Una cadira buida a Oslo

La millor imatge per resumir l’actualitat recent és la cadira buida de l’escriptor xinès Liu Xiaobo a la cerimònia del premi Nobel de la Pau, a Oslo. Cal remetre’s a 1935 per trobar una situació semblant, quan el premiat va ser el pacifista Carl von Ossietzky i Hitler va impedir que l’anés a recollir. Ossietzky, que s’esllanguia de tuberculosi en un camp de concentració, havia estat condemnat per alta traïció i espionatge després de publicar uns documents que demostraven que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles i reconstruïa les seves forces aèries. ¿Els resulta familiar, oi, la història del missatger que cau en desgràcia per haver furgat allà on no tocava?

La foto de la cadira buida a Oslo també és poderosa perquè contrasta amb el principal interès de polítics i països, que és precisament ocupar una cadira —i si pot ser al cap de taula, millor que millor—. No és estrany, a més, que els que participen en el joc mundial de les cadires se serveixin sovint de contrasentits i hipocresies per triomfar. Per exemple: el mateix govern que acull i promociona el premi Nobel de Pau —Suècia— ha emès una ordre de captura contra Julian Assange von Wikileaks. El motiu no és la llibertat d’informació, esclar que no, sisplau, sinó una acusació d’agressió sexual. És inquietant, tanmateix, que al novembre la fiscal general sueca revoqués els càrrecs perquè no tenien base jurídica i dies després la Fiscalia Superior reobrís el cas, ara amb la implicació internacional de la Interpol.

Hi ha dies en què la cerimònia de la confusió informativa és tan retorçada que ja no saps destriar què és versemblant i què no. Em va passar l’altre dia, llegint l’últim número de la gran revista satírica The Onion. Des de fa 46 anys, The Onion publica notícies inventades per riure’s dels tòpics de la correcció política. En aquest cas, s’imaginaven una sèrie de revelacions diplomàtiques “extretes de la muntanya de documents de Wikileaks”. Així explicaven que “per Nadal, Sarkozy regalava iPods a tothom menys als diplomàtics americans, que rebien espelmes”. I també que “Ahmadinejad té un armari amb, com a mínim, 200 jaquetes d’aquelles”. De sobte em vaig adonar que eren informes tan bèsties i alhora tan plausibles com aquell altre —real— que descriu Angela Merkel com “la cancellera Teflon”, perquè oposa molta resistència i no se li enganxa res. Mal senyal, vaig pensar, quan la realitat es torna una paròdia.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de desembre del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma