donen cap pista, quan et tornen el canvi no imposten la veu ni fan cap pausa dramàtica. La sala és petita, una mica fosca, de sostre baix, sembla una capella evangèlica en terra de missió. Les butaques provenen d’un cinema que ignoro. N’hi ha trenta-vuit, només. El dia que hi vaig anar estava ple. Fan preus populars i l’espectador paga segons l’opció que s’estima més: deu o cinc euros. Si algú intenta abonar una altra quantitat, com ara sis, nou, dotze euros, no l’hi accepten –davant meu, un home pretenia pagar onze euros i mig, es va posar a cridar i va amenaçar amb trucar a la Guàrdia Urbana, el vam haver de reduir-.
A la Sala FlyHard representen Un home amb ulleres de pasta de Jordi Casanovas, que també és l’amo del teatre. Només hi acullen obres d’autors catalans contemporanis, més o menys vius. Mai no m’hauria imaginat que la Bordeta em donés cap alegria teatral. Tan sorprenent, tan esplèndida, tan espantosa. Perquè la funció fa por. No aquella por desesperada que t’assalta en altres teatres –“Déu meu, vull sortir d’aquí!”-, sinó un terror sec, glaçat. Al voltant d’un dels meus assumptes preferits, la falta de talent, el monstre que ens devora. Jo els hauria pagat trenta euros sense vacil·lar.




Enric Gomà, Ara, 3 de desembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir