dissabte, 30 de gener de 2010

Bons consells

A mi la publicitat més d’un cop m’ha ajudat a resoldre la disjuntiva entre Fairy i Mistol. Un d’ells compta amb el poderós efecte bicarbonat i l’altre, no. Per això estic tan amoïnat amb la notícia que va llançar Albert Sáez segons la qual no estan del tot tancats que Catalunya Ràdio, algun dia, prescindeixi de la publicitat. Al cap de poc Sáez ho va matisar. Però, tirada la pedra, les onades del llac no s’aturen. Per a mi, els anuncis també informen i entretenen, com qualsevol altre espai de ràdio. De vegades més i tot. Aquell anunci d’una beguda de soja en què Núria Roca ens parla com a mare i dispara el complex d’Èdip entre gran part dels oients. Aquell altre dels matalassos Horisontal (ho pronuncien així), en què t’aclareixen que si no t’hi adaptes en trenta nits, et canvien el matalàs. També m’és especialment útil l’anunci de la setmana del creuer de Viatges El Corte Inglés. Un home –que es diu Sánchez- s’acomiada d’un company d’oficina tot tirant confeti i cridant: “¡Hasta pronto, Pavía! ¡Zarpo a tierras lejanas pero volveré!”. Sembla que ho fa cada dia. El tal Pavía està cansat d’en Sánchez, perquè és un llauna. “Una part de tu ja està de creuer”, ens diuen, i en aquest moment deduïm que en Sánchez ha contractat un creuer i que se sent com si ja fos a les Bahames sense haver sortit d’Alcorcón (el cito a l’atzar, sense ànim d’ofendre). Per això em sembla tan important la publicitat, perquè quan vagi a contractar un creuer a Viatges El Corte Inglés, els demanaré que, sisplau, no m’apuntin al mateix creuer del senyor Sánchez.

Enric Gomà, Avui, 30 de gener del 2010.

El futur de J.D. Salinger

Jo he vist la casa on J. D. Salinger va passar els últims anys de la seva vida: està situada a l’estat de Nou Hampshire, comprèn unes 180 hectàrees de terreny boscós i és de difícil accés. Ara que l’escriptor més esquiu del món acaba de morir –dijous passat, als 91 anys–, comprenc que la informació els pugui semblar impactant, però la cosa té el seu truc: jo he vist la casa de Salinger des de l’aire, gràcies a Google Earth. En realitat, l’arribada d’internet va suavitzar durant els últims anys l’aïllament voluntari de l’escriptor, fins i tot va participar en una competició de beisbol online per a fanàtics. A més, des de feia un temps, estava casat amb una infermera jove, de 30 anys, que el cuidava i potser li havia temperat el caràcter. De tant en tant, per exemple, se’ls veia comprant en un poble pròxim a casa seva, i l’escriptor no feia escarafalls per saludar la gent del lloc o si algú li volia fer una foto.

Salinger es va aïllar del món i va deixar de publicar el 1965. El seu últim text va ser una narració llarga, Hapworth 16, 1924, que va sortir a la revista The New Yorker i va provocar pocs entusiasmes i crítiques més aviat negatives. Ara que ha mort, es parlarà de possibles textos inèdits. ¿Existeixen? ¿Es publicaran mai? Encara que Salinger va afirmar en una ocasió que escrivia «per a si mateix», la seva filla Margaret explica que una vegada li va mostrar tots els seus manuscrits, marcats amb diversos colors: segons si estaven a punt per publicar, si havien de ser editats o si s’havien de reescriure. Pot ser que tot sigui una llegenda, però jo crec que Salinger mai no va deixar d’escriure. En el fons, el gran argument és la seva reclusió: és molt probable que visqués una vida paral·lela en un dels seus personatges, Buddy Glass, i necessités escriure per sentir-se viu. És a dir, és molt probable que Salinger es tornés boig fa dècades. Només cal llegir la seva escassa obra i en especial aquest últim text. Salinger va dedicar gairebé totes les seves històries breus als fills de la família Glass: el suïcida Seymour (gran influència per als seus germans), els bessons Walt i Waker, Franny, Zooey, Boo Boo (la més normal de tots) i Buddy, que volia ser escriptor. A poc a poc, mentre llegim els contes, descobrim que de fet va ser Buddy qui va escriure El vigilant en el camp de sègol, i que ell és tambñe l’autor d’altres narracions, com ara Teddy. També se’ns diu que Buddy té molts projectes, per exemple editar els diaris i poemes del seu germà Seymour, o les cartes inèdites entre els germans… De teca no en falta, per això estic segur que Salinger ha deixat més obra escrita. Si serà comprensible o no, ja és un altre assumpte.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de gener del 2010.

dijous, 28 de gener de 2010

Adéu a Don Limpio

De nit, m’aboco a la finestra i comprovo com a molts terrats s’encenen volcans, correcames i bengales per celebrar que a TVE han suprimit els anuncis. Tot de gent s’ha afanyat a ballar mambos i txa-txa-txas. Segons aquests eufòrics, això ha d’empènyer (o empentar) TVE a fer una televisió de qualitat, amb voluntat de servei públic. Quan m’adono de què entenen per una televisió de qualitat, m’entren ganes de veure ¡Mira quién baila!. Si veig que algú s’omple la boca amb la idea de servei públic (una fel·lació ben freqüent), em temo que acabarem mirant programes educatius i geogràfico-sentimentals, amb aquells presentadors que recorren els camins amb un sarró i bevent de l’aigua de les fonts. O un documental sobre Antonio Machado, que comenci amb un pati amb un llimoner i uns acords de guitarra. O també un debat ric i plural sobre l’actualitat, amb tots aquells periodistes madrilenys que semblen sortits de la brigada político-social. Tot, abans que veure uns quants anuncis de Tío Pepe, “Sol de Andalucía embotellado”, Scotch-Brite, “No se puede estar sin él”, i crema contra les picors vaginals, “Alivian al instante”. Vistos seguits, fan el seu efecte i agafen un sentit.
Hi ha hagut dies en què els anuncis han estat el més atractiu de la graella, dies en què te’n vas a dormir satisfet pensant en l’anunci de Polil o el d’Activia de Danone. Al costat de les obres de Shakespeare i dels contes de Txèkhov, guardo un espai dins del meu cor per a aquella sentència immortal: “Terry me va. Usted sí que sabe”. Més d’un cop m’han trucat amics per sortir a fer una copa o a netejar boscos i jo m’he excusat: “Avui no em va bé, que vull veure l’anunci del Ford Escoda”. Si hi insisteixen, els responc: “Em sap greu, estic enganxat a l’anunci de Colhogar”. Però alhora em desagrada aquell xantatge tan comú i benpensant que proclama que els anuncis també són cultura. Com el còmic, com els exercicis de respiració, com els ninotets fets amb molla de pa. Per la cultura, tot. Així és com, si el xató és cultura mereix tots els suports i miraments, mentre que si no ho és, ja el poden fer amb les ametlles florides i l’escarola rovellada, que tant li fot.


Enric Gomà, Time Out, 28 de gener del 2010.

dimecres, 27 de gener de 2010

Més clar, l'aigua

L’hemicicle repassa les lleis que es debaten al Parlament i hi entrevisten un diputat, que respon si paga lloguer i si practica cap esport. De sobte descobreixes decebut que aquella diputada que vas votar no és campiona de bàdminton, com t’havien dit. Dissabte, a L’hemicicle de Catalunya Informació, van fer un reportatge sobre una visita del president Benach a l’Escola Tàber, on va exposar la història i la funció del Parlament. Benach va explicar un conte d’uns nois que viatgen en el temps i que, segons el reportatge, “combaten un virus que amenaça la democràcia, portador de matèries com la desafecció i la manipulació”. Política, entenc, no la d’aliments. Però la locutora ens va sorprendre amb aquesta dada: “El virus cal anar a buscar-lo mil anys enrere”. En aquells moments, el comte de Barcelona Ramon Borrell (992-1017) devia combatre la desafecció a còpia de masmorres i fuetades. Benach també va explicar als nens que a Toluges s’hi va celebrar la primera de les assamblees de Pau i Treva, que són l’origen del Parlament, i va aclarir: “Toluges ara és Estat francès, però abans era Catalunya”. Toluges és un poble del Rosselló, a tocar de Perpinyà. Sembla, però, que no és Catalunya. En un altre informatiu de ràdio recent, també es va dir que els Diables del Riberal de Baó, al Rosselló, no podrien actuar més a França per culpa de la directiva europea i, per tant, haurien d’actuar a Catalunya. Quan el 1977 van aixecar la Porta Catalana (aquella obra magna!) al coll del Pertús, just a la frontera de la Jonquera, ja sabien el que es feien.

Enric Gomà, Avui, 27 de gener del 2010.

dimarts, 26 de gener de 2010

Pitoniso Jep Ferret

Conozco a Jep Ferret desde hace años, scrabble mediante. Es una de las voces más singulares del crucigramismo catalán. Amén de juegos allá donde le contratan, elabora crucigramas por encargo, en catalán o castellano, e incluso practica el más noble de los trapicheos verbales, esa escritura de ancho variable llamada poesía: El crim perfecte (Edicions 62, 2006). Ahora veo en su blog que propone la adivinación mediante lo que llama Crucigramància (por analogía con cartomancia o quiromancia). Su último apunte en crucigramaexpres.blogspot.com es una profecía deportiva en un crucigrama de 11x11 titulado “El proper campió de lliga”. Lo imprimo y me lanzo a resolverlo. La primera definición, horizontales 1, emana del título: “No ho dubteu pas, el proper campió de lliga”. En plena euforia azulgrana compruebo que F.C. Barcelona suma once letras y las escribo sin vacilar en las casillas (sic) correspondientes. Luego procedo como suelo, comprobando verticales para ver si cuadran. Pruebo con el 1, que debería empezar por F: “Ètnic per la cara”, de 6 letras. ¿Facial? Bien por la cara, pero ¿étnico? La 2 debería empezar por C: “El partit de Macià i Companys en plena revolució”. Más allá de las convulsiones de ERC, las revoluciones en los crucigramas indican que las letras cambian de orden, ergo C es posible. Pego un salto a verticales 6, que deberá empezar con la C de Barcelona: “Mà de pintura amb corbes de nivell”, de 4 letras. Capa (de pintura). La anoto y voy a la siguiente, el 7 de verticales, cuya inicial debería ser E: “Contrari al ferro a sang i fetge”, de 6 letras. Enemic. Ahora, verticales 8, por L: “Xifra romana hexadecimal”, de una letra. Pues eso: L. La 9, por O, “Pluja pixanera” ¿Orina? Veamos la última, verticales 11, que deberá empezar con la última A de F.C. Barcelona: “Coberts de sorra i ben escorreguts”, de 7. ¿Arenats? Me entretengo a completar las verticales y observo, complacido, que me van cuadrando con las once letras del futuro campeón: F.C. Barcelona. Pero hay algo que me inquieta. Sé que Jep es culé, pero también amante de encerrar gatos.

Durante las reñidas presidenciales norteamericanas del año 2000 que George Bush arrebató a Al Gore, el enigmista Will Shortz publicó un crucigrama cuya primera definición era “El próximo presidente”, de 4 letras. Mediante ingeniosos dobles sentidos en las definiciones verticales, la parrilla cuadraba tanto si escribías B, U, S, H como si te decantabas por G, O, R, E. Me paseo por la web de Ferret y confirmo mis sospechas al hallar un par de crucigramas “tramposos”, como un 6x6 cuya primera definición (“Joc de pilotes que empeny l’home a la batalla”) cuadra tanto con F, U, T, B, O, L como con L, I, B, I, D, O). ¿No habrá sido Jep Ferret capaz de...? Vuelvo al 11x11 que he completado con F, C, B, A, R, C, E, L, O, N, A en horizontales 1 y lo reviso. Observo con pavor que R, E, I, A, L, M, A, D, R, I, D, escrito en catalán, también tiene once letras. Reviso la F (de Facial: “Ètnic per la cara”) y veo que también podría ser R (Racial). ¿Y la C de la revolucionada ERC? Pues también podría ser E. Y donde cupo Capa (“Mà de pintura amb corbes de nivell”) cabe Mapa; donde Enemic (“Contrari al ferro a sang i fetge”), también Anèmic. Todas las letras del Madrid son equivalentes: L/D, Orina/Roina, Arenats/Drenats... Total, que la solución es doble: o FC Barcelona o Reial Madrid. ¡Vaya con la crucigramancia! Observo que Rosell y Godall (y Ferrer) también comparten número de letras (6) e incluso Montilla (8) coincide en esto con Artur Mas (8). Manos a la obra, Jep Ferret.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 26 de gener de 2010.


El efecto Manel

Esta es la segunda semana laboral de siete días que vive Josep Guardiola en meses. La primera fue la pasada, tras la dulce eliminación de la Copa del Rey. Hasta el tropiezo ante el Sevilla el Barça jugaba un partido oficial cada tres días, a un ritmo sólo comparable a la NBA. Por eso las semanas como la que hoy iniciamos parecen tan largas. Más cuando este miércoles podríamos haber tenido partido, snif. El pasado lunes, como para conjurar el duelo vital causado por la ausencia de otros duelos futbolísticos, Guardiola se fue al ya famoso concierto de los Manel y Joan Miquel Oliver en el Palau de la Música. Lo sucedido allí fue tan notable que culminó con la renovación del mejor entrenador de la historia en multitudinaria rueda de prensa. Podría decirse que los “hechos del Palau” empujaron al técnico a decidirse y en todo caso que se lo pidieran cantando también pasará a la historia. Uno de los temas del disco que ha catapultado a los Manel se titula “Corrandes de la parella estable”. Empieza así: “Ens vam conèixer un dimecres fent cua al Cine Arcadín i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. Cada uno de los cuatro componentes del grupo avanza un nuevo verso con la coda del “Déu i ajuda”, desgranando la historia de una pareja en el tono antiheroico propio del grupo, hasta rematar con “Jo la miro i m’espanto no fos que es cansés de mi” y la coda. En sus conciertos, invitan al público a introducir versos improvisados. Los seguidores más lanzados suben al escenario, solos o por parejas, y cantan su verso con mayor o menor arrojo y entonación, arropados por la coda del “i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, que es coreado por todos. Si quieren hacerse una idea de cómo va la cosa tecleen en Youtube “Manel Corrandes Sant Cugat” (o Cardedeu o Tiana u otras localidades donde hayan actuado estos cracks) y ya verán que la gente no se corta ni un pelo, en un reflejo, tal vez pálido, de la tradición popular de la que proceden las corrandes.

Como ya sabrán, el lunes pasado en el Palau, sabiendo que Guardiola estaba entre el público, los versos improvisados de los corrandistas se tiñeron de azulgrana. Le agasajaron, le felicitaron por su 39 cumpleaños y, al final, una pareja cantó la corranda que pasará a los resúmenes anuales de 2010 e incluso a la historia de la lengua catalana, por proponer una nueva rima asimétrica entre renovi y aquí: “Només volem una cosa, que el Guardiola renovi, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. Fue el delirio y podría decirse que catalizó la reacción que acabaría con Guardiola revelando que se quedará. Estos últimos días, he oído muchas bromas sobre este sorprendente superpoder de los Manel y sus inmensas posibilidades futuras. ¿No podría alguien salir a cantar sobre el Estatut cañí, o sobre el aeropuerto de El Prat y Madrid, o sobre tantas otras cosas que, con un poco de empeño, rimarían con “i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”? Con el panorama electoral que se nos avecina (elecciones en el Barça y en Catalunya, las dos codas habituales en los discursos celebratorios culés) los Manel podrían alquilar, SGAE mediante, sus influyentes “Corrandes”. Yo diría que no les faltarían compradores, desde Montilla a Rosell, pasando por Mas, Godall, Laporta, Puigcercós... Pero los posibles clientes de tan mágica pócima harían bien en recordar que el efecto Manel se basa en que quien sube a cantar dice lo que le pasa por ahí, y eso no lo controla director de campaña alguno. Y claro, la unanimidad que hoy suscita Guardiola no se daba ni en la Yugoslavia de Tito.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 25 de gener de 2010.

dilluns, 25 de gener de 2010

Nazis, Racistes, Xusma

Nazis. El 15 de setembre del 1935 el govern alemany va promulgar la llei de la ciutadania del Reich, que, entre d’altres coses, va impossibilitar l’accés de la població jueva als hospitals i serveis mèdics de l’Estat. Una llei comparable, en aquest sentit, a les que excloïen els afroamericans dels centres mèdics (blancs) nord-americans a la primera meitat del segle XX o a les que avui en dia prohibeixen que els immigrants indocumentats visitin els metges de la Seguretat Social a la Itàlia de Berlusconi.

Racisme. Cosa que ens porta a Vic, on s’ha volgut passar a aquesta primera fase, clàssica, del racisme institucionalitzat –i que les ingerències interessades de l’Estat no ens impedeixin dir les coses pel seu nom– que consisteix a excloure una gent fenotípicament identificable de la polis (en aquest cas, del padró i els serveis sanitaris que proporciona). I això ha tingut lloc en una ciutat coneguda per la seva capacitat d’acollida (sobretot a través de la llengua). De fet, Vic deu tenir la concentració més alt d’exestrangers catalanoparlants de tot Catalunya (aquest diari va dedicar un article a una d’elles, la veneçolana Derbi Marín, que en tres anys ha après el català i està ben integrada en la societat vigatana... i volien excloure-la del padró). Què ha passat, doncs?

Xusma. Josep Anglada, és el que ha passat. Aquest senyor vol l’exclusió dels sensepapers de tots els serveis públics sense excepció (segons va dir al consistori davant de les càmeres de TV3) i considera que la majoria dels immigrants de Vic són “xusma” (segons va baladrejar al congrés de PxC, el 2008). Ha donat ple suport, doncs, a la limitació de l’empadronament promocionada per l’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal. A Anglada (i els seus votants) els importa un rave que hi hagi un munt de marroquins i africans i llatinoamericans catalanoparlants i integrats, a Vic: posats a triar, els canviarien de seguida per uns quants milers d’europeus occidentals que no saben dir ni “bon dia” (que a Catalunya, per cert, són legió).

És el fenotip, el que els molesta: al pa, pa i al vi, vi. I si l’alcalde els hagués fet la gara-gara tot aprovant el veto als exestrangers sensepapers al padró, aviat s’hauria començat a insultar, assaltar i negar feina a la “xusma” (si les institucions donen la seva benedicció a l’exclusió d’un grup ja considerat “aliè”, l’augment d’actes racistes quotidians n’és una conseqüència inevitable, segons afirma, entre d’altres, la historiadora Claudia Koonz a The Nazi Conscience, Harvard, 2003). Tant de bo que ningú no provi, ara, de revifar aquesta polèmica aparentment tancada, tot penjant uns cartells criptoracistes a les parets de Vic, a l’estil de les campanyes actuals que fan el BNP anglès (“Llocs de treball britànics per a treballadors britànics!”) o l’FN francès (“Defensa la teva identitat!”) o l’SVP suís (“No a la naturalització!”). Ara que hi penso, uns cartells prou semblants ja van aparèixer a Vic el 2008. Deien: “A Catalunya no hi cap tothom”. Els havia fet el partit unionista UDC. El de Josep Maria Vila d’Abadal.

Matthew Tree, Avui, 24/01/2010

dissabte, 23 de gener de 2010

Morir matant

Els diumenges, mentre rento el cotxe, escolto En guàrdia d’ Enric Calpena, on es passa revista a episodis bèl·lics amb gran vessament de sang, crueltat, venjança, horror i paraules més altes que les altres. En aquesta època nostra d’un pacifisme desfermat, en què els castells militars es converteixen en centres per la pau com si un garrot vil es pogués fer servir de cadira de barber, és saludable recordar els passatges militars més destacats. Més que res, perquè aviat no els coneixerem. Tal com anem, la batalla de Tetuan pintada per Fortuny, que retrata les gestes de Prim i els seus soldats el 1860, només la podran veure els més grans de divuit anys i els menors acompanyats. Fins i tot, a la web, En guàrdia es presenta amb mitges tintes: “El programa repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l’aventura i l’acció”. Si els patrons són l’aventura i l’acció, també hi encaixaria una gira de trapezistes catalans, els Sardanyola Brothers, pel desert dels Monegres. En guàrdia tracta accions bèl·liques sense donar lliçons de moral empipadores. S’hi parla obertament de guerres, de crims, d’assalts i de tortures (quin gran mestre, l’inquisidor Nicolau Eimeric, quan travessava amb un clau la llengua dels blasfems i així els impedia pronunciar amb claredat el nom de Ramon Llull). Capgirar la història, així com ensucrar la ficció, per convertir-la en justa i moral, és tan ridícul com pervers. Macbeth, sense assassinats, perdria molt. No acabo de veure Lady Macbeth treballant dues tardes a la setmana en una oenagé.

Enric Gomà, Avui, 23 de gener del 2010.

Avatars d’‘Avatar’

L’entrega dels Globus d’Or, diumenge passat, va certificar una vegada més la tendència a premiar els diners de Hollywood per sobre de la creativitat. Avatar, de James Cameron, el film dels éssers blaus que a hores d’ara tothom ja ha vist, va guanyar el premi a la millor pel·lícula i al millor director, i es perfila com a favorita per als Oscars. Vet aquí una situació injusta. No hi ha cap dubte que Avatar s’hauria d’emportar tots aquells premis tècnics que ningú té en compte, pels seus efectes especials i –diuen– per la invenció d’una càmera innovadora. Podria fins i tot aspirar als premis de millor animació (encara que Up i The Fantastic Mr. Fox li fan clarament la competència amb imaginació), però la història que explica i els seus actors no estan a l’altura d’altres aspirants d’aquest any, com Precious o A Serious Man, per esmentar-ne només un parell.

Malgrat les gairebé tres hores de metratge i la seva aurèola innovadora, és difícil trobar a Avatar alguna idea original i que no sigui un refregit d’alguna cosa ja vista. D’acord, se li ha de donar crèdit per la seva renovació del gènere en 3D, i la crítica al colonialisme bel·licista dels Estats Units no està malament (encara que en temps de Obama és més fàcil colar-la als productors), però la resta és un déjà vu més o menys encobert d’altres pel·lícules d’èxit. La idea de l’avatar i el sistema de teletransport al planeta Pandora són una barreja d’El dormilega i Matrix. La història d’amor entre el colonitzador rebel i la princesa local recorda la de Pocahontas, per exemple, o de Ballant amb llops, entre moltes d’altres. La recreació paradisíaca de Pandora sembla sortida d’un videojoc no violent (sí, també n’existeixen). La fascinació pel paradís desconegut, acompanyada d’una banda sonora new age, amb tambors i cors de veus indígenes i una llengua pròpia, ens remet a La missió i la música endolcida del Cirque du Soleil. Els animals fantàstics, amb un toc de Jurassic Park, defensen el seu territori davant de l’invasor com en les pel·lícules de Tarzan. Els helicòpters sobre la jungla frondosa són un pàl·lid reflex d’Apocalypse Now i els robots que van a la batalla final són germans dels de Transformers.En fi. James Cameron es podria justificar dient que ha fet un homenatge al cinema fantàstic, però en el film no hi ha ni un indici d’ironia, i ja no diguem d’humor. El més graciós és a la platea: per riure un moment, cal mirar enrere i observar tots els espectadors amb les seves ulleres de 3D.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2010.

dijous, 21 de gener de 2010

RepHortatge

Horta no és pas terra de pas. Està situada en un dels extrems de la ciutat i per això cal venir-hi expressament, sense cap altre pretext. Però paga la pena. El nom no enganya. Tot i la seva progressiva dissolució en la urbs barcelonina, de la qual forma part des de fa un segle llarg, Horta encara desprén flaires rurals. Conté un nombre força elevat d’aquella mena de racons que fan exclamar: “doncs no sembla que estiguem a Barcelona, tu!” Ho direu o us ho sentireu a dir tot passejant per la Clota, pels antics safarejos de les bugaderes, pel Parc del Laberint o pels jardins de la recuperada Masia de Can Fargas. A Horta, avui, encara hi ha sembrats que ningú titlla d’horts ecològics i més d’un corral ple d’aviram. Horta és vila i és barriada. Potser per això el brogit urbà conviu amb zones d’insòlita calma i l’urbanisme de traç ample topa amb la irregularitat de carrers i camins. La verdor predomina sobre l’asfalt. Gairebé hi ha més arbres als jardins que als carrers. Potser per això qui s’hi instal·la ja no en marxa, perquè Horta ens conhorta.


Botigues d’Horta

L’eix comercial té un símbol cardíac: el cor d’Horta, que s’estén al voltant del mercat i bombeja gent cap al Carmel pel carrer de Dante Alighieri. Durant anys, unes voreres molt estretes (ara eixamplades) i un desnivell digne del Tourmalet no han aconseguit intimidar els compradors, i pel transitadíssim infern de Dante no s’accedeix al purgatori sinó al cel dels botiguers. L’Horta Horta, però, queda al pla amb botigues singulars com Laforja, que ven peces de ferro per a la llar amb disseny propi (asdecors.com). També són propis els dissenys de joies de Mon. Munions d’hortencs enamorats han passat per aquí amb la pretensió d’encertar la joia que els garantirà ser correspostos. A l’hora de fer regals, els de casa sempre assalten els dos Collell, el de roba i el d’objectes de regal que millors idees subministra. No és l’única opció. Molt abans que la immigració entrés en l’agenda política, a les Galeries Horta ja es venia artesania del Senegal. La botiga es diu Benkhadi, que vol dir “bon rotllo” en mandinga. Un ambient en sintonia amb el que es respira a la Torraspuig, la clàssica papereria llibreria que va molt més enllà dels productes de paper, jocs d’atzar inclosos. De pastisseries n’hi ha unes quantes, però la Sant Antoni destaca per la seva constant capacitat innovadora. Just el contrari dels múltiples basars regentats per xinesos. El meu preferit és El Bombazo. També hi ha un espècimen únic de Garatge a peu pla, l’Orta. A banda d’aparcar-hi, et vénen llenya, carbó, gel i benzina. Finalment, la proposta més recent és, també, una de les més originals del comerç hortenc. A primers d’aquest 2010 acaba d’obrir La Porqueta Queta, una botiga d’articles infantils que codifica el clàssic aprofitament de la roba quasi nova que ha quedat petita. En comptes de passar-la als cosins o la veïna, els pares estalviadors la deixen en dipòsit i després en cobren la meitat del preu de venda. Un model de negoci innovador que els seus promotors han vist a Londres i que han decidit importar a Horta.



Menjar a Horta

La marxa de l’il·lustre Carles Gaig va deixar Horta sense michelins, tot i que el cognom perdura en l’establiment de menjars preparats Gaig Ventura. Ara, els amants de les tovalles associen Horta als restaurants de les grans masies del grup Travi: Can Travi Nou i Can Cortada. La Ronda de Dalt les va posar al circuit dels tours turístics. S’hi menja bé, banquets inclosos, en una cuina catalana estandaritzada que combina la brasa amb plats més elaborats. Al cor d’Horta, hi ha altres opcions que segueixen aquesta línia: Can Joanet, un paradís un pèl kitsch per a tripaires carnívors, la Bacardina o Can Xus, de dimensions més modestes. Des de fa uns anys, s’hi han afegit opcions molt dignes per tastar altres cuines mediterrànies: la grega a El Grec d’Horta i la italiana a A tavola o, últimament, al bar del Foment Hortenc, regentat des de fa un any per l’Andrea, un romà que té la mà trencada amb la pasta. A Montbau, molt a prop de la Residència de la Vall d’Hebron, destaca un lloc extraordinari que actua de refugi per a metges i familiars de pacients: el Restaurant Alvar. És un local presidit per un lloro, amb diversos menjadors interiors, i manté una cuina casolana de primera línia. Durant els nou anys de freqüents ingressos hospitalaris de mon fill Lluís, l’Alvar va ser un oasi molt apreciat. Però potser el restaurant que més vegades he trepitjat en ma vida és La Vitamínica d’Horta, un local camaleònic regentat des de fa un quart de segle per l’uruguaià Álex, la lleonesa Lluïsa i família que cada dia representa una funció en tres actes. De bon matí, esmorzars de tot tipus —jo hi esmorzo pà amb tomàquet i pernil des de fa vint anys—, al migdia un menú vegetarià que fins i tot els carnívors confessos trobem raonable —de tant en tant— i a la nit una àmplia carta de sandvitxos pensada per a un públic condicionat pels horaris de les vuit pel·lícules que s’exhibeixen als Lauren Horta, just a la porta del costat.

Beure a Horta

Horta no és el lloc ideal per anar de copes. L’ambient nocturn se sustenta en locals com el Samba Brasil, el 3 de Copas, la Taberna Peques, el Sant Fost (amb intermitències massa freqüents) i el nom més emblemàtic de la nit hortenca: els dos locals Louise Se Va. El bar, petit, musical i freqüentadíssim, ja estableix la línia estètica en els noms dels entrepans (Police, Social Distortion, Secretos), hamburgueses (The Cult, Stray Cats) o amanides (Hendrix, Frank Zappa). Hi recordo una actuació de Carlos Segarra en un dia de sant Esteve que va omplir de Harleys la zona que ara és de Bícing. Els caps de setmana la discoteca Louis Se Va Nit obre a mitjanit i tanca a les sis. Però el bon beure no és privatiu de la nit. El Quimet, des de 1927, és el punt de trobada hortenc per a l’aperitiu (o les torrades per esmorzar, berenar o sopar), a la terrassa, la barra, l’interior o l’altell. Les parets estan folrades amb vitrines que contenen la col·lecció de més de tres mil flascons de licors i destil·lats que atresora el José Luis, l’amo. El rock hi predomina. Els set cambrers (Martí, Xavi, José, Carlos, Manuel, Toni i Àngel) van sempre de negre i, per les festes d’Horta, el setembre, fan un concert rocker amb The Auanphor Band. Des de fa dos anys el panorama s’ha vist enriquit amb El Cafè de la Granota, regentat per l’occità Flo i batejat així en honor al llibre de Jesús Moncada. S’hi beu un armanyac excepcional, té vins catalans i de Bordeus i fa entrepans pantagruèlics. Aquesta temporada els divendres fa calçots a la planxa, i no és estrany tastar-hi un bon foie. Aquí la banda sonora és més alternativa, francòfona i catalanòfona. L’últim local imprescindible per veure i beure a Horta és una veritable antigalla: la Bodega Massana, un celler d’entrada recòndita ideal per fer el vermut o un esmorzar de forquilla. Un dia hi vam entrar amb l’escriptor argentí Sebastián Masana, fill del mític fundador del grup Les Luthiers Gerardo Masana, descendent de catalans. La ratafia que es va clavar entre cap i coll el va retornar als orígens.


Horta de la H a la A

Ateneu Hortenc. Fundat en 1863, presumeix de ser l’entitat més antiga de Barcelona amb activitat continuada, tot i que avui genera menys iniciatives que el Foment o els Lluïsos, potser perquè la mitjana d’edat dels seus associats és més avançada.

Can Fargas i els set Cans. Aquesta emblemàtica masia, construïda al voltant d’una torre de defensa del segle XII, es va dedicar a l’explotació de la vinya i ha arribat al segle XXI en un estat de conservació notable. Després d’una dècada de litigi entre la Plataforma veïnal Salvem Can Fargas i els últims propietaris, els quals hi projectaven una reforma molt dràstica, ha estat recentment expropiada i acollirà la futura Escola de Música del districte. Tota la zona de Font d’en Fargues, urbanitzada a partir de l’annexió d’Horta en 1904, formava part de les seves terres, que s’estenien fins a l’Hospital de Sant Pau. Segons l’historiador Desideri Díez Quijano, van arribar a coexistir 45 masies romàniques, gòtiques i neoclàssiques a Horta. Avui, a banda de la Blancaneus Can Fargas, en sobreviuen set més, tot i que algunes tan disminuïdes que en comptes de Cans seria més adequat dir-ne Nans: Can Cortada (convertida en restaurant), Can Mariner (biblioteca especialitzada en teatre), Can Figuerola (institut d’art Palmero), Can Travi Vell (seu de la Guàrdia Urbana), Can Carbassa (escola Safa), Can Querol (residència de gent gran Fundació Valldejuli) i Ca n’Andalet (seu de Barcelona Activa).

Carmel. Un dels turons que envolten Horta, associat ja per sempre més a l’esfondrament sobtat que es va produir el 27 de gener de 2005, quen el garatge del carrer de Calafell número 12 va desaparèixer en un esvoranc de 18 metres de diàmetre i 35 de profunditat, per fortuna sense causar danys personals. El Carmel es va poblar amb la immigració andalusa i murciana dels anys seixanta, en un exemple de laboriositat i arquitectura precària sobre terreny vertical. Juan Marsé, que ara dóna nom a la biblioteca del Carmel, hi va situar el seu Pijoaparte i en la percepció de molts hortencs d’edat avançada és el barri dels castellans, per dir-ho sense l’acritud que conté el terme xarnego. Però els tòpics són construccions que neixen (de fets reals), evolucionen (com els fets reals) i moren (com tot). El Carmel d’avui és pròsper, espera impacient la inauguració del malastruc metro i està habitat per moltes parelles castellanoparlants que han decidit parlar en català als seus fills. I la nova immigració, la que parla espanyol d’Amèrica i la que no, s’escampa pel Carmel igual com ho fa per altres indrets d’Horta.

Foment Hortenc. Procedent del Casino Familiar Hortense, de 1887, es va instal·lar en la seva seu actual en 1917. El teatre ha estat sempre la seva principal activitat. S’hi fa formació i es representen una vintena d’obres l’any, en una sala amb una capacitat per a 350 persones. En aquestes últimes dècades, dues representacions són nuclears per a la vida de l’entitat: els Pastorets de Folch i Torres per Nadal i la festa de varietats coneguda com el (Pa amb) Tomàquet el mes de maig.

Fontades. Al capdamunt de l’avinguda de Font d’en Fargues encara hi ha la font homònima, al pati d’un restaurant decorat amb rajola valenciana que recorda altres temps. Les fontades eren excursions que acabaven en un berenar a la vora de les fonts de la zona, com la Font d’en Fargues, la Font del Cuento o la Font de la Mulassa, avui envoltada de pisos.

Laberint. El Parc del Laberint és un dels atractius turístics d’Horta que figura a totes les guies anglosaxones, atesa la gran afició dels anglòfons pels laberints vegetals. Fins i tot apareix en novel·les d’èxit internacional com El sopar de Larry de la canadenca Carol Shields. El parc, ubicat a l’antiga finca de la família austriacista Desvalls, és una atracció de primera magnitud i, a banda del famós laberint vegetal, inclou un jardí neoclàssic del segle XVIII i un jardí romàntic del segle XIX. Es va obrir al públic per primera vegada en 1971, però el seu manteniment era insostenible fins que va ser restaurat amb fons europeus l’any 1994. Des d’aleshores ha estat un plató habitual per al cinema i la publicitat, però l’atracció ja ve de lluny: Joan Maragall va fer representacions de teatre clàssic als templets de la terrassa i Adrià Gual hi estrenà Ifigènia a Tàurida de Goethe, traduïda per Maragall.

La Nau. Al carrer de Peris Mencheta pot aparèixer una cadira decorada dalt d’un arbre, just davant de l’Escola d’Arts Plàstiques La Nau, on molts joves aprenen tècniques pictòriques i escultòriques o a fer anar un teler.

La Torxa. Va ser el nom del casal independentista d’Horta que organitzava tota mena d’activitats polítiques i lúdiques fins que van ser desallotjats del taller abandonat que ocupaven a l’avinguda de l’Estatut. Ara és tapiat perquè l’amo prefereix tenir-lo tancat a llogar-los-hi. La situació contrasta amb altres cases ocupades a la plaça Eivissa, Font d’en Fargues o Peris Mencheta, tancades a pany i forrellat per okupes europeus que, en alguns casos, viuen de beques Erasmus.

Llibreries i llibres. Des que va tancar la Llibreria IONA, Horta va curta de llibreries. A la plaça hi ha la llibreria Eivissa i prop del mercat, dos germans s’ocupen de l’índex lector amb les dues llibreries Sagitari: l’una plena de llibres i l’altra amb tots els diaris, fascicles i revistes. En aquestes llibreries hi trobareu tres autors de best-sellers. El veritable Dan Brown d’Horta és l’historiador d’origen burgalès Desideri Díez Quijano, autor d’una dotzena de títols entre els quals destaquen El que ha estat i és Horta, Les masies d’Horta, El modernisme a Horta, 1904-2004: aproximació a cent anys d’història... També tenen molta sortida els llibres del cronista Mingo Borràs (Gent popular d’Horta, Històries d’Horta, Cròniques d’Horta) i els de Dora Serra, que sovint inclouen contes (Oficis de dones del segle XX, Records d’escola o Vall d’Horta).

Lluïsos d’Horta. Fundats l’any 1866 com una agrupació d’esbarjo a la manera dels Lluïsos de Gràcia, el primer nom oficial del qual es té constància és Centro Moral Instructivo (1875). L’any 1939 es veuen obligats a canviar de nom i esdevenen el Centre Parroquial d’Horta. El teatre es va inaugurar el 1951 per representar-hi la Passió. També s’hi ha fet cinema i altres activitats, moltes relacionades amb el teatre català i la cançó en els últims anys del franquisme.

Pausa. Al carrer Alt de Pedrell no és estrany sentir com els ocells s’afegeixen a les melodies que surten de la reputada Escola de Música Pausa.

Safarejos. Fa dos segles la roba bruta dels barcelonins més rics es rentava a la vall d’Horta. Només cal passejar pel carrer d’Aiguafreda per imaginar les bugaderes fent safareig. Van arribar a operar vuitanta bugaderies. Encara avui, per Festa Major, algunes dones es disfressen de bugadera, entre elles la mestressa de la Tintoreria Penalba del carrer Horta. La premsa del cor catalana hauria de tenir-hi seu. Qui pot témer la salsa rosa entre els descendents d’un exèrcit de bugaderes?

Unió Esportiva Horta. L’esport, a Horta, és sinònim de piscines, i en concret les que hi ha a la seu de la Unió Esportiva, fundada en 1953, al costat del camp de futbol de Feliu i Codina, que operava des de 1922. Als estatuts del club de futbol Unió Atlètica d’Horta, aprovats pel Gobernador Civil en 1923, s’hi llegeix “essent el seu idioma el català”. Potser per influència de les bones aigües, sempre hi ha hagut més tirada pels esports en remull, com la natació, sincronitzada o no, i el waterpolo. També destaquen l’hoquei, el patinatge, l’handbol i el bàsquet. El de tennis, però, és el club més antic: fundat en 1912 amb l’anglòfon apel·latiu de Lawn-Tennis Club Horta.

Vida espiritual. Sempre havia pensat que el més enllà no entrava gaire en les preocupacions dels hortencs, a qui faig terrenals. Res més lluny de la realitat. No només hi ha les preceptives parròquies (Sant Joan d’Horta, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel, Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Genís dels Agudells, Santa Teresa de Jesús) i un munt d’escoles religioses d’obediència variada (com els Salesians que vaig patir, Dominiques, La Salle i algunes de relocalitzades com el Safa, importades del barri de la Sagrada Família), sinó que Horta té seminaris (com el de Martí Codolar), túnels llegendaris entre convents de monjos i monges, temples protestants (com el que ocupa l’antiga seu del cinema Venècia) i fins i tot una Església Evangèlica Menonita (al camí de Sant Genís, prop de Martí Codolar) que cada diumenge acull aquests descendents dels anabaptistes. I és que Horta es veu que conhorta.


Màrius Serra. Time Out. Dijous, 21 de gener de 2010

Pupuscaia?

Els noms dels cóctels sovint neixen d’un capritx. Alguns acaben lexicalitzant marques, com el Dry Martini. Són noms sonors —Mai Tai, Pisco Sour, Bloody Mary— que semblen posseir l’elegància dels seus primers consumidors. O potser va anar al revés i els van triar per la seva sonoritat elegant, amb l’esperança que tothom se n’empeltés. Fa de mal dir. El mateix passa amb els combinats. La revolució cubana ens ha llegat els de rom amb coca-cola, encara dits cubalibres o cubates. Si hi posem ginebra, el cubata pren el nom de raf, per la Royal Air Force britànica. Anys enrere, em vaig aficionar al cacaolat amb conyac. En dèiem lumumba, en al·lusió al líder independentista congolès Patrice Lumumba. Si el raf remet als anys quaranta, el cubalibre i el lumumba tenen dates de naixement molt properes: 1959 (revolució cubana) i 1960 (Congo independent). La setmana passada vaig descobrir una particularitat lingüística d’Igualada. Quan demanen una vodka amb taronja, no en diuen tornavís, sinó una pupuscaia. La terminació sona a la marca de vodka Moskovskaya, però els únics pupus que conec són els aperitius homònims a Hawaii. Quin igualadí capritxós s’ho devia empescar?

Avui. Dijous, 21 de gener de 2010

Pensamiento orgánico

Recibo el enésimo díptico municipal. El sobre es marrón y el folleto me informa de que estoy a punto de descubrir un tesoro. "Barcelona pel Medi Ambient", junto a una flecha sobre la que se lee "i tu", me convocan a un punto cercano del barrio para darme un kit de regalo ("un cubell domèstic, un paquet de bosses compostables, un receptari i un imant de frigorífic"). Se trata de una nueva campaña de promoción del reciclaje, un hábito saludable sobre el que se ha vertido mucha tinta inútil, tanto a favor como en contra. En contra, porque es muy facilón descalificar sardónicamente cualquier cambio que te obligue a cambiar rutinas. A favor, porque es más facilón aún adoptar un tonillo de superioridad moral y regar por aspersión al personal con litros de culpa licuada. En este caso, el díptico informa sobre la nueva recogida selectiva de los residuos orgánicos, invita a recoger el kit y da unas cuantas pautas. Reconozco que empecé a separar los residuos orgánicos la última vez que el consistorio regaló un kit similar. Por suerte, hallé un enclave ideal para que el cubo estuviese en el exterior de la cocina y a mi alcance a la vez, algo imprescindible para conservar el sentido del olfato. Sobre todo en verano, cuando la bolsita naranja semivacía hiede que es un primor. La lectura del díptico alimenta mi vena sardónica desde su mismo título -"el residu més preuat"-, pero reconozco que me es útil saber que los tapones de corcho o el papel de cocina también puedo (o debo, ay) tirarlos a ese cubito marrón, junto a los restos de comida, de verdura o de fruta. La fruta reactiva una escena que acabo de presenciar en la calle Cartellà, paseando por la acera opuesta a la escuela Sagrat Cor de Maria. A esa altura hay un paqui que vende fruta, verdura y lo que se tercie. No sé cuántos años hace que abrió, pero diría que en los noventa no estaba. Antes de dejarlo atrás me fijo que tiene dos contenedores justo delante, ambos del modelo nuevo que permite su abertura con el pie o con la mano, pero uno más ancho que el otro. El mayor luce una R (de Rebuig). El otro, el picto de una manzana más mordida que la del logo de Apple, y además por los dos lados, para representar la materia orgánica. Como sólo son dos y están justo delante del paqui, pienso que tal vez los técnicos municipales han tenido el detalle de ponerlos ahí para facilitar que el comerciante se desprenda de los muchos residuos que debe generar.

Cuando casi estoy a la altura de los dos contenedores sale el tendero flechado hacia los contenedores con tres naranjas de aspecto lamentable en la mano. Me fijo que es un hombre moreno, aunque en ningún caso de origen paquistaní, como solían. Pero sobre todo, me fijo en lo que hace. De un modo displicente, como quien efectúa una rutina diaria, el hombre de las tres naranjas patea la palanca inferior del contenedor marcado con la R y deposita la fruta en su interior. Abro los ojos como pomelos para comprobarlo. Y sí. Teniendo al lado un contenedor rotulado con algo parecido a una manzana mordida, el vendedor de fruta del paqui de Cartellà va y lanza sus naranjas al contenedor erróneo. No parece que sea la primera vez que lo hace, ni que vaya a ser la última. Los motivos que le llevan a actuar así me parecen un enigma insondable. ¿Lo hará por desidia? ¡Pero si está al lado mismo! ¿Tal vez por rebeldía? ¿Contra quién o contra qué? Me imagino a muchos que yo me sé justificándolo como una gran gesta revolucionaria, pero a este pájaro no le veo yo... Lo miro y lo remiro. ¿No será simplemente desinterés, estulticia, molicie?


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 21 de gener de 2010

Herzog i Santpere

Quina gran pel·lícula no haurien fet junts Werner Herzog i Mary Santpere, si el destí els hagués reunit! Els que m’estiguin llegint, potser els costarà una mica d’imaginar Mary Santpere a Aguirre, la còlera de Déu. No es tracta d’això. No han de situar Santpere en cap pel·lícula d’Herzog, com ara Nosferatu, Cobra verda o Tinent corrupte (encara que la sola presència de Mary Santpere hauria fet que Nicholas Cage guanyés en expressivitat, n’estic convençut). L’afinitat d’Herzog i Santpere es basa en una, com ho diria?, gran comunió espiritual i artística. Ho sé gràcies a un article de Quim Monzó a La Vanguardia, en què recull unes declaracions d’Herzog sobre la seva última pel·lícula, Tinent corrupte (tradueixo): “Per descomptat, durant el rodatge jo sortia del guió i hi introduïa coses insòlites que se me n’anaven acudint”. Igual que Mary Santpere, com em vaig assabentar per Memòries de la tele, a La 2, el dia que van recordar l’especial de Nadal de 1987 Fum, fum, fum, dels estudis de TVE a Sant Cugat. Xavier Manich, el director, ens va explicar: “Amb Mary Santpere m’agradava molt treballar-hi perquè sortia del guió”. Així, tindríem el director Herzog i l’actriu Santpere sortint del guió sense parar, mentre se’ls anirien acudint canvis sobre la marxa (també hi podrien contribuir els elèctrics i els auxiliars de producció, seria molt creatiu). A més a més, si Herzog i Santpere comptessin amb l’actor xinès Meng farien una obra mestra. En una sèrie de televisió xinesa, Meng, un jove actor especialitzat en arts marcials, va decidir saltar-se el guió i fer una exhibició espectacular de kung-fu per impressionar el director, Yuen Woo-ping. A banda de director d’aquesta sèrie, que ja tinc ganes de veure, Woo-ping és el coreògraf d’arts marcials més cèlebre de la Xina. Per tant, Meng va intentar fer mèrits i va estar tan brillant en la seva exhibició que va trencar la càmera, valorada en 45.000 euros. Un jutge el va condemnar a quatre anys de presó. No és just, perquè Meng només volia millorar el guió, a mesura que se li anaven acudint cops de peu, salts i manotades.

Enric Gomà, Time Out, 21 de gener del 2010.

dimecres, 20 de gener de 2010

El bo de Krueger

Per fer-me una cultura general, escolto l’entrevista a Robert Englund de El dia a la COM 12 a 2, que presenta Albert Vico. Englund és l’actor que dóna vida a Freddy Krueger a Malson a Elm Street. Per si no l’han vista, han de saber que Krueger és un individu que apareix de sobte amb llargues ganivetes als dits, molt esmolades. Un mica com el cuiner Carles Gaig, però Krueger es cenyeix als bistecs tàrtars. Com que Krueger és més conegut que Englund, els contraposen i ens expliquen que l’actor fa cara de bona gent (no se li veuen esquitxos de sang per enlloc) i que l’entrevistadora se l’enduria a casa com a pare (no aclareix si com pare seu o com a pare dels seus fills). De sobte, Englund ens espanta amb una riallada cruel, pròpia de Krueger, i crida “Pesadilla en Badalona!”, que és on l’entrevisten. Ho deu fer arreu del món, menys a Hiroshima, per raons òbvies. Li pregunten si no li molesta que sempre l’associïn a Krueger i respon que s’hi ha resignat.
En una entrevista, confondre actor i personatge és un recurs freqüent, encara que no sol donar resultats gaire òptims. Ni tan sols amb els actors de La Cubana, que aviat és dit. En un El dia a la COM 12 a 2 de novembre, Vico va entrevistar Chelo Vivares, l’actriu que interpretava Espinete de Barri Sèsam, el famós eriçó rosa amic dels nens. Quan li va preguntar per què Espinete sempre anava despullat i a l’hora d’anar a dormir es posava el pijama, l’actriu va respondre: “Por una cuestión de look”. Ja es veu de seguida que Vivares no s’ha endinsat en la psicologia del personatge.

Enric Gomà, Avui, 20 de gener del 2010.

dimarts, 19 de gener de 2010

Amistades peligrosas

Antes veía a menudo a Carles Gaig. No es que pudiera permitirme ir cada dos por tres a su histórico restaurante de Horta, pero lo tenía tan cerca de casa que me lo encontraba por la calle y reconozco que en más de una ocasión especial había almorzado o cenado allí. Comías bien y siempre podías llevarte alguna sorpresa. Aún recuerdo una comida con dos buenos amigos, uno del gremio literario y el otro del televisivo, durante la que prácticamente sólo abrimos la boca para deglutir. Y eso que los tres somos muy locuaces. Pero también curiosos, y la verdad es que nos interesaron más los detalles escabrosos sobre la vida sentimental de Luis Racionero y la doctora Ochoa que amenizaban la conversación entre dos señores maduros que comían en la otra única mesa ocupada del comedor. Lo más notable del caso era la solvencia contrastada de quien suministraba la información: el propio Racionero. Lo escribo sin temor a ser acusado de indiscreto porque el protagonista ya se ha despachado a gusto por escrito en su último libro —Sobrevivir a un gran amor, seis veces (RBA)— en el que revela intimidades de sus seis ex parejas con la única protección de unas iniciales (E.O. para Elena Ochoa). Las mesas de Can Gaig incitaban a las confidencias. De hecho, su ubicación un poco apartada permitía que algunos personajes eminentes de la sociedad catalana acudieran con sus amantes. Mi amiga Eva, que trabajaba en la cocina, me contó el método científico que tenían los camareros para comprobar si las parejas eran oficiales o extraoficiales. Si, en una mesa cuadrada, los comensales decidían sentarse uno frente a otro, en paralelo, lo más seguro es que fuera oficial. Si, por el contrario, se sentaban uno junto al otro, en perpendicular, el diagnóstico era distinto. Supongo que la lógica que subyace a este razonamiento científico guarda relación con las superficies corporales susceptibles de establecer contacto.

La cuestión es que ya no veo nunca a Carles Gaig. Al menos por Horta. Me consta que su nuevo local de la calle Aragó es muy recomendable, pero aún no he ido. Y, la verdad, no sé yo si la campaña publicitaria que protagoniza desde hace unos días para El Periódico le hará ganar clientela. El bueno de Carles sale en la cocina y le hacen pronunciar una frase lapidaria, digna de Jack el Destripador: “El ganivet és el meu millor amic”. ¡Mira que había maneras de enfatizar la importancia de los cuchillos en la cocina! Sin cambiar la sintaxis de la frase, podían haberle hecho decir que el cuchillo era su mejor aliado, su mejor instrumento, o arma, o incluso compañero... Pero, ¿su mejor amigo? ¿Un cuchillo como mejor amigo? Me consta que Carles Gaig es una buena persona, de la que no cabe temer ninguna reacción violenta, pero aún así resulta inquietante oírselo decir. ¿Tanto ha evolucionado el concepto de amistad? La culpa debe ser de Mark Zuckerberg y su banalización absoluta de los amigos en la red social de Facebook, que va mucho más allá de conocidos y saludados. El invento de Zuckerberg parece salido de aquel delirio cursi de Roberto Carlos, ese pazguato brasileño que cantaba “Yo quiero tener un millón de amigos y así más fuerte poder cantar”. Tal vez el joven Zuckerberg acabó una noche en un karaoke cantando el hit del brasileño y de ahí vino todo. Busco a Carles Gaig en el Facebook para ver si, además del cuchillo, tiene más amigos. Y no. Veo que es un hombre coherente. Su página es profesional, de modo que no tiene amigos sino admiradores (o fans). Hoy, concretamente, 159. Me apunto. Así ya somos 160, y un cuchillo.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 19 de gener de 2010

Visión euro de festival

Hoy, a las doce del mediodía, se dan a conocer los 400 candidatos que aspiran a representar a España en el Festival de Eurovisión, que este año se celebra el 29 de mayo en Oslo. A partir de mediodía, pues, se inician las votaciones en la página web oficial de RTVE. El circo de la UER arranca con el curioso espectáculo de la preselección de finalistas a través de internet. Los diez más votados, hasta el 5 de febrero, participarán en la gala televisada en la que se dilucidará el ganador. Así fue como el gran engendro buenafuentino Roberto Chikilicuatre lanzó el “Chiki Chiki” del plató de la Sexta al escenario eurovisivo, para gran escándalo de los festivalistas. Tras tan formidable humorada, basada en la reducción al absurdo, el año pasado el certamen casi pasó desapercibido. Ni las votaciones ni la gala despertaron la misma expectación. La representante española en Moscú fue Soraya y su resultado discreto. Pero este 2010 se da un hecho diferencial de consecuencias imprevisibles. RTVE acaba de eliminar la publicidad y tiene más audiencia. La corporación presidida por Alberto Oliart (1928), a quien la primera edición del Festival (1956) debió pillar hecho un pimpollo, es la depositaria mediática de la tradición eurovisiva. Por eso, puede que esta vez despierte más expectación que la temporada pasada. Más aún si, entre los aspirantes, sale alguien con carisma que escandalice al gran eurovisólogo Uribarri (1936), como en su día sucedió con Chikilicuatre.

Aún no conozco la lista completa de candidatos, pero los filtrados prometen. Algunos parecen vilmente predestinados al canto, como Blas Cantó, Ainhoa Cantalapiedra o Coral Segovia. Otros pretenden seguir la estela sardónica del personaje encarnado por el actor igualadino David Fernández, como la carodista Karmele Marchante, que amenaza como “Popstar Queen”. Pero hay uno que me interesa especialmente. Se trata de Moritz (Moritz Weisskopf, que canta “Todo para mí”). Sus promotores, Backline-Sound, envían notas de prensa tituladas “Moritz se lanza a Eurovisión”, que hacen pensar en la marca de cerveza. Ya sé que Moritz es un nombre y Weisskopf un trabalenguas, pero me pregunto si, de prosperar su candidatura, los responsables de otras marcas de cerveza no se mosquearán. O si los de la cerveza Moritz, que se las saben todas, no promoverán una campaña parecida a la que montó Buenafuente para votar al Chikilicuatre. Con que el nombre de Moritz sonase una décima parte de lo que sonó el de Roberto, ya conseguirían más publicidad indirecta que con todos los eventos “culturales” que suelen montar.

Leo las bases. Cada usuario puede realizar “5 votos al dia desde una misma dirección de correo válida”. Fácil, ¿no? Eso sí, “RTVE.es se reserva el derecho de restar votos siempre que se demuestre que éstos son fraudulentos —hechos con robots o con scripts de votación masiva— y de expulsar en cualquier momento del proceso a cualquier candidato que no cumpla las normas”. Rebusco en las normas: “La letra no debe ser conflictiva o irrespetuosa ni tener mensajes ideológicos" (por eso cambiaron algún fragmento del Chiki Chiki en el que se mentaba a Mariano) y “Ningún artista puede competir por más de un país en el Festival de Eurovisión en un año dado” (eso sí sería sensacional). Pero nada dicen de marcas. Justo en el año de la desaparición de la publicidad en TVE, daría lo que fuera por ver en la gala eurovisiva a Moritz (Weisskopf) batiéndose el cobre con Estrella Van Damm, Penélope Cruz Campo y San Miguel Bosé.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 18 de gener de 2010

dilluns, 18 de gener de 2010

Francesos, Ofesos, Grandiosos

Francesos. L'any 1977, quan tenia 18 anys, jo i uns vuit passatgers més travessàvem no recordo quina zona de França en plena nit, colze a colze i maluc a maluc, entaforats com buata en un compartiment de segona classe d'un tren de llarg recorregut de la SNCF. El revisor havia apagat els llums de manera que no podia llegir i, atès que el senyor del costat roncava com una morsa moribunda, tampoc no podia dormir. Vaig agafar un llibre i vaig anar al vagó de primera classe -desert- durant una bona estona, abans de tornar al meu racó enfosquit. En seure-hi, un jove tan jove com jo que hi havia al seient de davant em va preguntar, de mala manera: "On has estat, tu?". En dir-li-ho, li va faltar temps per etzibar-me: "Això és el que penses de la França? Que pots desobeir les seves lleis com si no valguessin res?". El vaig escodrinyar a través de la foscor per assegurar-me que no era ni un policia ni un cap rapat i no: era un jove normal i corrent, amb la diferència que tots els altres joves que jo havia conegut fins aleshores eren molt crítics amb els propis països (hi veien el llautó: els seus ulls encara no s'hi havien acostumat). I vet aquí que aquest xaval gal parlava com un avi d'Action Française! Avui en dia, sembla que la seva actitud sigui més aviat majoritària a la nació adjacent: per a molts francesos, l'honor de la pàtria és un valor absolut (només comparable a nivell europeu, potser, al valor que segons quins ultranacionalistes donen a la unitat política d'Espanya).

Ofesos. És més, segons una enquesta recent, un 80% de francesos creuen que la defensa de l'honor hexagonal comença amb la de la seva llengua. Fins a l'extrem que el 8 d'aquest mes nou grups defensors de la llengua francesa van publicar una mena de manifest a dos diaris francesos d'àmbit estatal en què asseveraven que "hi havia més paraules en anglès a les parets franceses que no pas d'alemanyes durant l'ocupació nazi"; i afegien que farien el que fes falta perquè "es posi fi a l'assassinat planificat de la llengua francesa".

Grandiosos. Seria d'esperar que els francesos, com a parlants d'un idioma clarament en fase terminal, es compadissin d'altres idiomes en una situació semblant. Però no, si hem de jutjar -posem per cas- per la ressenya al diari Le Monde (17/12/09) de la novel·la L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana: el crític Jean Soublin hi afirma, xiroi "Quin tema més bell per a un novel·lista: la mort d'una llengua!". Tot seguit es pregunta "Què es pot fer, si veiem que un idioma s'està morint?". I es respon: "Gemegar, i punt". No sé si estan gemegant gaire a França, però a Catalunya, de vegades sembla que sigui el passatemps nacional. De tant gemegar, corren el risc de no adonar-se que a la cua per a l'UVI lingüística, no s'hi volen colar només els defensors cívics i convivencials de la llengua castellana (tan amenaçada en terres catalanes, segons afirmen) sinó també els de la de Jonathan Littell (i encara més, m'imagino, al Rosselló, on la doble pressió de l'anglès i el català deu ser insuportable). Zut alors!

Matthew Tree, Avui, 17/01/2010

dissabte, 16 de gener de 2010

Creixent amb els Simpson

Desde fa un parell d’anys han aparegut veus que discuteixen la qualitat dels nous episodis de The Simpsons. Ja no són el mateix –solen dir als xats d’internet–, han perdut la capacitat de sorprendre, es repeteixen. Jo no hi estic d’acord. (És més, diria que fins i tot han millorat.) Potser els que hem canviat som nosaltres. Han passat 20 anys des que Matt Groening i companyia van veure com s’emetia el primer episodi de la seva família disfuncional. En aquestes dues dècades ens han ensenyat a riure amb el seu humor incòmode i ofensiu, hem comprès –com deia un dels seus guionistes– que cada episodi té tres nivells de visió: per als nens, per als adults i per als adults amb sentit crític. La constància de The Simpsons ha permès que apareguessin altres dibuixos animats que han aixecat el llistó: penso sobretot en Seth MacFarlane (especialment amb Family Guy o la recent The Cleveland Show), però també en South Park, The King of the Hill i altres intents més experimentals, com Dr. Katz, The Life & Times of Tim o l’Arròs covat de Juanjo Sáez.

És veritat que aquestes noves sèries competeixen amb The Simpsons, però en el fons la profusió de talent els va a favor: ara hi ha més espectadors que accedeixen al seu humor en els tres nivells. Els nord-americans en van tenir una altra prova diumenge passat, ja que la sèrie va celebrar els 20 anys amb l’episodi 450. Va ser un gran episodi, com sempre, però a més a més es va acompanyar d’un bon documental de Morgan Spurlock, el director de Supersize me. La pel·lícula mostrava el nivell de bogeria a què ens han acostumat Bart, Homer i companyia. La família Simpson, per exemple, ha aparegut en els segells dels EUA, com una marca de cereals i com un joc de taula. Hi ha qui es tatua Milhouse a l’avantbraç i qui col·lecciona peluixos de Lisa. A l’Argentina es comercialitza la marca de cervesa de la sèrie: Huff. Un crit de Homer –«D’oh!», «¡Ouh!» en espanyol– apareix al diccionari d’Oxford. La definició diu: «Expressió que demostra frustració quan les coses surten malament».

Davant de tant de friquisme, un es pregunta quin és el secret de l’èxit de The Simpsons. Fa anys, en una entrevista, Matt Groening va donar una resposta: a les reunions dels guionistes estava prohibit riure’s dels acudits, per no tornar-se complaents i rebaixar la qualitat. Pot ser que ara, amb els anys, hagin decidit somriure una mica, però s’ho han ben guanyat. A més, continuen sent implacables.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2010.

Frescor i xupa-xups

Fa deu anys, després de sobreviure a l’efecte 2000 (el mil·lenni es va iniciar amb un bluf, i això és molt prometedor), va començar a emetre’s RAC1, que és hereva de Ràdio Associació de Catalunya, la ràdio privada creada l’any 1930 i rival de Ràdio Barcelona. Llavors Ràdio Barcelona ja havia estat absorbida per Unión Radio Madrid gràcies a una ordre del govern del general Primo de Rivera. Per a sorpresa de tothom, Primo va pretendre que Unión Radio Madrid tingués el monopoli de la ràdio a Espanya, monopli que van trencar Eduard Rifà i els seus socis tirant endavant RAC a la dècada dels trenta. L’any 2000, RAC es va reprendre sota el nom de RAC1, amb aquest número u incorporat (un homenatge, intueixo, a la mítica fonda Ca l’U, de Vic). Albert Rubio, un dels iniciadors de RAC1, explicava a RAC1 10 anys, conduït amb micro de ferro per Mònica Planas, que van buscar fer una ràdio més fresca, més divertida, amb sentit de l’humor. Per connectar amb la gent jove, va dir Rubio, com si els més provectes ja ens entretinguéssim prou assistint a funerals i prenent xarops contra el reuma. Al meu entendre, l’objectiu de la divertició s’ha aconseguit, des de Els dies tontos d’Albert Om, la primera temporada, als actuals Versió RAC1 de Clapés i La competència de Dalmau i Andreu. A La competència, han recuperat un concurs del primer any en què conviden la gent a parlar amb tres xupa-xups a la boca (a la mà presentaria menys dificultat). I jo els pregunto: aquest concurs, està basat en un cas real? És una metàfora? Una proposta cultural?

