dissabte, 27 de febrer de 2010

Alt rendiment

Si no és molt demanar, agrairia que convidessin a Millenium, a Banda Ampla o a Buscant La Trinca, tant és, el creatiu de publicitat agosarat que va idear l’anunci del centre d’alt rendiment IQS, que sento durant la pausa publicitària de la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio. Entre totes aquelles veus assenyades que contribueixen a enriquir el debat social, com si diguéssim, s’hi emeten uns quants anuncis que sempre m’escolto amb interès, perquè en aquells moments no sento Antoni Puigverd apel·lant a la prudència, el seny i la moderació. En un d’aquests anuncis, una dona, que dedueixo que es tracta d’una locutora d’informatius, fa un dóna-pas: “I ara la informació del temps amb el Martí Oliveres...”. Però el tal Oliveres no hi és. Per quina raó? Una veu baronívola ens ho aclareix: “L’únic temps del que voldràs parlar és del que passis amb ell. Et sentiràs molt però que molt orgullós del teu fill. Estudiar a IQS, el centre d’alt rendiment, és treure el millor del teu fill”. Així és com m’assabento que els pares desitgen passar temps amb els seus fills quan se’n senten molt orgullosos. I en parlen molt, també, una modalitat de conversa que podríem situar entre la llauna i la murga. Ara bé, si el rendiment dels fills no és gaire alt (o no tant com els pares voldrien), els pares esquiven els fills i canvien de vorera quan veuen que se’ls acosta el seu plançó pel carrer. Giren els ulls, acoten el cap, i pensen amb amargor: “Tant de bo el meu fill estudiés al centre d’alt rendiment IQS. Em quedaria molt a gust donant la tabarra a tothom”.

Enric Gomà, Avui, 27 de febrer del 2010.

Rambles nostàlgiques

Encara que ens vulguin fer creure que es tracta d’un problema recent, les Rambles estan en decadència des de fa una colla d’anys. Recordo que quan va treure el seu disc Visca la llibertat, 10 anys enrere, vaig entrevistar Jaume Sisa i ja llavors em va parlar indignat de les Rambles com a parc temàtic insofrible. El cantant galàctic hi tenia un pis, però ja no hi podia viure. Els que volen defensar les Rambles solen dir que a la zona sempre hi ha florit aquest ambient canalla, de putes, lladres i noctàmbuls, i que li dóna personalitat. La nostàlgia sempre embelleix el passat, l’idealitza, però la ciutat ha canviat massa per poder suportar fins i tot aquestes regressions mítiques. L’equació no és tan difícil de comprendre: els Jocs del 92 van portar turisme, que després va portar més diners, més turistes, que es van sumar a la sangria, els trilers, les canyes a cinc euros, les estàtues com a negoci, i més turisme de baix cost, els creuers de luxe, els llauners d’un euro... I tot aquest magma, multiplicat per les onades migratòries i l’urbanisme demolidor del Raval, dóna com a fruit les Rambles actuals: Disneyland de dia i el Bronx de nit.

Ara resulta que l’Ajuntament ha ideat un pla destinat a restituir les Rambles de la contracultura: durant el mes de març hi instal·laran una carpa on hi haurà actuacions musicals i de cabaret. A més a més, l’ICUB ha preparat un programa que constarà d’exposicions, projeccions i debats. En la presentació de la gresca, els organitzadors van insistir molt a dir que no era una idea nostàlgica, sinó que volien reivindicar una època, igual que Madrid fa amb la movida (uns altres que Déu n’hi do). La veritat és que sonava a excusa per endavant, allò que diuen d’excusatio non petita... Com a festa i espectacle, serà divertit retrobar-se amb Oriol Tramvia, Pavlovsky, Mario Gas actuant de nou, o Morfi Grey i els seus col·legues, i tants altres, però no ens enganyem: també serà una injecció de nostàlgia. Aquí qui queda ben retratat és l’Ajuntament, que vol teletransportar-nos al passat per dissimular els problemes del present i fer-nos pujar l’autoestima. Quin filó més bo, si acaba funcionant. El dia que es perdin els Jocs d’hivern --perquè es perdran--, ens faran cantar l’Amics per sempre i els Comediants trauran al carrer els seus planetes de paper maixé.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de febrer del 2010.

divendres, 26 de febrer de 2010

Mala tarda

“Recordad, nosotros vamos con el toro”, adverteix la cigonya Henry a Vipo, el gos volador, i a la gata Betty, que fa dies que em pregunto per què no vola. El tercet animalístic aquest es disposa a assistir a una corrida de toros a Las Ventas de Madrid, al capítol sisè de Vipo, las aventuras de un perro volador, uns dibuixos animats israelians de TVE. La cigonya Henry explica que segles enrere Espanya estava plagada de toros salvatges i la gent havia combatre’ls per defensar-se (el més probable és que una cosa així l’hagi llegit a internet, abans d’entretenir-se una estona al web Cigonyes Sex Stars). Per això el gos Vipo es pregunta per què es continua torejant, si ja no cal. Ja no és útil, el toreig. Com la natació sincronitzada, apunto jo. Abans sí que tenia un sentit, aquesta modalitat esportiva, quan els nedadors es capbussaven en aigües marines i treien els pops de la potera mitjançant les figures de la cama de ballet alterna i el cop de peu a la lluna. Quins temps, aquells. Encara me’n recordo d’Esther Williams sortint de l’aigua amb un pop a cada mà.
Entitats taurines han denunciat Vipo i TVE per mantenir actituds en contra dels toros. Al meu modest entendre, no s’equivoquen gaire. Volant volant, el gos, la cigonya i la mixeta arriben a la plaça, on toreja el matador Fernando. Potser es tracta de Fernando Gómez García, El Gallo? No crec que tinguem aquesta sort. Des de dalt del cós, els amics es preparen per mirar la corrida, que està a punt de començar. El torero porta l’estoc a la cintura, com un mosqueter. La corrida comença pel terç de muleta, és una infracció greu que se saltin els terços de capot i de vares. Contra tota lògica, el president no atura la corrida. Tot seguit podem veure com els peons, que assisteixen el torero durant la faena, llencen grapats de sorra als ulls del toro, cosa inaudita. Henry explica que el toro no vol fer mal al torero, perquè és un toro molt pacífic. Ja m’ho semblava, per això m’avorria una mica. No comprenc per què, si és manso, no el retiren i surt un sobrer més brau. De sobte, Vipo salta a l’arena, però no per demostrar el seu art amb un jersei, com un espontani qualsevol, sinó per impedir que Fernando segueixi torejant. Senyors, convindran amb mi que així no hi ha manera de veure una corrida com Déu mana.

Enric Gomà, Time Out, 25 de febrer del 2010.

dijous, 25 de febrer de 2010

Fastijós?

Rodamots és el nom d’un magnífic portal lingüístic creat per Jordi Palou que també té versió impresa homònima editada per Empúries, amb la col·laboració de Pau Vidal. Cada dia els subscriptors rebem una paraula catalana ben definida i contextualitzada en un fragment literari. La del dijous 11 de febrer era l’adjectiu fastijós, amb jota. El fastig, que rima amb desig, és “la sensació de cansament que produeix en l’ànim una cosa massa insistent o excessiva o mancada d’interès”. Tot i que Palou ja advertia que el fastig no és el mateix que el fàstic, ha rebut uns quants missatges de subscriptors alarmats pel presumpte error d’escriure fastijós (enutjós, empipador) i no fastigós (repugnant, repulsiu). Palou s’ha vist obligat a afegir un text (L’escreix, en diu) per tranquil·litzar els rodamotaires més neguitosos. El més important per aprendre els secrets de qualsevol llengua és la humilitat i la paciència. El to crispat amb què alguns aficionats defensors del català polit salten a la jugular del proïsme sol provenir de la seva inseguretat. Lluitar contra les errades lingüístiques, pròpies i alienes, pot ser fastijós, però mai no hauria de resultar fastigós.

Màrius Serra. Avui. Dijous 25 de febrer de 2010.

Reparos ante Osborne

Esta semana he recibido tres correos de padres que me hacen la misma pregunta: ¿qué debo hacer con mi hijo quieto? El tercero me envía el link de Tele 5 que los provoca y así veo a Bertín Osborne en La noria hablando sobre su hijo pequeño, que padece parálisis cerebral: "Desde que le hemos quitado la medicación a mi hijo Kike, es otro niño". Me intereso por su caso. De entrada, reconozco la serenidad con la que habla. Sé de dónde procede y, por primera vez, me siento en sintonía con este hombretón al que hasta ahora nada me unía. Él es guapo, bien plantado, de alta cuna y afirma votar a Rosa Díez. Yo no, y cuatro veces no. Pero comparto su aventura vital porque, entre el 14 de marzo del año 2000 y el 24 de julio del 2009 también fui padre (y ejercí como tal) de un niño quieto, con parálisis cerebral, de la misma etnia que el suyo. De ahí la pregunta de los lectores. Bertín Osborne ha montado una Fundación homónima para ayudar a otros afectados. Bien por Bertín. Su lucha es la de muchos y su popularidad puede revertir en otros padres anónimos. Bien por Bertín. Otros famosos en su lugar se dedicarían a explotar la situación desde el victimismo. Bien por Bertín. O, tal como comprobé en una dudosa subasta benéfica en la que participé en noviembre ante la familia Cruyff y otros notables del fútbol, a recaudar fondos para poder pagar un tratamiento específico para el hijo del promotor. Bien, de nuevo, por Bertín, que socializa su problema. Me informo más sobre el caso y descubro por qué ya no medican a Kike. Siguen el método Doman Delacato, una terapia alternativa creada por el fisioterapeuta Glenn Doman y el psicólogo Carl Delacato en Filadelfia, en los llamados Institutos del Logro del Potencial Humano (IHAP). Me informo más y descubro que, hace poco, el cantante asistió junto a un notable político a una conferencia sobre la terapia Doman en una localidad valenciana. Comprendo y comparto el interés de Osborne, y de cualquier otro padre, por hallar vías de mejora para el estado de sus hijos quietos. En su día nosotros también exploramos todas las posibilidades para que Llullu viviera lo mejor posible. Menos ir a Lourdes, casi todo. Pero (y la adversativa no pretende ser adversa ni adversaria ni preconizar adversidades ante la esperanza) conviene precisar cuatro cosas.

Primera: la terapia Doman se basa en teorías refutadas por la comunidad científica internacional. Segunda: en la terapia Doman las exigencias de estimulación son tan numerosas y reiteradas que los padres deben convertirse en los "coterapeutas profesionales" que aplican el método a sus hijos. Tercera: a pesar de aplicarla ellos mismos, los padres pagan mucho dinero por la terapia a los IHAP (que se presentan como institución educativa sin fines lucrativos). Cuarta: no se publican jamás estudios científicos de sus resultados y cuando la ineficiencia del método se hace evidente desde IHAP se atribuye a la falta de formación o de dedicación de los padres. No tengo suficiente formación médica para comentar el primer punto, pero sí suficiente experiencia e información para corroborar los otros tres. Conozco a diversas madres que siguieron el método Doman, dejaron sus trabajos, hicieron los ejercicios hasta la extenuación y, al no avanzar, fueron culpabilizadas desde Filadelfia y se derrumbaron. Los padres de un niño con parálisis cerebral son seres muy vulnerables que harán lo que sea por su hijo, pero son solo padres. Es inaceptable que alguien les obligue a ejercer de terapeutas, cobre por ello y luego les culpabilice por su fracaso.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 25 de febrer de 2010

dimecres, 24 de febrer de 2010

Algun dia

Algun dia els haig de parlar de Ricard Palmerola, la veu original del detectiu que va donar nom a Taxi Key, aquella sèrie políciaca radiada per Ràdio Barcelona des del 1948. Algun dia els haig d’explicar que, a Puerto Rico, Palmerola va dirigir els doblatges al castellà de Perry Mason i de Bonanza, sèrie de l’oest que per a un servidor va tenir més impacte que tota l’obra de Kurosawa (encara me’n recordo d’aquella rèplica culminant: “¡Cuidado, Hoss!”). Algun dia els haig de comentar que Palmerola apareix a la pel·licula rodada a Barcelona También los ángeles comen judías, al costat de Bud Spencer, que és un dels poquíssims actors del món que, quan sobreactua (amb més cops de puny i patades), la seva interpretació hi surt guanyant. Algun dia els haig d’explicar que la veu doblada del Mestre Yoda a La guerra de les galàxies és la de Palmerola. Però avui, no. Fa uns dies, Ricard Palmerola va morir, i un home com ell no es mereix la necrològica de rigor, que és un gènere detestable. Senyor de Barcelona és un títol pòstum freqüent d’un ridícul espantós. Amic dels seus amics, una obvietat mineral. Home de tarannà cordial vol dir que no acostumava a barallar-se amb mariners borratxos. Un referent per a la seva generació indica delicadament que gairebé ningú ja no se’n recordava. Tothom se l’estimava, no tenia enemics, és un dels pitjors insults que es pot dir d’algú. Si a més recau en un difunt, el pobre home no pot tornar-s’hi i clavar un bon mastegot al redactor de la necrològica, per així desmentir tantes infàmies bondadoses.

Enric Gomà, Avui, 24 de febrer del 2010.

East Side Story

Fa més de tres dècades que Richard Price (Nova York, 1949) combina l’escriptura de guions per al cine amb les novel·les policíaques. Ell mateix sol explicar que, amb els diners que va guanyar amb pel·lícules com El color del diner o Rescat comprava temps per dedicar-se a la literatura. Abans, els seus llibres es trobaven a la secció de novel·la negra, però ara amb La vida fácil han passat a les taules de la suposada literatura amb majúscules. ¿Què ha canviat en l’obra de Price? De fet, res. La vida fácil està escrita amb la mateixa intensitat, penetració i rerefons crític que ja ens fascinava en llibres com ara Clockers o El samaritano. L’única diferència és que entremig Price ha escrit cinc episodis de la sèrie televisiva The Wire i de sobte les seves novel·les s’han guanyat el cel de l’alta literatura i l’aplaudiment de no pocs esnobs.

La pulsió creativa de Richard Price és la mateixa per als guions que per a les novel·les. El seu estil es podria descriure com un naturalisme del segle XXI. Partint de la fixació periodística d’uns ambients urbans i d’un llenguatge particular, aconseguits patrullant el carrer i parant l’orella, Price escriu ficcions realistes (o gairebé hiperrealistes) que són úniques i resulten molt absorbents. Aquesta aposta per la realitat crua li permet regatejar els tòpics del gènere i confiar la força de les seves històries a la descripció minuciosa dels ambients, uns personatges de carn i ossos, empàtics, i uns diàlegs creïbles i vivíssims, amb la rara capacitat de crearl lenguatge.

«M’agrada que el lloc sigui el tercer personatge», deia Richard Price en una entrevista recent. En les millors novel·les negres, la trama policíaca sol ser una excusa perquè el lector conegui el rerefons d’un problema social o econòmic. En el cas de Price, la història li permet construir un discurs crític al voltant de la ciutat de Nova York –aquest tercer personatge– i el tracte que reben els barris més conflictius. La vida fácil, en concret, se centra en el fenomen de gentrificació del Lower East Side, abans porta d’entrada dels immigrants i que des de fa uns quants anys viu un imparable procés de gentrificació.

La vida fácil s’obre amb un assassinat: tres amics –un escriptor en potència i propietari d’un bar, un cambrer i el seu amic borratxo– tornen a casa de matinada i en una cantonada del Lower East Side topen amb dos nois. Un d’ells dispara i el cambrer mor. Quan el detectiu Matty Clark i la seva companya Yolonda –un irlandès i una hispana– comencen a investigar el cas, s’adonen que hi ha moltes qüestions poc clares, i això els porta a ampliar les indagacions. No és una investigació lineal: Price organitza la història en escenes i ens presenta els sospitosos, però també ens porta a casa dels joves que van disparar, als seus veïns del barri, a les tasques diàries dels policies... A més a més de mantenir-nos en suspens fins al final, aconsegueix fer-nos interessar en els atzars molt reals del barri i la seva gent. La intriga és només una pastanaga, el que importa és el trajecte per on ens porta.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de febrer del 2010. Ressenya del llibre La vida fácil, de Richard Price.

dimarts, 23 de febrer de 2010

De nombre a nombre

Cuando me preguntan que de dónde saco las ideas para elaborar un crucigrama diario suelo quitarme méritos y concedérselos a la tremenda potencialidad del lenguaje verbal, capaz de sorprender siempre a quien sabe mirar. Ese es el único mérito: aprender a buscar. Estoy convencido que muchos de mis interlocutores deben creer que mi respuesta es un ejemplo claro de falsa modestia, pero les aseguro que no lo es, y estoy en condiciones de demostrarlo. Así como en las prácticas literarias el elemento principal es la génesis, las cuestiones verbívoras se apoyan más en el hallazgo. No es que el narrador no halle ni que el crucigramista no construya, pero las frases de una narración son piezas de un mecano mientras que las palabras de un crucigrama son ostras y sólo se trata de descubrir las que llevan perla. Este febrero es especialmente lluvioso, también desde el punto de vista verbívoro. Basta abrir los ojos para observar que no paran de llover perlas verbales basadas en coincidencias onomásticas. El 8 de febrero, el Parlament anunciaba la creación de una comisión de investigación en el largo proceso suscitado por el luctuoso caso del incendio de Horta de Sant Joan. La coalición ecosocialista, protagonista política de tan compleja desgracia, nombraba a dos de sus diputados para la comisión: Jaume Bosch (el abogado que la preside) y Daniel Pi (ingeniero agrónomo). Difícilmente hallaríamos entre toda la clase política catalana dos apellidos más adecuados para investigar un incendio forestal que Bosch y Pi. El 11 de febrero, la agenda cultural incluía una proyección cinematográfica que el periodista Josep Maria Serra también reprodujo en su recomendable blog "Barcelona gratis (agenda de actividades sin pasar por taquilla)". Bajo el inquietante título "De mare no n'hi ha una", en Can Basté (Fabra i Puig, 274), proyectaban "El silencio del agua", una película del año 2003 coproducida por capital pakistaní, francés y alemán. Me informo del film, cuyo título original es "Khamosh pani/Silent waters", con el fin de comprender su relación con el sorprendente título de la sesión ("De mare no n'hi ha una"). La protagonista (Aïcha) es una viuda de espíritu positivo cuyo hijo de 18 años (Salim) es el eje de su vida, hasta que este se enamora de una chica (Zoubida). Pienso que el título de la sesión debe de aludir a esta relación (¿una segunda madre?), hasta que leo con atención el nombre de la directora y empiezo a dudar: Sabiha Sumar.

La última de las coincidencias verbales que me han llovido en pocos días es sofisticadamente interlingüística, como corresponde al ámbito de la Unión Europea. La protagonizan un griego y la lengua catalana, pese a su precaria presencia en las instituciones oficiales europeas. Reconozco que para darse cuenta del juego oculto hay que ser un verdadero zahorí de las perlas verbales. El próximo lunes 1 de marzo el actual presidente del Consejo Europeo de Investigación cesará en el cargo por renuncia. Este importante organismo científico europeo luce el acrónimo que, en las próximas elecciones, Joan Puigcercós destacará tipográficamente en su apellido (European Research Counsil: ERC), y su próximo director podría ser el también catalán Andreu Mas-Colell. Al hecho, ya de por si llamativo, que un político de CiU llamado Mas pueda acabar presidiendo un organismo llamado ERC, se une el nombre del director cesante, un doctor cretense especialista en malaria que volverá al Imperial College de Londres. Se trata del doctor Fotis Kafatos. Fotis dijo no y ERC dijo: no Fotis.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 23 de febrer de 2010

dilluns, 22 de febrer de 2010

Tirar los aparatejos

El jueves, coincidiendo con el fin del Mobile World Congress y con una oferta de Gol T, me deleité describiendo cómo sería ver el fútbol por teléfono. De repente, me imaginé en un bar, siguiendo un electrizante contraataque del Barça aferrado al móvil, inmerso en esa mezcla de sufrimiento y placer que caracteriza las emociones deportivas. El artículo tenía un final feliz en lo deportivo (el Barça acababa marcando ese gol ficticio) e inquietante en lo tecnológico (todos los móviles de mi bar imaginario salían despedidos cual birretes en día de graduación cuando los culés expresábamos nuestra desatada euforia levantando los brazos). La última frase era ficticia: "...impactando con estrépito en el techo del bar, demasiado bajo para las altas miras de nuestros tecnófilos mercaderes del fútbol". Puede que la siguiente frase también lo sea: "La realidad siempre supera a la ficción". O puede que no. Porque a las cinco de la tarde de ese mismo jueves el artista Roc Parés ejecutó una acción poética (no subvencionada ni patrocinada por nadie más que por el propio artista) que me dejó atónito. Parés ató un teléfono móvil de última generación a unos globos de feria, activó su cámara, conectó las imágenes que emitía en “video streaming” a un servidor y luego soltó los globos como un niño travieso. La cámara siguió emitiendo lo que captaba mientras el móvil se alejaba feliz. En el reportaje de Barcelona TV por el que me enteré, se ve a Parés junto a Antoni Abad, otro pionero en las prácticas artísticas con teléfonos móviles, en el momento de la ascensión. Como no están en ningún bar, sino al aire libre, la trayectoria del móvil volador no toca techo. Parés explica que las imágenes serán luego reproducidas desde el sitio web deriva.tv, pero editadas en sentido inverso. El punto de vista será el de un móvil que baja del cielo para habitar entre nosotros, dirigido por unos globos que efectúan el trayecto contrario al que les empuja su alma de helio. La idea es que estas imágenes, captadas sin intervención humana, no están al servicio de nada ni de nadie. Son libres como el viento, por decirlo a lo Nino Bravo.

Puede que cuando lean estas líneas el periplo prosiga, en plan ave gigantesca, o que globos y móvil ya hayan vuelto al suelo por su cuenta, en sensata confirmación de la ley de la gravedad. Tal vez algún ciudadano barcelonés ha visto con estupor cómo le caía un móvil nuevo del cielo. Si es el caso, le rogaría que tuviese la amabilidad de comunicarme dónde. Los globos movilizados salieron de Montjuïc y, por lo visto, atravesaron Barcelona por el paseo de Gràcia en dirección a Collserola. Sea como siempre, estoy convencido que el móvil volador batirá el récord mundial de lanzamiento de móvil: 94,97 metros. Este verano, en la localidad finlandesa de Savonlinna, se celebrará la décima edición de una competición que me apasiona: el Campeonato mundial de lanzamiento de teléfonos móviles. Asistí a la cuarta, por casualidad, el mes de agosto de 2004, pero veo que los registros han mejorado mucho desde entonces. El año pasado, el campeón masculino fue Pauli Kosunen, que lanzó su móvil a 79,60 metros, la femenina Suvi Torikka (37,05 m), el júnior Verneri Aleksejev (43,77 m) y en la modalidad por equipos Freestyle vencieron los japonesos del Team Happi. La mayoría de participantes son finlandeses o japoneses. El primer español fue Guzmán López Santana, en el puesto número 28, con un lanzamiento de 39,36 metros. Si no prosperan los Juegos de Invierno, Barcelona debería plantearse competir con Savonlinna en lanzamiento de aparatejos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 22 de febrer de 2010

McBeal, Mason, Chase

McBeal. El dimarts dia 16, surto de l’estació Ildefons Cerdà i busco la Ciutat de la Justícia (com que no hi ha cap rètol, segueixo unes quantes persones esveltes i elegants que porten carpetes ídem: advocats). Al vestíbul, trobo l’amiga Rosario Palomino, el seu marit i els testimonis. Pugem a la sala 320.

Mason. Sé molt bé què li va passar a la Rosario –que és d’origen peruà– fa uns mesos a la comissaria de la Policia Nacional al carrer Sant Antoni Maria Claret. M’ho va explicar per telèfon: l’espera llarguíssima per fer el DNI del seu fill, l’agent que l’escridassa de mala manera per haver trucat al marit amb el mòbil, les amenaces d’aquest i un altre policia de denunciar i detenir-la alhora que insisteixen que no els parli en català perquè a Espanya s’ha de parlar ja sabem què; i, sobretot, les vexacions (físiques i verbals) quan surt de la sala per contestar a una segona trucada, urgent, del marit. Ara, a la sala 320, escolto les declaracions de la mateixa Rosario, del marit i dels testimonis. Coincideixen en tots els detalls. Els policies, però, afirmen que no, que va ser la Rosario que els havia cridat i havia alterat l’ordre públic, i que ells s’havien comportat amb una correcció absoluta, “como siempre”; és més, asseveren que ella els havia amenaçat (no diuen de què) perquè li parlaven en castellà. Aquesta versió dels fets és corroborada, diguem-ne, per dos policies més, companys dels acusats; com també, al final, per la dona de fer feines de la comissaria, que l’advocat particular de l’acusació ja havia demostrat que no hi era el dia dels fets.

Chase. Ara bé, l’estrella innegable d’aquest petit espectacle jurídic és l’advocada de la defensa, és a dir, dels dos policies. Aquesta lletrada, que té una retirada extraordinària a l’autora ja difunta Marguerite Duras, etziba preguntes que volen ser demolidores (però resulten ser improcedents) i, diverses vegades, intenta fer dir als testimonis que la Rosario havia xisclat que els policies nacionals eren “peores que los Mossos d’Esquadra” (ho neguen, un per un i per separat); intenta demostrar que una testimoni que té una pinta antisistema no era al lloc dels fets (aquesta demostra que, sens dubte, hi era). I al final, es comporta com si estigués arengant un jurat nord-americà disposat a enviar els seus clients a ser fregits dalt d’Old Sparky: insinua a crits que hi ha hagut un muntatge politicolingüístic i una campanya mediàtica (potser perquè el cas de la Rosario ha sortit un parell de cops en aquest diari i algun altre); s’esgargamella tant, de fet, que qui està a punt d’alterar l’ordre públic és la mateixa lletrada de l’Estat. En fi, en sortir de la Ciutat de la Justícia, el nom de l’edifici ja sembla tremendament ingenu, gairebé de conte infantil. Però esclar, no hi ha prou espai per escriure-hi la veritat, tota la veritat i res més que la veritat: aquesta Ciutat us Ofereix la Millor Aproximació a la Justícia que es Pot Aconseguir Atesa la Tendència de Segons Quins Éssers Humans a la Mentida, la Tendenciositat, els Prejudicis Nacionals Innats i l’Oblit Involuntari o del Tot Volgut.

Matthew Tree, Avui, 21/02/2010

dissabte, 20 de febrer de 2010

L’home i les escombraries

Un home guardava sis televisors a casa seva, entre molts altres electrodomèstics. Torradores, microones, batedores, aspiradors… N’hi havia a dotzenes, tots espatllats, a sobre del sofà, a la cuina, dins la banyera. Quan trobava alguna cosa pel carrer, l’home no podia evitar enportar-se-la a casa. Cada racó estava colonitzat per la porqueria. Si li preguntaven per què ho feia, responia: «No se sap mai. Un dia els arreglaré i els vendré». Aquesta història apareixia en un programa –reality show disfressat de documental– que vaig veure fa poc als Estats Units, anomenat Hoarders (que vindria a ser Els que acaparen). Cada setmana oferien un parell de casos, tots xocants, torbadors i fastigosos. Gent que acapara envasos de plàstic, peluixos i nines podrides, llaunes de conserva per si torna la fam (i no les llencen quan caduquen i es bufen), muntanyes de roba... «Em vaig traslladar a viure aquí fa 20 anys. Encara hi ha caixes que no he obert», confessava una dona, envoltada d’escombraries, incapaç de llençar ni tan sols les peles de taronja. En tots els casos, la insalubritat, les infeccions i les denúncies dels veïns els convertien en éssers descastats, que havien de rebre tractament psicològic.

Vaig recordar aquest programa l’altre dia, quan vaig llegir que una dona gran havia mort a Sant Gervasi a l’incendiar-se les escombraries que emmagatzemava al seu pis. Els especialistes l’anomenen la síndrome de Diògenes, però és un nom inexacte: Diògenes de Sínope, a la Grècia clàssica, va fer just el contrari i es va desposseir de les seves pertinences per viure en virtut i sense luxes. Sigui com sigui, la veritat és que el trastorn afecta cada vegada més gent. Els que l’estudien afirmen que apareix sobretot en persones grans i de classe mitjana, i que es manifesta més en temps de crisi. La por de perdre-ho tot s’alia amb la feblesa del caràcter. És un trastorn tan tipificat que fins i tot se n’ha fet literatura: s’acaba de publicar en català Homer i Langley (Edicions de 1984), del gran escriptor E.L. Doctorow. Aquesta fascinant novel·la fabula amb el cas dels germans Collyer, dos joves ben situats de Nova York que als anys 30, quan es van quedar orfes, van començar a acaparar objectes a la seva mansió de la Cinquena Avinguda. Van arribar a guardar un Ford T al saló!

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de febrer del 2010.

Fàcil i senzill

Cal arraconar aquesta idea errònia i perversa que el disseny és una cosa amanerada i pija, va declarar Juli Capella a El matí de Catalunya Ràdio. Tots som dissenyadors, el que diferencia l’ésser humà de l’animal és l’enginy. S’ha d’entendre com a predisseny el primer os (ell va pronunciar ós) que un home primitiu va agafar per carregar-se’n un altre (Capella es va carregar el pronom feble, però ell pot perquè és dissenyador). Hi vaig estar d’acord, un ós bru llançat amb punteria pot fer molt mal. Val més que hi anem alerta, amb el predisseny.
Un altre dia, a Tot és molt confús, Capella va fer públic que tenia “un gran respecte a aquests objectes que són pequeños grandes objetos” i també que “la primera arquitectura és el dolmen y el menhir”. Em va emocionar que mantingués viva aquesta tradició tan nostra, i que la Generalitat no hauria de de deixar perdre, que fa possible que abans de morir Cèsar digués “¿Tú también, Brutus, hijo mío?” com si fos parent de Práxedes Sagasta. Parlant d’una fundació seva que col·lecciona objectes fàl·lics, va comentar que els seus integrants n’eren miembros (es veu que dient membres, la broma no funciona). I a El matí, Capella va començar a parlar del pintor de Felanitx Miquel Barceló, pronunciant el cognom a la manera castellana. Barceló això, Barceló allò. De seguida la proposta em va semblar audaç i digna de consideració. Quina pèrdua de temps, quan una locutora d’El cafè de la República s’amoïna per pronunciar bé el cognom Van Rampuy. A partir d’ara, sisplau, diguem sempre el pintor Urgel, com el cinema.

Enric Gomà, Avui, 20 de febrer del 2010.

dijous, 18 de febrer de 2010

Amb la vènia

Ja m’ho vaig demanar en veure Beth Rodergas fent els anuncis de promoció del 012, el telèfon d’informació de la Generalitat: “Aquesta [dit amb tot el respecte], ¿deu haver signat un document on es compromet a no fer declaracions polítiques de cap mena?”. Rodergas és de Súria, un poble del Bages on el 24 d’abril d’aquest any celebraran el referèndum sobre la independència del país (una tradició de creació recent que amb una sardinada guanyaria molt). Si hi estigués empadronada, Rodergas hi podria votar amb llibertat? Tindria la seva gràcia que a la sortida del col·legi electoral, declarés per la televisió: “Sóc partidària de la independència de Catalunya. Ah, i si teniu cap dubte, truqueu al 012”. O, vés a saber, potser quan des de la Generalitat trien una cara per fer campanyes institucionals, ja busquen una ànima bessona de José Zaragoza. Si fos així, la campanya la podria fer Zaragoza directament. Quedaria molt bé dins un cotxe, aturat, i dient a càmera: “Quan estic en un embús i m’urgeix saber com arribar ràpidament a la seu del PSC, frenètic perquè David Madí ja ha arribat al seu despatx del carrer Còrsega, sempre truco al 012...”.
Més o menys, el mateix vaig pensar entre mi davant de Xavier Coral fent l’anunci del 012 amb aquell posat de gendre amable que sap canviar una roda. Coral és el conductor de Divendres, el magazín de tarda de TV3, cosa que no encaixa gaire, al meu entendre, amb fer campanyes de la Generalitat. En un magazín, tant de tarda com de nit (cadascun amb els seus matisos i graus de transgressió), és important que el conductor sigui irreverent, sorneguer, imprevisible, escèptic amb el poder polític i econòmic (hi incloc les sagrades caixes d’estalvis), crític amb els llocs comuns, els bons sentiments i els pensaments elevats. Algú que no fos apte per treballar de mediador cultural, a qui mai de la vida no li deixaries tres-cents eurelis i que per res del món no permetries que fes de cangur dels teus fills: una arracada. Un home gens indicat per fer una campanya institucional ni per a la Generalitat, ni per al govern espanyol, ni –encara menys!- per a la Unesco. I és que, si fos per ell, algunes cultures no les protegiria gaire.

Enric Gomà, Time Out, 18 de febrer del 2010.

¡Todos al techo!

Cada semana es un mundo, pero esta ha sido, sin duda, la del Mobile World Congress que hoy finalza. Cuatro días de taxistas alegres, hoteles llenos y tecnófilos ansiosos que dan para mucho, tal como podemos comprobar en los reportajes que genera. Se da la circunstancia de que este año la semana movilizada coincide con la primera semana de la historia con fútbol diario. Ya saben, sólo quedaban por colonizar los lunes y los viernes, y esto es justamente lo que acaba de suceder. Primero fueron las competiciones europeas, antaño circunscritas a los miércoles, las que se desplegaron a martes y jueves, como en aquella apuesta a la ruleta por la que se juega a los números vecinos. El colofón ha sido hacer lo propio con la liga BBVA. El domingo ya compartía partidos con la noche del sábado desde hace años, pero el paso definitivo ha sido adelantar uno al viernes y atrasar otro hasta el lunes, que esta semana fue el Tenerife-Mallorca, tal vez por la experiencia canaria en el cambio horario. El congreso de los móviles y la colonización televisiva del fútbol coincidieron el lunes en el buzón de mi Nokia, en un MMS publicitario de Movistar bajo el título "Gol T en tu móvil". Habiendo perdido el Barça (músculo) el domingo en el Calderón, pensé que tal vez no sería el mejor momento, pero aún así leí: "Sucríbete GRATIS a Gol T el primer mes!! Accede a emoción TV y disfruta de 30 canales de TV que incluyen Gol T, La Sexta, Antena 3 24H, FOX, Sol Música Cartoon Network y muchos más!!". Luego salía el link para descargarlo de inmediato y la letra pequeña informando que, a partir del segundo mes, el servicio costaba 5,64 euros mensuales, autorenovables, y que es un servicio válido sólo para móviles 3G con videostreaming. El mensaje terminaba con el logo de Gol T, cuya ausencia de V final había yo tomado por un error de picaje. Y no. Resulta que Gol Televisión, a quien todo el mundo llama Gol TV, es en realidad Gol T porque ya existe una Gol TV en América. En fin, no vendrá de una letra, aunque sea la V de Victoria.

La cuestión es que empiezo a imaginarme cómo sería ver los partidos del Barça en mi móvil. Tras cambiarlo por otro mejor, claro, porque en mi pantalla Ibra no cabe ni tumbado. Pongamos que ya dispongo de uno con una pantalla gansa, videostreaming perfecto y cobertura 3G (o 5 jotas). Me imagino en un bar, tomando una cerveza con el móvil en la barra y los auriculares taponando los oídos para evitar el guirigay de las almas generosas que, a mi lado, escuchan a sus locutores preferidos por los altavoces de sus móviles. La cuestión es que me veo acercándome el aparato, que por algo es móvil, con las dos manos para apreciar mejor esa aproximación de Messi que ha dejado a Ibra en situación perfecta para clavarla en la red, justo antes de que la rapidez del central rival dejara al sueco con un palmo de narices. Pero entonces, Iniesta saca de esquina, su rosca impacta en la coronilla de Márquez, apostado en el primer palo, justo para que Puyol, entrando con todo desde atrás, cabecee a la red y en el bar donde estoy se desate la euforia de siempre pero de un modo nuevo, jamás visto. Porque todos los culés, como un solo hombre, imitan mi repentino gesto de alegría: extienden los brazos hacia el techo abriendo las manos para celebrar el golazo. Y los móviles, todos ellos de la última generación presentada en el Mobile World Congress, salen despedidos cual birretes en día de graduación, impactando con estrépito en el techo del bar, demasiado bajo para las altas miras de nuestros tecnófilos mercaderes del fútbol.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 18 de febrer de 2010

Clàping?

En la columna “Dial neguitós” del dissabte 6 de febrer, aquí a l’AVUI, el sempre agut Enric Gomà analitzava algunes adaptacions catalanes de gerundis anglesos. Feia èmfasi en el zàping televisiu i el diàling radiofònic —neologisme emergent que dóna nom a una celebrada secció de El món a RAC1—, però també recollia d’altres manlleus o neologismes anàlegs. Afirmava Gomà: “mitjançant adaptacions semblants obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan malament)”. També hi podria haver afegit pànxing, que ha fet fortuna entre els amants del sofà, o d’altres fórmules ING més conjunturals, com ara el procaç edredòning televisiu. M’interessa, però, aturar-me en aquest fals derivat del verb clapar que seria el clàping, igual com pànxing derivaria de (tocar-se la) panxa. I m’hi aturo per raons mèdiques, perquè resulta que clàping és també el nom universal d’una tècnica fisioterapèutica que consisteix en picar amb la mà oberta (to clap, en anglès) el cos del pacient per ajudar-lo a expel·lir les mucositats que el tapen. És un cas de neohomonímia com un cabàs.

Màrius Serra. Avui, dijous 18 de febrer de 2010

dimecres, 17 de febrer de 2010

Alè i fregits

En una carta a la Bústia d’aquest diari, el senyor Joaquim Renom denunciava l’allau d’interferències que pateixen les ràdios legals per culpa d’aquelles altres que fan servir freqüències que no els pertanyen, seguint l’exemple de Sir Francis Drake. A més a més de les, ja comentades en aquesta columna, interferències d’esRadio sobre Catalunya Ràdio, hi hem d’afegir les de Radio María damunt de Ràdio Estel. A mi, i és que no hi puc fer més, aquestes interferències m’han fet la seva gràcia. Radio María és una emissora religiosa que difon l’evangeli i radia pregàries, rosaris, misses, salves. Ràdio Estel també és una emissora religiosa que difon l’evangeli i radia pregàries, rosaris, misses, salves, com l’altra. Els primers, des de Madrid, reprodueixen amb encert com hauria estat una ràdio visigòtica (“¡Aquí, Radio Recesvinto!”), si Marconi s’hagués avançat uns quants segles; els segons, es nota que el dia que es va aprovar el concili Vaticà II van comprar el diari. A Radio Maria, a l’hora de dinar, radien la Bendición de la Mesa per a cristians d’una droperia extrema, incapaços de beneir-se la taula ells mateixos, mentre que a Ràdio Estel, no. Tot i així, encara que les dues ràdios siguin prou diferents, coincideixen en el fonamental. Quan una ràdio interfereix en una altra, acostumem a sentir uns fregits empipadors (com si fessin ous ferrats amb cansalada viada) i de vegades s’escolta una ràdio, més fluix, per sota de l’altra. Per això, si aquestes interferències continuen, crec que tard o d’hora Ràdio Estel i Radio María faran un bisbe.

Enric Gomà, Avui, Dimecres de Cendra del 2010.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Pobresa abstracta i concreta

La pobresa és un concepte abstracte quan no s’ha viscut de prop. Quan ets petit et diuen de donar les joguines que no vols als nens pobres, com si tal adjectiu fos una característica inherent al mateix nivell que nens rossos o amb ulls marrons. Pobresa remetia a les novel·les de Dickens o aquells vagabunds de qui imaginàvem un origen ben normal fins que l’alcoholisme, l’addicció al joc, la bogeria o qualsevol altra desgràcia els van empènyer a passejar pels carrers de les ciutats omplint de contingut semàntic l’eufemístic sense sostre. Aquesta era la pobresa precrisi, tot i que n’existia una altra menys poetitzable, comuna a més ciutadans del que les capes benestants han pogut imaginar mai. Tenia formes com ara els contractes laborals d’una hora o el miratge de la supervivència al caire de la targeta de crèdit, els preus dels lloguers que tot d’una es doblaven en el canvi de contracte o la pressió social generalitzada per traginar sobre una minsa i inestable nòmina la càrrega d’una hipoteca al 110%.
Des que tot ha començat a anar pendent avall sembla que són molts els que insinuen que la culpa de l’endeutament era dels mateixos hipotecats, potser perquè no recorden que els lloguers eren abusius i n’hi havia pocs, amagats com estaven darrere la cobdícia d’uns propietaris que els mantenien tancats esperant que pugessin de valor mentre a les perifèries continuava la construcció de blocs i cases unifamiliars. Ara surten com caragols de sota els arbustos. Això també era misèria, però vestida de somni democràtic. I n’hi ha més, com els casos on l’educació fracassava com a ascensor social i estudiar una carrera amb les minses beques del Govern volia dir enllaçar una jornada laboral amb una d’acadèmica. Llavors tot això no s’explicava. Al Quadern del Diumenge passat d’aquest diari, termes tan abstractes com crisi, precarietat, pobresa o exclusió social es concreten en històries individuals i exemplifiquen clarament de quina manera els nous empobrits són els antics precaritzats. Però no s’enganyin, la realitat no és que ara siguem més pobres, és que durant molt anys vam ser-ho sense ser-ne conscients.
Najat El Hachmi. El Periódico. Dimarts, 16 de febrer de 2010.


Unnim Asvam

El viernes trascendió el nombre de la primera entidad fruto de las fusiones de cajas catalanas: UnnimCaixa. Esa será la marca que figurará en el 75% de las oficinas de la nueva entidad sitas en cualquier localidad excepto Ter-rassa, Sabadell, Girona o Manlleu. En estas poblaciones, sedes de las cajas ahora fusionadas, la denominación Unnim precederá al nombre antiguo -CaixaGirona, CaixaManlleu, CaixaSabadell, CaixaTerrassa- y es muy probable que los clientes (lugareños) sigan llamándolas así. La operación de renombrar a cuatro entidades tan relacionadas con cuatro territorios era muy delicada y, francamente, la solución obtenida es muy satisfactoria tanto desde el punto de vista gráfico como desde la perspectiva, digamos, verbívora. El conseller Ausàs debería plantearse contratar a la empresa Morillas para rebautizar las vegueries sin herir susceptibilidades. ¿Se conformarían los araneses con una subvegueria llamada UnnimAran? El sábado, en las páginas de economía, Lluís Morillas desgranaba algunos detalles. Por ejemplo, que añadiendo la segunda n, el nuevo nombre contiene tantos puentes tipográficos -nn, m- como entidades funde. La analogía recuerda al gran Pau Molins advirtiendo que su cliente (Millet) devolvería todo el dinero que mangó aunque tuviera que acabar bajo un puente. Ya veremos cómo resuelve Interbrand la segunda de las fusiones pendientes -entre Caixa Catalunya, Caixa Manresa y Caixa Tarragona-, y si sucumbe o no a la tentación de eliminar la palabra Catalunya de la nueva marca (¿Caixalunya, Coixalunya, Cuixalunya?). Pero Unnim ilusiona, sobre todo a los aficionados catalanes al basket, que ya están deseando que se lance a patrocinar algún equipo de la liga ACB para poder asistir a un duelo único: Unicaja-UnnimCaixa. Una de las cosas que explicaba Morillas era que "conseguir un nombre de cinco letras, con significado y registrable, no era fácil". Tiene más razón que un santo. Desde aquellos remotos tiempos en los que Ramoncín presentaba el concurso televisivo "Lingo" las agrupaciones pronunciables de cinco letras escasean.

En plena carestía pentaletrada destaca otro hallazgo reciente: Asvam. El 25 de enero el diario más oficialista de Madrid (BOE, Núm. 21, Sec. III, Pág 7219) publicaba la orden SAS/3710/2009 del Ministerio de Sanidad y Política Social por la que se clasificaba la Fundación A.S.V.A.M. y se procedía a su inscripción en el registro correspondiente. Dicha fundación, cuya dotación inicial es de 601.012,10 euros, fue constituida en Madrid por gente muy notable con un propósito muy loable. Copio del BOE: "por doña Pilar Serrada Martínez de Pinillos, en su calidad de albacea, contador partidor de la herencia de la Excma. Sra. doña Isabel de Borbón y Esteban de León, Marquesa de Balboa; la Excma. Sra. doña Leticia de Borbón de Rojas, Condesa de Torrellano; la Excma. Sra. doña Oliva de Borbón y Rueda, Marquesa de Villamantilla de Perales; doña Cristina Lorenza, conocida por doña Cristina de Figueroa Borbón; y doña Beatriz Bullón de Mendoza Gómez de Valugera. Todo ello, para dar cumplimiento a lo dispuesto por la Excma. Sra. doña Isabel de Borbón y Esteban de León, Marquesa de Balboa, en su testamento abierto otorgado en Madrid, el 25 de julio de 2007, ante el notario don Javier de Lucas y Cadenas, con el número 2.362 de su protocolo". El loable propósito del acrónimo A.S.V.A.M. queda claro al leer en el BOE su significado, sumamente evocador y con tintes premonitorios, aunque no sepamos exactamente de qué: Ancianos Solitarios Venidos a Menos.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 16 de febrer de 2010

El oráculo de los Serra

Sucede cada 14 de febrero en la sección de esquelas de La Vanguardia desde hace dos décadas. Los familiares del señor Pere Serra i Guinjaume publican una necrológica muy especial, que con los años ha creado un nuevo género periodístico. El señor Serra, con quien no me unía ningún lazo de parentesco, falleció el 14 de febrero de 1988 mientras escuchaba por la radio un Valencia-Barça que acabaría 1-1 (con goles de Giner y Urbano). Tenía 71 años y había vivido, dos años antes, la gran decepción de la final de Sevilla, donde el Barça perdió la Copa de Europa por penaltis ante el Steaua de Bucarest. Este hecho me aproxima a su figura. Asistí a esa final en uno de los cuatro trenes especiales que fueron apedreados al sur de Valencia y recuerdo, en el viaje de vuelta, dos grandes reacciones: la agridulce de los jóvenes que nos aliviábamos con chirigotas insensatas del tipo "de este aua no beberé" y la amarga de quienes pregonaban que morirían sin ver al Barça campeón de Europa. Recuerdo algunos rostros muy afligidos en ese viaje de vuelta. El de Pere Serra pudo haber sido uno de ellos. El 14 de febrero de 1992, sus familiares decidieron añadir tres palabras premonitorias ("Aquest any sí") al texto canónico de la necrológica que llevaban tres años publicando ("T'estimem i no t'oblidem"). Tres meses después, la ansiada Copa de Europa llegó a Barcelona tras la final de Wembley. La alegría derivada del gol de Koeman empujó a los familiares de Serra i Guinjaume a seguir usando el espacio de la necrológica para "informar" al difunto sobre la marcha del club de sus amores. Primero tímidamente (1993: "Aquest any també") y pronto de un modo más detallado (1994: "Aquest any almenys tenim el cinc a zero", por la goleada endosada al Madrid en el Camp Nou). Poco a poco, la cita anual en el rectángulo de la esquela adquirió resonancias de dietario. Aunque la idea era dar buenas noticias, al año siguiente el Madrid nos devolvió la goleada en el Bernabeu, con Laudrup ya blanqueado, y el pie de esquela también lo reflejó: "Aquest any ens l'han tornat. No passa res. Potser aquest any també. T'estimem i no t'oblidem" (1995). La colección de esquelas de Pere Serra i Guinjaume constituye una verdadera crónica telegráfica del barcelonismo, con especial énfasis en los clásicos Barça-Madrid de cada temporada. No faltan episodios dolorosos como la traición de Figo -"Vam tenir un traïdor afectivament (sic)" (2001)- y mensajes alusivos a las dificultades del cronista: "Cada vegada és més difícil posar-te al dia de com anem. Això és un tíovivo" (2002).

El 18 de febrero de 2005 falleció el hijo del difunto, Pere Serra i Casanovas, y desde 2006 comparte esquela con su padre. Desde entonces, las crónicas se han sofisticado, aumentando en longitud y riqueza. También se han transformado en un hito anual cada vez más conocido, de modo que ayer domingo muchos estábamos pendientes del oráculo de los Serra, sobre todo tras la gloriosa temporada pasada. Sus descendientes no nos han defraudado. Bajo la cruz, los dos nombres y las dos fechas de fallecimiento, ayer se leía: "Aquest any més que mai hem estat tots junts al cel. Amb humilitat, la feina ben feta d'en Pep i cia, ens han portat a l'excel·lència. El que no ha fet mai ningú. Per cert nen, la festa va començar el 2-5-09, i no han sigut 6 sinó 7. Ni la casa pairal de l'oso, ni res, ens podran treure la felicitat i la il·lusió. Aquest any també. Us estimem i no us oblidem." Para entender la penetración social del fútbol hay que darse cuenta que el balón rueda entre personas, recuerdos y afectos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 15 de febrer de 2010

dilluns, 15 de febrer de 2010

Jocs, Pocs, Ous

Pocs. Fa 25 anys, Barcelona ni se’n recordava, de l’última vegada que s’havia posat guapa. Era una urbs ronyosament encantadora, de burilles al peu de les barres, de parets ensutjades i restaurants fantàsticament barats. També era una urbs si fa no fa desconeguda més enllà dels Pirineus: poc abans de traslladar-m’hi, el 1984, un londinenc em va preguntar si era una ciutat italiana i jo –cansat d’avorrir el personal anglès amb disquisicions sobre Catalunya– em vaig limitar a assegurar-li que en certa manera sí.

Jocs. A partir del 1986, l’any en què es va escollir Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, els anglesos –i molts altres europeus– van aprendre a localitzar-la en un mapa. Fins aleshores, els únics estrangers a la vista havien estat quatre turistes de platja extraviats que caminaven per l’Eixample en biquini; van ser substituïts ràpidament, primer per un munt de turistes alternatius –artistes i aspirants a artistes, la majoria nòrdics– estarrufats tots ells perquè havien descobert una ciutat tan bella i bulliciosa; i després, per un nombre força més gran de turistes culturals –l’interès cultural dels quals es limitava gairebé exclusivament a cinc edificis i tres museus– que van començar a omplir els hotels de la ciutat abans, durant i sobretot després dels Jocs.

Ous. Així mateix, les Olimpíades van convertir una ciutat deixada de la mà en una metròpolis mundialment famosa i –segons Euromonitor.com– en la quarta ciutat més visitada, actualment, de tot Europa. Fa temps, doncs, que Barcelona és bonica i si no la tornen a bombardejar –mai no se sap– bonica romandrà. El proper pas lògic seria que el seu estatus polític correspongués, ni que fos mínimament, a la seva imatge internacional. Que tingués prou pes, posem per cas, perquè el seu aeroport es convertís en alguna cosa més que una versió sobredimensionada dels de Reus o Girona. Però no: lluny d’enfortir Barcelona políticament, els que manen al consistori han tornat a somiar uns altres Jocs Olímpics –aquest cop, els de l’hivern del 2022– talment uns productors de Hollywood que, en veure que un film seu ha tingut èxit, no se’ls acut res més que fer-ne una segona part. Però per fer-ho bé, això de les Olímpiades II, caldria que tant l’excel·lentíssim senyor com el molt honorable demanessin força més autonomia per a Catalunya (i de retop, Barcelona) de la que té actualment, per poder evitar, posem per cas, que milions dels visitants olímpics previstos que vindran amb avió, primer no hagin de fer escala a Madrid. Però si es demana més autonomia, a l’Espanya monolingüe l’opinió pública serà encara més catalanofòbica. Cosa que farà impossible que Barcelona sigui escollida seu dels Jocs. Que vol dir que només una Catalunya no pendent de l’Espanya monolingüe tindrà la possibilitat de fer uns Jocs com cal, el 2022. En Jordi Hereu –i els seus hereus– ho tindran en compte i actuaran, com si diguéssim, en conseqüència? Ho dubtem. Com diem en anglès, no es pot fer una truita com cal si no tens, com a mínim, un parell d’ous.

Matthew Tree, Avui, 14/02/2010

dissabte, 13 de febrer de 2010

Contents i enganyats

Arran d’un article d’Empar Moliner sobre Susanna Griso i els anuncis d’Actimel, he meditat al voltant d’aquestes ànimes generoses de la petita pantalla i de la ràdio que ens donen consells. Per a mi, són uns amics, quasi com els de Facebook. Ara bé, mentre que Griso em mereix tota la confiança, d’altres no tant. Ella és periodista i ens parla com a periodista: la informació que ens proporciona sobre Actimel ha estat contrastada, només la guien el rigor i la veracitat. En el supòsit que Griso sabés de bona tinta que Actimel no és tan eficaç, ens ho advertiria de seguida. Tinc molta fe en els grans professionals del periodisme. Si Indro Montanelli m’hagués recomanat Pastas Gallo, no gastaria cap altra marca. Només que Kapuscinsky hagués fet un anunci de Port Aventura, jo em tirava a ulls clucs pel Dragon Khan. Però no em provoca el mateix entusiasme un anunci de llet Pascual Calcio que fa l’actriu Adriana Ozores i que cada dia sento per Catalunya Ràdio. Ozores ens recomana que beguem Pascual Calcio si volem tenir els ossos sans (si no ens fa res que se’ns estellin, no cal). Sóc un gran seguidor d’Adriana Ozores, de la seva carrera artística, vull dir, no que la segueixi pel carrer. Per aquesta raó no em puc treure del cap que és una actriu: cobra per interpretar. A l’anunci, se’ns presenta com a Adriana Ozores, ens revela que va néixer el mes de maig (com l’actriu), però pot ser un jo literari, una ficció. Quan un actor cèlebre ens recomana un producte en un anunci, té la mateixa credibilitat que si ho fes Pluto o el monstre de Tasmània.

Enric Gomà, Avui, 13 de febrer del 2010.

Televisió contra cine

Entre els directors que estrenaran a la Berlinale hi ha un nom que potser no els resultarà gaire familiar: Dominik Graf. Aquest director és poc menys que una figura de culte a Alemanya. El tret més especial de la seva exitosa carrera és que ha treballat gairebé exclusivament a la televisió. Graf sol filmar episodis per a sèries de telefilms policíacs que els alemanys adoren, com Tatort i Polizeiruf 110, i pel·lícules produïdes per a la tele, però el seu nivell és tan elevat que sovint es passen després al cine. A la Berlinale es podrà veure l’últim projecte de Graf, una sèrie per a televisió anomenada Im Angesicht des Verbrechens (Cara a cara amb el crim). Aquesta producció «èpica», segons el catàleg del festival, explica l’arribada de les màfies russes a Berlín després de la caiguda del Mur, i ho fa a través dels combats entre dos clans i els seus problemes amb la policia. Els vuit capítols es passaran en dues sessions, de quatre hores cadascuna.

Ja fa alguns anys que s’exalça la gran qualitat cinematogràfica de sèries com Los Soprano, El ala oeste de la Casa Blanca o The wire. Mentre Hollywood inverteix milions en pel·lícules d’efectes especials, els guionistes i actors amb talent es van passant a la televisió. En aquest sentit, la maniobra de Graf estrenant a la Berlinale és un pas més en la conquista del cine per part de la tele. Encara que l’investeixi d’una solemnitat innecessària, no hi ha dubte que la gran pantalla ofereix més matisos que un televisor. No es tracta, a més, d’un fet aïllat: fa alguns dies, per exemple, ha arribat als cines dels Estats Units Red riding, una magnífica trilogia de films, basada en les novel·les de David Peace, que originalment es va rodar per a la televisió britànica. ¿S’imaginen veure la nova temporada de Mad Men als cines? ¿Per què no? Si avui dia ja s’hi retransmeten les òperes del Liceu i els partits del Barça, potser aviat el negoci serà oferir quatre capítols d’una vegada, tota una tarda al cine. Ah! I si arriba el cas, demanaria als distribuïdors que no es compliquin la vida i les passin en versió original subtitulada, com hauria de ser sempre, sense doblatges absurds i polèmics.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de febrer del 2010.

divendres, 12 de febrer de 2010

Caos panoràmic

“Cada villa tiene su maravilla”, em van dir una vegada a Aranda de Duero mentre ens halàvem un porcell rostit i coquetejàvem amb el colesterol. “Cada cadena té la seva pena”, em vaig dir jo fa uns dies, abans de trucar a l’oculista per demanar hora. TV3 ha passat d’emetre amb el format 4:3, el de tota la vida, per una cosa que es coneix per format panoràmic, el 16:9. Com en moltes altres cases, el meu televisor compta amb uns quants anys. Ara, amb el format panoràmic, veig una banda negra a dalt i una altra a baix, tota l’estona, i al mig, la Raquel Sanz i els altres conductors de TN empetitits, amb uns rètols minúsculs, gairebé illegibles: semblen els noticiaris de la senyoreta Pepis. A més a més, alguns vídeos deuen estar en el format antic, ja que apareixen unes columnes marrons (per què no negres?) a cada costat i recuperem, per uns moments, el format 4:3, el d’abans. Mentre em preguntava a què treia cap tot plegat, em va trucar la mare molt alarmada perquè veia Hèrcules Poirot, per 8tv, més gras que de costum. Vaig mirar d’assossegar-la amb bones paraules i cites de Confuci, vaig intentar fer-li comprendre que Poirot és un home molt de vida i es devia haver engreixat una mica. “Mama, recordes si en algun episodi hi apareixia una safata de lioneses?”, vaig preguntar, per trobar-hi una explicació lògica, quan de sobte vaig recordar que aquest any els Reis li van dur una televisió de format panoràmic. Tot allò que està rodat o gravat en format 4:3 s’hi deu veure distorsionat, vaig calcular. Li vaig preguntar com veia Ramon Pellicer i em va respondre que feia molt goig. Li vaig aclarir que no era per avaluar el seu grau de bellesa, que l’hi havia preguntat, sinó per saber si el veia reduït. A ell, a Joan Carles Peris, a Agnès Marquès. Em va respondre que no, que els veia igual, darrere de la taula absurda de sempre, amb aquella mena d’aleró verdós que un dia ens haurien explicar la seva raó d’existir en una notícia: “Després del viatge d’Obama a la Xina, els explicarem per què punyetes tenim aquest aleró aquí davant”. Vaig penjar i vaig comprovar que el format panoràmic persistia. Vaig agafar els binocles.

Enric Gomà, Time Out, 11 de febrer del 2010.

dijous, 11 de febrer de 2010

Coach?

N’estic fins al capdamunt, d’aquest anglicisme de color de gos com fuig. Ja em carregava quan coach només s’aplicava a l’esport, en detriment d’entrenador. De mica en mica, el coaching va envair el món de l’empresa, en un cop d’estat que deixà fora de joc un estol d’assessors i consellers. I què fa un coach, direu? Doncs escolta els problemes del seu pobre client estressat amb el lloable objectiu de fer-li trobar les respostes pels seus mitjans, com aquells restaurants on et porten el pa i els tomàquets perquè els freguis tu mateix, que ells ja prepararan la nota. Experts en psicologia de pa sucat amb oli, ara han saltat de l’àmbit professional al particular. I vet aquí que ja conec uns quants catalans que presumeixen de tenir coach personal, una mena de confessor amb honoraris de geisha, preparat per escoltar els seus conflictes laborals, familiars, personals o de parella. El coaching personal, doncs, consta d’un conjunt de sofisticades tècniques que es poden resumir en una necessitat: que t’acotxin quan caus al jaç bla de la desesperança. Francament, posats a parlar d’intangibles, els psicoestetes del mític Carles Muñoz Espinalt eren molt més divertits.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 11 de febrer de 2010

Spam para hoy...

Nunca imaginé que escribiría este artículo, aunque en realidad lo sorprendente es que no lo imaginara. Desde que el correo es electrónico, estoy hasta las fosas nasales de recibir correos indeseados. Al principio los coleccionaba, archivados por carpetas según su temática. La más gorda siempre era la de temática sexual, que reunía ofertas de Viagra y otros fármacos expansivos con señoritas rusas exponiendo una sana intención de cambiar de estado civil, productos pornográficos varios y tratamientos para alargar penes (constato que ya casi no llegan, con lo entretenidos que eran). Otro género de Spam que ha dejado de fluir son las ofertas de hipoteca que hasta el año pasado amortajaban mi buzón con sus mortgages a unas condiciones de ensueño. Este septiembre, al volver de vacaciones, recapitulé mientras vaciaba el buzón y me di cuenta que la recesión económica también había afectado este submundo del correo basura. Esa limpieza técnica me permitió elaborar una suerte de índice, que podríamos llamar Dow Spam, en el que se mantenían, a la baja, las estafas de cariz especulativo con apariencia de inversión segura y seguían dando la vara las ofertas de blanqueo de dinero procedente de algún país cuyo régimen hubiera sido recientemente derrocado. En mi parquet imaginario, los únicos valores del índice Dow Spam que lucían el color verde eran las ofertas de trabajo. Es decir, las estafas disfrazadas de salida laboral, con asuntos como "Necesitamos empleados" o "Cooperación con una firma grande". Una tendencia que se mantiene, e incluso se incrementa, en este primer trimestre de 2010. Sin embargo, ayer me sucedió algo inesperado: recibí el primer Spam lírico. No digo que mi buzón no reciba decenas de invitaciones a recitales poéticos, exposiciones de arte o presentaciones de libros. Ni que sea inmune a esos amables lectores que aprovechan la vía del correo electrónico para hacerte llegar cuatro líneas gentiles y un pdf adjunto con su último poemario, ensayo o novela de cuatrocientas páginas para que te la leas en un plis-plas y les des una valoración juiciosa (y a poder ser, entusiasta). Todo eso ya sucede. Lo nuevo es que ayer, por primera vez en mi vida, recibí un Spam pata negra que sólo contenía un poema, un nuevo sentido para la P de este término onomatopeico tomado de un famoso gag de los Monty Python en 1970.

Lo envía un tal Odis Brennan, uno de esos pseudónimos sin historial digital que también utilizan los que envían las fotos de rusas con ansias casamenteras. El asunto es, también, spámico: "Hi" y el dominio que figura tras la arroba del remitente es rosatigroup.com, que resulta pertenecer a una empresa constructora británica en activo desde 1969 (aunque vete tú a saber cómo lo habrá obtenido el falso Brennan). La hora de salida son las 3:23 de la madrugada, hora sandunguera de Greenwich, y los 29 versos del poema empiezan con uno que es un guiño a los lectores de Joyce: "Moo Cow, Moo cow". Lo mejor del poema acaba aquí. La retahíla de despropósitos es digna de Mr. Bean disfrazado de bardo, con versos del calado de "Fly away Peter/ Fly away Paul/ Come back Peter/ Come back Paul". Todo discurre a este nivel, hasta llegar a los tres últimos que actúan de colofón, añadiendo un sabor agridulce a nuestra estupefacción: "Your house is on fire/ This little pig had none,/ Fly away home". Por un momento dudé sobre si sería un poema alusivo a la catástrofe de Haití. Pero no. Es solo Spam. Se confirma que esta crisis es mucho más profunda de lo que nos vendieron. Spam para hoy...


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 11 de febrer de 2010

dimecres, 10 de febrer de 2010

Pendó del meu cor

A la peixateria, una senyora em recrimina que no escric gaire sobre Radio Nacional de España. Li dono la raó, moment en què ella es queda l’última cua de rap. Certament, no acostumo a escoltar les ràdios nacionals d’altres països. Per tant, m’hi poso amb bon esperit i a mig matí de diumenge ensopego amb El consultorio de insultos y elogios de Pancracio Celdrán. Només amb el títol, ja es veu que promet. Al matinal No es un día cualquiera de Pepa Fernández, Don Pancracio ens il·lustra sobre els insults, tan rics i variats, de l’espanyol (l’idioma, s’entén). Per ell, sabem que l’insult cerdo, en un origen, va aparèixer com a eufemisme de puerco. Ja em veig proferint en una discussió abrandada: “¡Te llamo cerdo para no llamarte puerco, puedes estar contento!”. Com qualsevol consultori, el de Don Pancracio respon consultes dels oients, que llegeix Pepa Fernández: “¿Qué nos dicen cuando nos llaman bozal?”. Qüestió que trobo molt encertada, perquè a mi em diuen bozal i em penso que em pregunten l’hora. Però alhora m’intriguen consultes com la següent: “¿Si nos llaman pendón, nos están insultando?”. Aquí Don Pancracio va deixar anar “Tú sabes que sí, Pepa” i vaig pensar que, francament, tampoc no calia ofendre la locutora. La veritat és que ara mateix pagaria per conèixer l’oient. Si a algú li diuen pendó, no pot deduir si l’insulten pel context? Quan en aquell capítol de Dallas, en Jock Ewing acusa la Sue Ellen d’anar amunt i avall com un pendó, ella no s’ho pren com un elogi del seu dinamisme. Ni de la seva set de coneixements.

Enric Gomà, Avui, 10 de febrer del 2010.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Santificad a Eufemiano

Me sorprende que Eufemiano no tenga entrada propia en los santorales que consulto. Tal vez sea porque fue un rico senador romano que debía adorar a dioses de otro negociado, aunque luego su hijo Alejo se alejara de sus postulados paganos y acabara convertido en santo. Me extraña que el pobre padre no fuera también santificado porque recuerdo haber visto, hace tres o cuatro años, una iglesia dedicada a San Eufemiano en una localidad cercana a Génova, en el valle de Fontanabuona. Lo recuerdo con claridad porque en aquella época acababa de explotar un gran escándalo en el mundo del ciclismo, el llamado caso Puerto, y el máximo inculpado era el médico canario Eufemiano Fuentes. Me pareció un nombre fantástico, cuyo hipocorístico brindaría a mi peor enemigo: Eufe. Pero también es un nombre muy actual, porque la práctica más habitual en el lenguaje público es trufarlo de eufemismos. El penúltimo, eso de rebautizar a las cuatro provincias catalanas como demarcaciones para ajustarlas a la incipiente reforma territorial que deberá redividir Catalunya en siete vegueries. Pero las demarcaciones que, de entrada, corresponderán a las antiguas diputaciones cambiando diputa por demarca, son sólo un ejemplo más en el festival del maquillaje verbal que vivimos. Desde que la OTAN se transformó por arte de birlibirloque en Alianza Atlántica, el espíritu de san Eufemiano domina el discurso público. La larga y tortuosa crisis que transforma a Zapatero en el hazmerreír de la política internacional empezó siendo una "gradual desaceleración", luego se transformó en una "desaceleración transitoria" y ha acabado siendo un caso de "crecimiento negativo (o subcero)", que ya son ganas de no hablar claro. El marronazo provocado por la hoy olvidada sequía también suscitó eufemismos extraordinarios. Con tal de no hablar de trasvase, hablaron de "captació puntual d'aigua", "captació temporal en situació d'emergència" o el no va más: "captació temportal, desmuntable i reversible d'aigua". La deseada lluvia llegó y todas aquellas invocaciones a san Eufemiano quedaron en agua de borrajas.

El caso de Ascó es un ejemplo claro del poder de las palabras. Los contrarios a que los residuos nucleares se depositen allí lo denominan “cementerio nuclear”, mientras que los partidarios prefieren hablar de “almacén temporal de residuos”. A raíz de este caso, planteé en la red un foro de eufemismos. Las respuestas de los verbívoros han sido sorprendentes. Junto a todos los citados, destacan otros presentes en el debate público, como los "módulos prefabricados" (barracones), la "interrupción voluntaria del embarazo" (aborto) o el ya mítico "cese temporal de la convivencia matrimonial" con el que la Casa Real anunció la separación de la infanta Elena y Jaime de Marichalar. Pero también en el ámbito privado aparece la sombra de san Eufemiano. Joaquim Sedó expone: "Jo mateix sóc Diplomat en Tractaments i Decoració de Superfícies, és a dir: pintor!!!" Y a mucha honra, añade. ¿Qué tendrá la ampulosidad que atrae tanto? Aunque cabe reconocer que, en contadas ocasiones, el eufemismo no esconde la ridícula ansiedad de aparentar sino que se da por puro pragmatismo. En Marte, la NASA tiene desplazados dos Rovers, vehículos exploradores. Tras seis años de deambular, uno de ellos (el Spirit) quedó atrapado en un arenal. Incapaz de liberarlo, la Nasa lo rebautizó. Ahora es una "plataforma estacionaria". A quien competa le pido, con el indebido respeto, que santifique de una vez a Eufemiano.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 9 de febrer de 2010.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Scams, Nigerians, Catalans

Scams. Un scam, en anglès, vol dir una estafa feta a fi d’obtenir diners. Per exemple, un scam molt popular a Anglaterra als anys 80 va ser el de les maletes: dos passatgers viatjaven, per separat, al mateix avió. A la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport d’arribada, un agafava les maletes de l’altre i se n’anava. L’altre denunciava la seva pèrdua a la línia aèria corresponent. Com que les maletes desaparegudes es compensen –segons les regles internacionals– conforme al seu pes, i com que les maletes en qüestió havien estat degudament omplertes de maons i per tant pesaven com dues lloses de marbre, la víctima cobrava una indemnització considerable que després dividia amb el seu company de viatge. Així, centenars, tal vegada milers, d’aturats britànics de l’època thatcheriana van poder gaudir d’unes vacances pagades al continent europeu, Barcelona inclosa.


Nigerians. Ara bé, els millors scammers del món han de ser els inventors nigerians de les famoses estafes 419 –anomenades així perquè la llei 419 nigeriana va ser redactada específicament per posar-hi fi–, que consisteixen en l’enviament de milions d’e-mails elegants arreu del món, que asseveren que els remitents són uns polítics importants que tenen accés a milions de dòlars, però que necessiten un cop de mà per moure’ls, pel qual pagaran un 15% de la quantitat en qüestió. Els destinataris que contesten afirmativament són convidats a Amsterdam o Londres, on uns representants –tan ben educats com ben vestits– dels 'polítics' els demanen un prepagament considerable per “facilitar” la transferència dels diners. El 2002, 185.000 persones i empreses van caure a la trampa, només a Londres. Fa un any, el periodista anglès Richard Dowden va preguntar a un amic nigerià si els seus compatriotes mai havien estat enganyats pels 419, igual que tants babaus blancs. “Per favor –va dir l’amic–, els nigerians no es deixarien enganyar pas per unes estafes tan barroeres; ens en fem de molt més sofisticades a nosaltres mateixos”.

Catalans. Justament, sempre és més remuneratiu enganyar els propis compatriotes, dels quals coneixem tots els punts febles a fons. És més: dimarts passat, l’scammer número u de Catalunya va demostrar que és capaç de continuar estafant-los fins i tot després d’haver estat enxampat in fraganti. En el moment en què Fèlix Millet i Tusell va sortir de la Ciutat de la Justícia, aquest diari li va preguntar pel seu estat d’ànim. Conscient que els catalans, segurament per raons històriques, solen solidaritzar-se amb les víctimes, Millet va fer cara de gos fuetejat i va mussitar, a través de la seva flamant barba de captaire, “Buenu...”. Magistral. Per cert, per al tipus de scam que (presumptament) ha comès aquest senyor, potser caldria inventar una llei nova, seguint l’exemple nigerià. Com que aquest país ja té el copyright del número 419, en podríem dir –per què no?– la llei 34/23: en què 34 és el nombre de càrrecs que Millet ha ostentat i 23 milions –per si de cas algú ho havia oblidat– el nombre d’euros que van desaparèixer mentre els ostentava.

Matthew Tree, Avui, 08/02/2010

La vida normal

Ya se ve que la muerte de Jerome David Salinger va a generar dos líneas de investigación. Por un lado, la especulación sobre la presunta obra póstuma depositada en una caja fuerte de Cornish, que en el caso de un pájaro de su calado que se pasa cincuenta años sin publicar puede ser de la magnitud de las obras completas de Josep Pla. O no. Y por el otro, la retahíla de elementos biográficos que trascenderán sobre su presunta reclusión semisecular. Sobre lo primero, nada nuevo. Desde el baúl mágico de Fernando Pessoa, que algunos estudiosos aún exprimen, los escritores muertos con obra inédita que se publica póstumamente son de lo más normal. Vean, sino, el caso del gran Roberto Bolaño (1953-2003), que en pleno 2010 sigue publicando a un ritmo de aquí te espero. Lo último, la novela El Tercer Reich (Anagrama). También leímos novelas inéditas de autores fallecidos como Nabokov, Tolkien o Calders, y esperemos que algún día podamos añadir el nombre de Jesús Moncada a esta lista. O sea que estamos preparados para la operación Más Allá de Salinger. En el obituario de The New York Times se daba crédito a la existencia de obra póstuma, y es muy probable que la familia Glass de sus cuentos reaparezca. En todo caso, parece que el primer frente se abrirá por los derechos cinematográficos de El guardián entre el centeno, que Salinger nunca quiso vender (negándoselos a Spielberg y a Ford Coppola, entre otros) y que ahora podrían ser codiciadísimos, ya que la única novela de Salinger sigue siendo leída por la mayoría de estudiantes de habla inglesa. No sé yo si sus lectores querremos poner cara a Holden Caulfield, pero seguro que la industria se emperrará en ello. Los herederos de Salinger tienen la palabra, pero Tony Allen-Mills ya adelantaba este domingo en el Times un inquietante detalle legal: el Congreso americano está en proceso de renovación de la legislación del impuesto de sucesiones (Death Tax) y Salinger ha muerto justamente en este impasse, cuando no está activa, lo que complica la transmisión patrimonial. (La cifra de ejemplares vendidos de El guardián entre el centeno se eleva a 65 millones.) La conclusión es que tal vez los herederos escucharán las ofertas de Hollywood para suavizar el golpe.

Si la profecía en lo literario es que en los próximos años vamos a leer más libros de Salinger (mientras Holden Caulfield da la cara en las pantallas), en lo biográfico los augurios aún son más estridentes. ¿Cuántas biografías saldrán ahora que el gran hombre ya no puede dar órdenes a sus abogados? ¿Cuántos protobiógrafos no deben estar ya instalados en Cornish recabando todo tipo de datos sobre este medio siglo de reclusión? ¿Saldrá una nueva versión del libro que le dedicó su hija Margaret? De momento, los diarios ya nos han ofrecido las primeras pinceladas: Salinger nunca se escondió de la gente (sólo de los medios que buscaban al personaje), trató con su comunidad e iba, con su tercera mujer, a la cena de los sábados en la iglesia de Hartland. Seguro que saldrán jugosas revelaciones como las que los vecinos de Horta podríamos contar de Joan Salvat-Papasseit, el cual, antes de fingir que moría de tuberculosis en 1924, se instaló en una casa de la calle Can Pujolet y siguió durante medio siglo desarrollando su vida por el barrio, desayunando en el Quimet, tomando el vermut en la Bodega Massana, paseando cada tarde por el Parc del Laberint y subiendo cada noche al Carmel para decir aquello de “quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! De tant com brilla en el cel, sembla una donzella nua”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 8 de febrer de 2010.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Before And After

At the start of this year the London Guardian published a double feature called 'Looking Back, Looking Forward', about 'the great writers' who had cashed in their chips over the last decade and those, still breathing, who were expected to excel in 2010. Of the 25 deceased since the year 2000, exactly two did not write in the language of Jamie Oliver (Naguib Mahfuz and WG Sebald). Of the 80 future titles singled out as 'the best' of this new year, just three have been written in funny foreign lingos (Turkish, French and Spanish). There would be nothing too untoward about such bias were it not for the use of the definite article ('The great writers', 'The best...'), a syntax implying that of all the writers in the world who passed away in what the English media has so very cringe-makingly named 'the noughties' – as well as of all the thousands of books due to be published in the year 2010 - people need only pay attention to two writers and three volumes of exotic alien provenance. Such literary presumptuousness – the notion that if a book isn't in English it can never really be the bee's knees, give or take the odd non-native genius - has been around since I was knee-high to my grandfather. According to K. David Harrison, the American author of 'When Languages Die' (2008), it is this kind of attitude that ensured the enforced spread of global languages (English, Spanish, French and so forth) in the colonial era, for which we are still paying the price. A steep one, according to the late linguist Ken Hale, who famously said: 'When you lose a language...it's like dropping a bomb on the Louvre'. In the last decade, the world's global languages have blitzed 548 Louvres – from Ainu in northern Japan to Bororo in the Amazon basin - with another 2,500 or so slated for extinction by the mid-century. All in the name of 'modernisation', 'communication' and other familiar post-colonial excuses. But, hey, who's worrying, as long as 'the great writers' can still be read in the language you're reading this tiny little wail of complaint in?

Matthew Tree, Catalonia Today, Febrer 2010

dissabte, 6 de febrer de 2010

Llibreries de Nova York

Sabent que sóc a Nova York, un amic m’escriu i em pregunta per les llibreries de la ciutat. És un fetitxista dels llibres i vol saber en quina situació es troben davant l’arribada imminent del llibre electrònic. La meva resposta no pot sinó començar amb un aire melancòlic: Nova York ha perdut en les últimes dècades desenes de llibreries. Cauen com mosques. Llocs de gran tradició, com Gotham Book Mart o Coliseum Books, han anat tancant de mica en mica, assetjats pels lloguers impossibles que es demanen a Manhattan. La setmana passada, sense anar més lluny, van tancar dues llibreries emblemàtiques: Skyline Books, al carrer 18, i Biography, que feia 30 anys que era a la seva cantonada de Bleecker. A part de les dificultats amb el lloguer, als anys vuitanta el principal enemic de les llibreries independents va ser la cadena Barnes & Noble, que va obrir desenes de botigues per la ciutat. La seva fórmula era collar els editors amb ofertes pròpies d’hipermercat. Avui ldia a situació ha canviat tant que fins i tot Barnes & Noble ha hagut de tancar alguna llibreria seva. La competència real li arriba via internet, ja que les botigues online com Amazon, amb un fons immens a l’abast, garanteixen l’entrega de comandes el mateix dia de l’encàrrec, i sense tarifa extra de correus. La pressió dels e-books, d’altra banda, és cada vegada més forta: es comencen a veure lectorspel carrer, la moda s’amplifica, i la la mateixa Barnes & Noble ha sacrificat un espai a la seva botiga més emblemàtica, a Union Square, per promocionar el seu lector electrònic, el Nook.

Amb aquest panorama és un miracle que segueixin existint llibreries de barri. Qui visiti Nova York, no es pot perdre St. Marks o Shakespeare & Co, potser les de més tradició literària; Three Lives, petita i coqueta al Village; McNally Jackson al Soho, i per descomptat Strand, el temple de Broadway per a títols de segona mà. Resulta, a més, que la pervivència d’aquestes llibreries coincideix amb un augment de les traduccions de narrativa. Malgrat que segueix sent una xifra ridícula –si fa no fa el 3%–, les editorials independents s’han decidit a apostar per autors poc coneguts als Estats Units (vergonya els hauria de fer). Així, de sobte, clàssics com Thomas Bernhard, Marguerite Duras, Manuel Puig o Mercè Rodoreda reviuen en anglès amb la intenció de convertir-se en un fenomen literari de l’estil de Roberto Bolaño, que ara mateix és pertot arreu.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de febrer del 2010.

Dial neguitós

Fúting és aquella pràctica que consisteix a córrer a l’aire lliure per esport o perquè no aguantes la família. Ve de l’anglès footing, encara que aquest és un terme de podologia, segons tinc entès. I és que la paraula anglesa per designar el fúting és jogging. Potser vostè ja ho sabia, però una senyora d’Arbúcies ho desconeixia i és a ella que l’hi explico. Mitjançant adaptacions semblants obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan malament). En aquest sentit, zàping és una adaptació de zapping (de to zapp, anar com el llamp), vol dir la d’acció de canviar de canals de televisió ràpidament amb el comandament a distància. Abans també se’n feia, de zàping, però t’havies d’alçar i asseure com un saltamartí. A partir del zàping, es crea el diàling, que és fer rodar el dial compulsivament per saltar d’emissora en emissora. Ara la COPE, ara la SER, ara Ràdio Nikosia, per contrastar punts de vista diversos (tot i que de vegades no tant). Ignoro si la paraula diàling se la van inventar David Jobé i Joan Ferrer de El món a RAC1, els responsables de Diàling, una secció irònica que emeten just abans de tancar els ànecs, sobre pífies i animalades dites per antena. En canvi, a Catalunya Ràdio el diàling es fa tot sol i sense esforç, perquè el grau d’interferència d’esRadio de Jiménez Losantos sobre Catalunya Ràdio és tan gran que, si bades i et confons, penses: “Veig que el Fuentes no és tan socialista com m’havien dit...”.

Enric Gomà, Avui, 6 de febrer del 2010.

Enveges i cops de taló

Escric aquestes línies des dels Estats Units, on falta menys d’una setmana per a l’esdeveniment esportiu més esperat de l’any: la Super Bowl. Diumenge que ve, els Colts d’Indianapolis i els Saints de Nova Orleans es disputaran el campionat de futbol americà. A Nova York, territori neutral, els diaris parlen cada dia del partit. Els bars posen publicitat per anunciar quin equip s’animarà al seu local. Els supermercats preparen ofertes de menjar per a les més de tres hores de partit. Malgrat tota aquesta pressió, no hi ha sortides de to. L’ambient és estrictament esportiu i, com es pot comprendre, des d’aquí els conflictes del Reial Madrid amb els àrbitres resulten insignificants. És el que té la distància, que exagera els defectes i els converteix en caricatures de ratolí.

Examinades així, des de lluny i amb distracció d’entomòleg, els ardits que utilitza la premsa de Madrid per desestabilitzar el Barça recorden les teories de la conspiració. De sobte, tothom sembla que està confabulat per evitar que els blancs tinguin més punts que el Barcelona. Malgrat els títols i els elogis universals que ha rebut el futbol del Barça, els convé pensar que és una exageració i que el Reial Madrid es mereixeria més. Dissabte passat vam poder comprovar com funciona aquesta obsessió: encara no s’havia acabat el partit d’El Molinón i a la web del diari As ja hi havien penjat una imatge que pretenia demostrar que el gol de Pedro naixia d’un fora de joc. Els era igual que la foto s’hagués fet un segon abans que Iniesta toqués la pilota.

Manipular la veritat com a propaganda. Repetir una mentida fins que la massa cregui que és una veritat. Entre els perills que comporten les campanyes conspiratòries d’aquest tipus hi ha el de convertir-se en un missatge sectari. En una visita feta recentment a la Universitat de Girona, el politòleg Avishai Margalit va parlar de les sectes i les va definir així: «El sectarisme», va dir, «és la tendència a exagerar un desacord menor pel que fa a creences, o costums, fins a convertir-lo en una raó perquè sigui impossible conviure amb els altres». Les sectes no accepten la discussió i provoquen en els seus seguidors una visió única. Estàs amb mi o contra mi. El futbol és una cosa que es disfruta amb passió, però si es perd de vista el seu caràcter esportiu i es redueix a un joc d’influències i conspiracions, ens acostem als comportaments sectaris –que veuen el món com un enemic i es defensen amb violència–. Quan «exageren un desacord menor», doncs, els diaris esportius de Madrid són responsables de fomentar aquest sectarisme d’arrel merengue.

El FC Barcelona és la nèmesi del Reial Madrid. I a l’inrevés. La història recent del futbol a Espanya ha polaritzat aquests dos equips fins a convertir-los en el doctor Jeckyll i míster Hyde –i que cada afició decideixi qui representa qui–. La Lliga de les Estrelles, amb tots els seus interessos econòmics, ha radicalitzat encara més la situació. En general, quan un equip puja, l’altre baixa. La debilitat d’un club fa fort l’altre en l’aspecte esportiu, però també en l’institucional. És igual que sigui segon a la classificació: si «l’etern rival» és el primer, l’èxit es viu amb frustració creixent. A Barcelona coneixem molt bé aquesta frustració, la vam patir durant molts anys, per això ara sabem identificar les enrabiades del Reial Madrid. La persecució arbitral, la invenció de termes ridículs com això del villarato…, tot són excuses. ¡Quantes temporades nefastes es va justificar el barcelonisme amb una simple victòria davant del Reial Madrid! Des de fa un parell d’anys, l’enveja s’ha instal·lat a l’altre costat, al Bernabéu, i de moment ni el talonari de Florentino Pérez ni la xuleria de Cristiano Ronaldo l’han pogut aplacar.

Darrere de tot, no obstant, hi ha una qüestió amb més fons: la crisi dels diaris esportius, que sovint prefereixen confondre la informació amb l’opinió o amb la simple propaganda. Ryszard Kapuscinski deia que el periodisme no és un ofici per a cínics, però per vendre diaris no és estrany que més d’un redactor es refugiï en el cinisme. Les campanyes d’As i Marca amb els àrbitres i la creació de l’anomenat villarato són un exemple d’aquesta pràctica. Un altre cas va ser aquella absurda enquesta de fa un any sobre qui era més bon jugador, si Robben o Messi. (Per cert, ¿qui va defensar Robben quan el Reial Madrid el va traspassar al Bayern perquè li convenia? Això també era cinisme.) Encara que aquesta mena de trampes es llegeixen també a la premsa de Barcelona, em temo que els diaris de Madrid van un pas més enllà. O dissimulen menys, diguem-ne. Critiquen sense pietat ni mesura quan l’equip va malament, exigint dimissions, i s’entreguen al madridisme com autèntics hooligans de la paraula i el vídeo quan creuen en el projecte. És molt més sa i professional mirar-se el melic i elogiar els cops de taló de Guti com si fossin obres d’art úniques… Encara que s’oblidin que cada partit del Barça deixa alguna jugada d’aquest nivell, com a mínim no s’inventen la realitat.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de febrer del 2010.

dijous, 4 de febrer de 2010

Obediència cega

A mi em van agradar les il·luminacions de Nadal d’aquest any del passeig de Gràcia, que evocaven els llums dels envelats vuitcentistes, els que muntava, entre sainet i sainet, el gran Emili Vilanova. No em van fer gaire el pes, en canvi, els llums de la Diagonal, per xarons i cridaners, que convertien l’avinguda en un homenatge a l’estètica dels bingos. Ni les lluminàries del carrer Aragó, encara pitjors. Ara bé, vaig observar amb que el comú dels meus companys de padró municipal pensava al revés que jo. Per aquest motiu uns quants van començar a llançar, contra els llums del passeig i contra mi, invectives agudes i sarcàstiques (en alguns casos, tretes del llibre de cites Les millors i més cèlebres invectives agudes i sarcàstiques de tots els temps, molt útil a l’hora d’invectivar). Vaig passar un Nadal amarg i desolat. I vaig aprendre que no s’ha de plorar damunt de les neules, perquè es remolleixen.
Siguem sincers, en aquests instants vostè desconeix a què treu cap tot això i es pregunta: “Per què ieixeixo aquesta columna?” (a vostè, i ja em disculparà, me l’imagino ieista i amb dificultats per pronunciar la ge). Doncs el que em vinc a referir és que, també sobre televisió, discrepar és incòmode. Si abans molta gent no gosava opinar que Riba, Carner i Ferrater els semblaven una murga, per por que els consideressin incultes, insensibles i tanoques (algú indigne de rebre honors, càrrecs i més macedònia als sopars de gala), ara ja passa igual amb la televisió. Qui gosa dir que no li acaba de fer el pes A dos metros bajo tierra? Que hi ha capítols excepcionals, és cert, però d’altres són molt desmanegats, que alguns actors principals són mediocres, que moltes situacions són reiteratives i no van enlloc? Qui s’atreveix a dir que l’enyorat Doctor en Alaska és més cursi que una col? Amb aquells dos tòtils acriaturats, amb aquella espiritualitat de pa sucat amb oli. Qui gosa insinuar que Perdidos és una sèrie carregosa i amb ínfules? Vençut el respecte temorós i reverencial dels nostres pares cap a la cultura llibresca (el cànon i aquesta mandanga), ara l’han substituït els mites televisius. En aquest món, hi hem vingut a creure.

Enric Gomà, Time Out, 4 de febrer del 2010.

Delfí? / Espill?

Alfons Godall serà candidat a succeir Joan Laporta en la presidència del Barça. És el segon membre de la junta actual que hi opta. El primer va ser Jaume Ferrer. Ja hi ha mitja dotzena de precandidats, però de tots els aspirants només Godall pot presumir de tenir el ple suport del president sortint. Per això, molts cronistes l’han definit com el delfí de Laporta, i fins i tot algun indocumentat l’ha anomenat dofí. El delfí era el príncep hereu del rei de França (o també, aquí, el príncep de Girona), però per extensió pot al·ludir a l’hereu directe de qualsevol dirigent. Al capdavall, l’etimologia de delfins i dofins és la mateixa, i els nostres avantpassats anomenaven delfins tant les bèsties marines com els prínceps. Segons Coromines, el Delfinat partí del nom propi d’un protector dels trobadors en el segle XIII —Dalfí d’Alvernhe—, mentre que els primers escriptors catalans que van saltar del delfí al dofí van ser Guimerà i Ruyra, el qual l’any 1903 parla de dufins al seu Marines i Boscatges. La beneïda maldiença sosté que Sandro Rosell ha associat el terme delfí a Godall per abocar-lo a la fi del cagaelàstics. El fi de l’un, doncs, seria la fi de l’altre.

Avui. Dijous, 4 de febrer de 2010.

Espill?

Joan-Lluís Lluís acaba de publicar un llibre ben singular que és una veritable festa per al lector. Porta per títol Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) i hi afegeix un subtítol aclaridor: Exercicis d’espill. Aclaridor perquè indica que Joan-Lluís Lluís s’acull a la tradició dels Exercices de style (Gallimard, 1947) de Raymond Queneau, un llibre molt influent que explica de noranta-nou maneres diferents un petit episodi succeït dlat d’un autobús. L’autor de Perpinyà va més enllà. El seu espill reflecteix de cent vint-i-tres maneres diferents un fet de sang relacionat amb Cassà de la Selva que s’esdevé en una granja del carrer de Petritxol. Lluís compon un extraordinària simfonia verbal que demostra l’amplíssima gamma de tons que permet el català. Hi practica l’escriptura condicionada per la morfologia (acrònims, anagrames, bananes, contrapets, lipogrames...), el gènere (melodrama, telenovel·la, gospel, rap, telenotícies, SMS...), el lèxic (filosòfic, militar, eròtic, comercial...) o l’homenatge (March, Salvat-Papasseit, Foix, Pla, Casasses, Miró, Chagall...) L’espill de Joan-Lluís Lluís refecteix un mirall miraculós dins del qual encara n’hi ha d’altres.


Avui. Dijous, 28 de gener de 2010.

Entradas populares

Compartir