Enric Gomà, Avui, 16 de gener del 2010.

divendres, 15 de gener de 2010

Destorronar-se

Un anunci d’una cadena de gimnasos em crida l’atenció. Destorrona’t, hi llegeixo. Sí, destorrona’t, del verb destorronar-se. És un invent, però trobo que té un significat prou fàcil d’entendre. Participa d’aquest nefast esperit postnadalenc dels bons propòsits que envaeix l’espai públic quan l’any canvia de dígit. Després de tantes sobretaules interminables, molta gent comença a tenir deliris dietètics. Si existeixen derivats del torró com l’adjectiu atorronat (“que forma una massa com la dels torrons”) o el substantiu torronada (“menjada de torrons”), no veig que els presumptes verbs atorronar-se o destorronar-se se’ns hagin de fer gaire estranys. La idea és clara: t’has inflat a menjar torrons i ara vols recuperar el pes (la silueta i la dignitat) que tenies abans de festes. Els torronaires han aconseguit monopolitzar l’espai dels aliments nadalencs. Quan un equip de futbol comença malament la temporada l’entrenador sovint s’ha de sentir dir que no arribarà ni a menjar-hi els torrons. El tió no caga arengades, que són massa salades, sinó avellanes i torró. Ja només ens faltava que aquestes sales de tortura dites gimnasos ens oferissin destorronar-nos.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 21 de gener de 2010

El orco de Noé

Leo en Sphere que el Arca de Noé era redonda. Parece un chiste. Incluso el título del artículo de Theunis Bates —“Did Noah Get Around in a Circular Ark?”— está en consonancia con la redondez de la cabecera digital que lo acoge. Pero no lo es. Sphere es la actual mutación periodística de American On Line News, y forma parte del mismo grupo que forman, entre otras cabeceras de prestigio, Newsweek, CNN.com o The Washington Post. Bates se hace eco de las investigaciones llevadas a cabo en el Museo Británico por un experto en la antigua Mesopotamia llamado Irving Finkel. La historia tiene visos de guión de Spielberg. Tenemos una antiquísima tablilla con una inscripción en escritura cuneiforme. Tenemos un piloto de la RAF, uno de esos que dieron nombre al combinado de coca-cola con ginebra, y también un episodio lejano de la Segunda Guerra Mundial protagonizado por Rafman, llamémosle así. En un descansillo, imaginamos, del conflicto bélico que le tenía destinado en Oriente Medio, Rafman da con la tablilla y se la agencia. Décadas después, el hijo de Rafman sentirá en el bulbo raquídeo una punzada de patriótico civismo y cederá tan preciado tesoro al Museo Británico. Nada más lógico, teniendo en cuenta que la mayoría de tesoros que alberga esta noble institución fueron adquiridos de un modo similar. Pues bien, en pleno siglo XXI Finkel aplica su sapiencia paleográfica sobre la tablilla de 3700 años de antigüedad, traduce la inscripción babilonia y topa con la primera descripción conocida de un Arca como la de Noé. La imagen que nos ha llegado de esa nave tan especial suele equipararla a un bajel, con su proa, su popa y su quilla alargada, pero el texto descifrado navega por otros derroteros.

La tablilla, cuyo tamaño es comparado por el avispado Bates a un teléfono móvil, contiene un texto de sesenta líneas que relata la historia del héroe Atram-Hasi, alertado por la malvada divinidad babilonia Enki de un (presunto) diluvio universal. La divinidad induce al pobre mortal a destruir su casa y construir una embarcación, abandonando sus posesiones para salvar la vida. Y le da instrucciones precisas sobre cómo tiene que ser la embarcación: circular, como un primitivo coracle gigante. Incluso le especifica los materiales con los que ha de construirla, y los compartimentos que debe tener para separar a las personas de los animales salvajes. También le dice que deberá enmasillar la puerta, sellándola por dentro y encerrándose así en su propia trampa, de la que ya nunca saldrá... Hoy nuestra experiencia lectora nos permite intuir que el diluvio es un cuento chino inventado por Enki para deshacerse de Atram-Hasi, pero el texto de la tablilla termina en punta. Sólo le falta un “continuará” de colofón. Finkel admite que la historia de Atram-Hasi puede ser un cuento babilonio, en el que después se inspirarían los hebraicos artíficies de la historia del Arca de Noé, pero también documenta la existencia de unos botes circulares que se usaban para pasar animales y mercancías de una riba a otra del Tigris y el Éufrates, y que han pervivido en el actual Iraq. La imagen de un Arca circular remite a los parques acuáticos y es un duro golpe para la historia de la navegación. Una embarcación circular es ingobernable y parece simplemente destinada para resistir, a la deriva, sin capacidad para establecer ningún rumbo. ¡Qué metáfora tan certera para reconsiderar la historia de la humanidad bajo una nueva perspectiva! Y todo por la forma de un casco. Para que luego digan que el diseño es una frivolidad.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 de gener de 2010

Oh, Erasmus!

En una taula rodona d’un altre segle, Sergi Pàmies va comentar que a ell el sorprenia que la màxima ambició dels estudiants de guió consistís a escriure el serial d’havent dinat. Si el vaig entendre bé, venia a dir que un jove i futur guionista no s’ha de marcar com a fita i nord allò que ja es fa i que no és cap novetat. Això més o menys rumiava jo tot mirant Blog Europa al Canal 33, en què uns estudiants de Periodisme i Comunicació Audiovisual, mereixedors d’una beca Erasmus, ens expliquen aspectes de la ciutat de la Unió Europea on viuen. Mentre que els uns et relaten com s’hi viu el Nadal, d’altres tiren de veta de la literatura, un recurs molt pràctic per quan no saps gaire què dir, tant a la televisió com anant amb tren: París i Cortázar, Lisboa i Pessoa, Praga i Kafka. Com veuen, la cosa agafa una mica un aire de calendari de les biblioteques de la Diputació. Allò que diuen sembla copiat dels plafons d’una exposició del CCCB, convencionals i sense sorpreses (tot i que de vegades els del CCCB s’alambinen tant que hi detecto per sota un sentit de l’humor subtil i esbojarrat). No hi falta el toc antisistema habitual: segons un estudiant, per Nadal Milà és “el capitalisme en estat pur”. Es veu que les botigues guarnides amb motius nadalencs conviden a consumir i que les pistes de gel tenen l’objectiu innoble de fer negoci. Les pistes de gel, un altre enemic a abatre.
Se’m dirà que són uns primers passos, però, llavors encara amb més raó, no veig per què havien de posar els peus on tants altres ja han trepitjat abans. Si els becats pel Projecte Erasmus són els millors estudiants (un gest audaç de consequències imprevisibles seria becar els pitjors alumnes), al meu entendre el seu convencionalisme, simplicitat escolar i candidesa no assenyalen cap talent diferenciat. A Blog Europa, hi són absents la malícia, la ironia, la polisèmia i els criteris propis. Encara que, ves a saber, potser tot això és el que precisament els obriran de bat a bat les portes de la professió.

Enric Gomà, Time Out, 14 de gener del 2010.

dimecres, 13 de gener de 2010

Sòsia de veu

“La veu s’aprèn”, em va dir un foniatre una vegada, i semblava sincer. A Catalunya Informació, el periodista Marc Ruiz hi locuta amb el mateix to de veu, inflexions, pauses, etc., que Ramon Pellicer, el conductor del TN Vespre. S’assemblen tant que estic temptat de creure que Ruiz és un sòsia de veu de Pellicer. Un sòsia és algú que és idèntic a algú altre. En una comèdia de Plaute, Mercuri, amb el desig que no el reconeguin, adopta l’aspecte d’un esclau dit Sòsia. Hi ha una creença llegendària que defensa que tothom compta amb un sòsia, algú idèntic a tu, i que si mai te’l trobes cara a cara, tots dos moriu a l’acte. Fa anys a Gibraltar tot de desconeguts em van començar a saludar cordials per Cannon Street, ara l’un, ara l’altre. Tinc un sòsia llanito?, vaig elucubrar molest, i és que me l’imaginava escandinau. També la veu d’Àlex Castells, periodista esportiu de TV3, recorda tant la de Puyal que més d’un l’ha pres per fill seu. Castells és, sens dubte, un sòsia de veu de Puyal. Quan Bàrbara Arqué va substituir Àngels Barceló als TN de TV3, un directiu d’aquella cadena em va dir: “Si acluques els ulls, és com si sentissis la Barceló”. Cert, Arqué n’és la seva sòsia de veu. No és una coincidència, intueixo, en bona part es deu tractar d’una opció conscient dels locutors i presentadors més joves per imitar els més bregats. Perquè la veu s’aprèn i s’educa. I en el cas de la ràdio, la creença llegendària dels sòsies s’acompleix: el periodista veterà i el seu sòsia no poden treballar colze a colze, micro a micro. No se’ls distingiria.

Enric Gomà, Avui, 13 de gener del 2010.

dimarts, 12 de gener de 2010

Otro gallo nos cantara

Ayer, en las páginas de Tendencias, Silvia Fernández explicaba desde Las Palmas las circunstancias que rodearon la prohibición de los toros en las Canarias hace casi dos décadas. Fue una de esas jugadas de billar americano en las que la carambola te hace colar la bola negra y se acaba la partida. Por lo visto, la ley canaria de Protección de Animales pretendía acabar con las peleas de gallos, que gozan de una notable implantación en las islas, pero la oposición ciudadana fue tan notable que las mantuvieron por ser “parte del acervo cultural”. En cambio, las corridas de toros no tuvieron quien las defendiera. De hecho, Fernández nos informa que cuando la prohibición se hizo efectiva ya hacía más de siete años que no se celebraba ninguna. Más que una prohibición, pues, fue un certificado de defunción. En cambio, las galleras siguen activas, aunque no gozan de excesivo prestigio. Este verano, en Telde, intenté asistir a una riña de gallos, pero no hubo manera. A diferencia de los toros, que han entrado en los circuitos turísticos, me pareció que los gallos eran algo más íntimo y privado. En la Fiesta de la Rama de Agaete, donde aún vi pasear la bandera independentista canaria, tuve ocasión de comprobar cómo la adhesión o repulsa a las riñas de gallos era tan frontal como aquí con los toros, aunque sin la riqueza retórica de la tauromaquia. No me supieron recomendar ningún equivalente a Paco March, cuyas extraordinarias críticas taurinas, siendo antitaurino como soy, he leído siempre con devoción. Como quien lee una novela de ciencia ficción. O como un extraterrestre que leyera una novela de Juan Marsé. La cuestión es que mis conocidos de Agaete sólo supieron recomendarme un cuento del narrador canario Víctor Ramírez, aunque usaron argumentos contrapuestos. Los partidarios de las peleas de gallos me dijeron que entendería la idiosincrasia que explica el fenómeno y los detractores que era una crítica demoledora.

En cuanto regresé a Las Palmas busqué los libros de Ramírez y no me costó localizar el cuento en cuestión: “Lo más hermoso de mi vida”, de 1982. Es una pieza breve y contundente, que ayer emergió en mi memoria al leer la información sobre los gallos. El narrador cuenta como, de niño, acompañaba a su padre a un lugar recóndito donde se celebraban peleas. Lo hace con un estilo que me recuerda la prosa de Juan Rulfo: “Era al otro lado del barranco, en una de las cuevas bajo los chiqueros de aquellos que decían Cubanos. Recuerdo que cada campeonato superaba en interés y calidad al anterior. Bueno, es lo que ahora me parece; y aunque los participantes, uno por cada barrio, variaran poco o nada de una competición a otra, jamás nos fallaría lo imprevisto, la posibilidad de una sorpresa, el sabor del riesgo para la apuesta. Se jugaba en verdad mucho dinero, a més de la honrilla del barrio. Aquello hervía, sí. (...) Había demasiado fervor entre los seguidores y a veces se hizo difícil atajar alguna que otra trifulca de cierta envergadura. De ahí que costase lo suyo hallar árbitro al contento de todos. Mi viejo llegó a tener felices arbitrajes a pesar del ron. Lo que nos llenaría de orgullo, claro”. El cuento acaba con la visita de la policía y el desmantelamiento del chiringuito, pero las peleas no son de gallos, sino de bobos. Luchan los tontos de cada barrio, con certificado médico que demuestre su retraso mental, mientras la afición los anima con cánticos como “Cielito Lindo”. “Aquellos campeonatos de peleas entre los bobos de barrio han sido lo más hermoso que he tenido en mi vida”, concluye. Es un cuento bellísimo.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 12 de gener de 2010.

dilluns, 11 de gener de 2010

Patrimonio a la taza

El jueves trascendió que el Instituto Nacional de Antropología e Historia mexicano (INAH) había resuelto que Starbucks debe pagar por la reproducción no autorizada de imágenes del patrimonio cultural mexicano en tazas de café que se comercializan en sus locales. Las tazas se venden a un precio de 168 pesos (unos 8,8 euros) y reproducen el calendario azteca y la Pirámide de Teotihuacán. La multinacional reaccionó de inmediato, retirando las tazas y declarando que “estamos dispuestos a pagar el monto correspondiente”. El episodio ha desencadenado un curioso debate. Basta pasearse por los foros de los medios mexicanos que recogen la noticia para darse cuenta de sus dos aristas más puntiagudas. La principal, que Starbucks es una empresa extranjera. Multinacional, sí, pero gringa. Estadounidense. Eso irrita a la mayoría de comentaristas. Pero la segunda arista, no menos puntiaguda, es la poca confianza que genera el INAH como beneficiario del “monto” que pagará Starbucks. En el país de la mordida, la desconfianza por el destino final del dinero de los impuestos y las multas es espectacular. Más allá de las dos reacciones mayoritarias —antiyanqui y antigubernamental—, se dan consideraciones más complejas. Por un lado, comparando el presunto espolio de Starbucks con el que el estado mexicano comete con los descendientes directos de Moctezuma. Por otro, preguntándose si es lícito que las imágenes de una pirámide (o un calendario) generen derechos de autor, cuando cualquiera puede fotografiarlos.

El caso del ciudadano chino que registró la imagen de la Virgen de Guadalupe en todo el mundo (excepto México) figura en muchos de los comentarios. En episodios así, florecen los ejemplos ilustrativos. Esa es la riqueza del debate dialéctico. Pero siempre hay a quien eso no le basta. En la sociedad conviven hombres y mujeres de acción, que no se conforman con las palabras. Si prescindimos de los violentos, cuyas acciones se limitan a la destrucción, aún nos queda un amplio grupo de emprendedores imaginativos, capaces de proponer acciones simbólicas de dudosa utilidad con fanático entusiasmo. Reconozco que me fascina este sector social, tal vez porque me gustan las artes escénicas y veo en sus intervenciones una representación en toda regla. Es el caso de un mexicano indignado que propone dos acciones: “Visitemos el negocio y que nos den un café gratis por regalías de usar nuestra cultura” y “tomemos una foto del logo de Starbucks y usémoslo en tazas u otros productos”. Yo diría que, de prosperar la segunda propuesta, Starbucks accedería gustosamente a cumplir la primera. De hecho, me jugaría una taza del calendario azteca a que la multinacional facilitaría el jpeg de su logo para que este figurara en el mayor número de tazas posible. Durante las fiestas, en casa de mi madre aún vi en una vitrina dos tacitas con un logo prehistórico de TV3 junto a una leyenda legendaria: “Com a casa, amb Mari Pau Huguet”. Publicidad y derechos de imagen topan sin cesar. Los políticos (y los medios) pagan para que su imagen se reproduzca por todas partes. Los países pagan para promocionarse turísticamente reproduciendo sus imágenes emblemáticas. La diferencia es cobrar por ello. ¿Denunciarían a Starbucks si sólo hubiese reproducido el calendario azteca en los sobrecillos de azúcar? El coleccionismo de sobres, también llamado glucobalaitonfilia, es gratis. Claro que el nombre ya está registrado por su inventor, el catalán Jaume Dagés, primer presidente de la Associació Catalana de Glucobalaitonfília.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 de gener de 2010.

Najat El Hachmi - A Profile

Even Catalans who don't know her from Eve refer to her casually as 'Najat', such a household name has she become since 2008, when she won the Premi Ramon Llull - the most prestigious and best-remunerated award available to Catalan-language fiction writers - for her novel 'L'últim patriarca'. Since then the novel has been translated into eight languages (the English edition will be out in March) and has aroused considerable interest in Hispanic literature faculties around Europe and the United States. The quality of this truely well-written novel - which ranges from the ironic and comic to the downright upsetting in its description of a Moroccan family's migration to a (never-named) Catalan provincial town – is the root cause of its success, but the fact that a work of such quality should have been written by a 28 year old woman who didn't move to Catalonia herself until she was eight years old, has proven to be a positive surprise factor. Najat's triumph came as less of a surprise to those of us who had read her first book, 'Jo també sóc catalana', a largely autobiographical work that had appeared four years earlier, providing proof enough that she was the real McCoy, a vocational author who would keep on keeping on. When 'L'últim patriarca' made its first big splash, El Hachmi was instantly pigeonholed as an exemplary 'integrated immigrant writer', a label she rejects as vehemently as if it were an accusation, maintaining as she does that she is an example of nothing or nobody except herself. Brought up a Muslim but one no longer, she will nonetheless have no truck with the endless media-prompted controversies over Catalonia's large Moroccan-born community, which more often than not are based on a biased and ill-informed take on Berber culture. Those who get the chance to hear her speak about both her writing and writing in general – she gives quite a few talks a year in Catalonia alone – could do a lot worse than take it: they will find a humorous, coherent and thoroughly original author who won't take bullshit for an answer.

Matthew Tree, Catalonia Today, gener de 2010

Quim Monzó - A Profile

At 57, he is The Writer in capital letters, an author considered so important that he now has an entire exhibition dedicated to his life and work that will run until April of 2010 (at the Arts Santa Mònica, at the foot of Barcelona's Rambla). His prolific output and high sales (some of his titles have sold a quarter of a million copies in Catalan alone) are not enough in themselves to explain such reverence, and here he is revered, dislike it though he does. What made and makes him truly special is that starting with his first novel, published back in 1976, he has single-handedly post-modernised Catalan writing with his even blend of popular culture, pornography, fantastic realism, high comedy, stream-of-consciousness narrative, parody, absurd names for characters, and a thorough unpredictability of plot. Cohering it all is Monzó's personal take on a world he sees as both cruelly bleak and irresistibly funny. As good an example as any of what this means in practice is his only novel available in English ('The Enormity of the Tragedy'), in which a man wakes up with a permanent erection and attempts to copulate it away before discovering it's the symptom of a rare illness which will kill him in a matter of weeks. Less fuss, perhaps, has been made about Monzó's newspaper articles, all available in nine separate anthologies. It is here - in a format that in lesser columnists' hands tends to lend itself to glibness, false transgression or the easy use of cliché – that Monzó's aversion to the hackneyed and the trite has resulted in hundreds of short pieces which land their blows as powerfully as does his best fiction. The culmination of his non-fiction work was surely his opening speech at the Frankfurt Book Fair in 2007 (Catalan culture was the fair's special guest that year): he read out a hybrid of article, short story, and nonsense verse that caused an instant stir of admiration among his international audience. Indeed he has been an international writer almost from the get-go, as James Ellroy (or any other American) would put it. Monzó's work has been successfully translated into 19 languages, including Dutch, Hungarian, German, Italian, Spanish, Russian and Romanian. A pity, though, that the one in which he is least present for the present, is English.

Matthew Tree, Catalonia Today, gener de 2010

Monzó, Espinàs, Detalls

Monzó. No he vist l’exposició Monzó (a Arts Santa Mònica, Barcelona, fins a l’11 d’abril), però n’he llegit el catàleg (Monzó. Com triomfar a la vida, editat per Galaxia Gutenberg), que explica segons quines coses d’aquest escriptor que fins els que n’hem llegit absolutament tot no sabíem pas. Si hi ha un fil narratiu que corre al llarg d’aquest volum ha de ser l’atenció obsessiva del Monzó als detalls quotidians de la vida (s’hi reprodueix, per exemple, un fragment d’un article en què parla de com un bar determinat ha canviat els glaçons de sempre per uns de petitons que s’encongeixen al whisky al cap de poc i amb cada glop han de ser escopits com si fossin pinyols d’oliva). Aquest escrutini constant de l’entorn ha marcat (de la mateixa manera que l’han marcada trenta mil coses més) tota la seva obra, que és internacional, irreductible i terminalment irreverent. El que el llibre no diu, perquè no toca, és que fins i tot el Monzó ha hagut d’aguantar la part que li ha tocat de crítics bufats, de comentaristes còsmicament necis i d’autors que, per bé que no li arriben ni a l’enfranc de la sabata, no dubten a dir-li que segons ells, no escriu com cal.

Espinàs. El dia 4, el mateix en què vaig acabar el llibre sobre Monzó, el convidat especial al programa Cel obert de Ràdio 4 va ser Josep Maria Espinàs, que acaba de treure un llibre nou (I la festa segueix). En comptes de limitar-se a contestar les preguntes del presentador, l’Espinàs es va esplaiar i ens va donar –a tots els que l’escoltàvem– una mena de classe magistral. Tothom, deia l’Espinàs, està condemnat a escriure a la seva manera, sigui quina sigui. Un autor que vol franquejar el propi llindar estilístic acabarà fent l’ase, per bé que guanyi molts premis. Per això, va rematar l’Espinàs, ell –en considerar que sempre escriu el que ha d’escriure i punt– mai no ha vist la necessitat d’apuntar-se a cap capelleta; i com a resultat (hauria pogut afegir) ha estat bescantat per tots els que ho han fet. Tal com li ha passat al Monzó.

Detalls. Amb qui l’Espinàs també té en comú una atenció insòlita als detallets de la vida. Com si –nascuts tots dos al can seixanta polític i social que ha estat Catalunya al llarg del segle vint; i envoltats com estaven per tot d’opinadors professionals que s’omplien la boca de tòpic rere clixé rere lloc comú, ara des d’una trinxera ideològica adés des d’una altra; i en adonar-se que formaven part d’una cultura que mai no havia gaudit de prou normalitat per ser donada per descomptada – tots dos haguessin decidit limitar les seves opcions a l’observació minuciosa de la realitat real: als glaçons que suren al got que tenen davant. I són precisament ells i escriptors com ells que han ajudat a fer que la literatura catalana sigui entre les menys presumides i alhora més ambicioses del continent. Com cansen, per contrast, les homilies pomposes que ens regalen tants autors –i em ve al cap algun nom anglès– que escriuen en les llengües que tanta gent encara s’entesta a considerar importants.

Matthew Tree, Avui, 10/01/2010

Entradas populares

Compartir