dimecres, 31 de març de 2010

Ella és aquí

El crític insigne i alhora cariàtide d’aquesta columna Toni Vall venia a referir-se l’altre dia que veure Regina do Santos a La salut al cistell de TV3 és com experimentar una regressió i tornar a tenir davant nostre la Vicenteta de Tres pics i repicó, el concurs dels anys vuitanta. Dia a dia, Vall manté uns criteris implacables i no es deixa endur per sentimentalismes tous i sobrers, que només ens arrossegarien a tenir nostàlgia de Sumarísimo. Però malgrat tot vaig endevinar en les seves paraules una certa enyorança per la Vicenteta, aquesta valenciana eixerida i alegre, interpretada per un actor disfressat de Sara Montiel a El último cuplé (Montiel, la musa del poeta León Felipe, ho anoto aquí només per donar-hi una pàtina cultural i sensible). A tots vostès que es pregunten sovint pel destí i la sort de la Vicenteta (com també s’ho demanen d’Hernández Mancha i de Gerardo Iglesias), han de saber que intervé cada cap de setmana a La primera pedra de RAC1, ella i el seu gos Fernández, aportant-hi la seva visió del món única i insubstituïble. Si volen recuperar el temps perdut, també tenen disponible el disc Les collonades de la Vicenteta, del 2008 (si fóssim un país normal, es vendria a totes les benzineres). Sóc ben conscient que, en alguns cercles erudits, la simpatia i l’art de la Vicenteta desperten recels –encara que si aparegués en una obra dirigida per Àlex Rigola seria molt aplaudida-. Però, pensant-hi bé, que no tenim dret els catalans a tenir el nostre Dúo Sacapuntas? La nostra Bombi? El nostre Bigote Arrocet i el seu humor multicultural?

Enric Gomà, Avui, 31 de març del 2010.

dilluns, 29 de març de 2010

Sort, Gulag, Cecs

Sort. Dimecres dia 19, aquest diari va anunciar que el govern de Corea del Nord havia fet executar Pak Nam-ki, el cap financer del Partit Comunista (i, per tant, del país sencer) per incompetent i burgès. El que no es va dir enlloc és que el senyor en qüestió, de 77 anys, va tenir molta sort.

Gulag. L’any passat es va publicar la primera descripció testimonial (Long Road Home) de com realment funciona el règim nord-coreà. L’autor n’és Kim Yong, que havia arribat a ser lloctinent coronel a la Policia Nacional de Seguretat, una feina que li permetia obrir un negoci privat –tal com fan tots els càrrecs militars nord-coreans d’un cert grau– per obtenir divises per a l’Estat (i per a ells mateixos). Oficialment, Yong era orfe, fins que, el 1993, els serveis secrets van descobrir que sa mare l’havia enviat a un orfenat perquè no es descobrís que el pare de Yong, afusellat el 1953, havia comerciat amb els ianquis durant la Guerra de Corea. Com que aquest tipus de crim es castiga fins a la tercera generació, Yong va ser enviat al temut Camp 14. Hi va treballar a les mines de carbó, 2.400 metres sota terra, 16 hores el dia, amb menys alimentació que la dels presos dels gulags russos sota Stalin. És més, a la xarxa de camps nord-coreana, no es compleix mai cap pena, ja que s’hi ha de treballar fins a l’últim alè. Yong menjava sargantanes, polls i rates (crus) per sobreviure. Al cap de dos anys, va ser traslladat al Camp 18, on les condicions eren una miqueta millors i on es va trobar amb la seva mare biològica. Aquesta, que tenia una edat semblant a Pak Nam-ki, va ser apallissada pels guàrdies quan va intentar menjar uns brins d’herba a la muntanya. Va morir poc després. Yong va aconseguir escapar del camp i tot seguit del país –ja replè de gent afamada (als 90, un milió i mig de nord-coreans van morir d’inanició)– l’any 2000.

Cecs. Iu Forn acaba de treure un llibre sobre els “progres desconcertats”, però diria que més aviat són els mateixos progres que han desconcertat tothom de més. Ara que els paràmetres dels moviments d’esquerres dels anys 70 i 80 –en què hi havia només un enemic i un conflicte importants (ja se sap quins)– han estat àmpliament superats pels coneixements que tenim de les atrocitats colossals comeses per la Xina, el Sudan, Rússia i –sobretot– Corea del Nord, costa d’entendre per què ningú aquí no aixeca ni un menovell per protestar-hi en contra. Potser perquè els que s’entesten encara ara a culpar tota la manca de pau i llibertat al món, als sospitosos habituals, ho fan perquè no han sabut desfer-se dels aclucalls marxistes d’antany. Com reaccionaran quan per fi el govern de Kim Jong-il, el Líder Estimat, s’ensorri i els soferts nord-coreans es posin a penjar els seus opressors dels fanals de Pyongyang? Serà interessant, per exemple, veure què aconsellaran els nostres progressistes més tradicionals que els revoltats facin amb el català Alejandro Cao, exmembre del Partido Comunista de los Pueblos de España i, des del 1990, el portaveu internacional (i summament entusiasta) del règim nord-coreà.

Matthew Tree, Avui, 28/03/2010

dissabte, 27 de març de 2010

Ni sonsos ni pesats

A l’exposició sobre Quim Monzó del Centre d’Art Santa Mònica s’hi pot llegir un retall d’una entrevista en què l’homenatjat va dir: “No he volgut mai ser escriptor. He volgut escriure, que és diferent”. Matís important. No sé com funciona a l’estranger, però de tota la vida que a Catalunya hi ha hagut gent que volia ser escriptora, per qüestions de promoció personal, sense haver de fer gaires esforços per escriure. Som un país petit, les influències circulen ràpid i, sobretot en cercles locals, la figura de l’escriptor encara manté un cert prestigi social:“Aquest sap de lletra, votem-lo”.

Escriure és una altra cosa. Fins i tot podríem dir que sovint la feina solitària d’escriure és oposada a l’entregent que demana figurar com a escriptor. De fet les paraules de Monzó poden llegir-se com un avís per a principiants. Els consells per als que vulguin escriure van sempre en aquesta línia: la desmitificació de la figura de l’escriptor. Fa unes setmanes, per exemple, el diari The Guardian va demanar a uns quants autors reconeguts les “deu normes per escriure ficció”. Entre els consells que més em van agradar hi ha aquest d’Anne Enright: “Els primers 12 anys són els pitjors”, però també: “Diverteix-te”. Richard Ford deixa una llista de coses que no s’han de fer: “No tinguis fills. No llegeixis les ressenyes. No vulguis mal per als teus col·legues”. Zadie Smith i Jonathan Franzen coincideixen en un bon consell: “Treballa amb un ordinador que no estigui connectat a internet”. L’autora de Dents blanques dóna dues normes més que són parentes de la frase de Monzó: “Evita les capelletes, grupets i colles. La presència d’una claca no farà que la teva escriptura sigui millor”. I aquesta: “No idealitzis la teva ‘vocació’. O saps escriure bones frases o no en saps. No hi ha un ‘estil de vida d’escriptor’”. Sovint el que compta, doncs, és el sentit comú. Al seu últim llibre, I la festa segueix, Josep M. Espinàs posa en dubte els llocs idíl·lics i amb una vista preciosa quan es tracta d’escriure: “Simenon escrivia amb totes les finestres tancades. (...) De fet, quan l’escriptor treballa no veu res del que l’envolta”. Entre els consells d’escriptors, finalment, m’agrada especialment aquesta frase de Josep Pla que tinc penjada davant de l’ordinador: “Escriptors, no sigueu sonsos ni pesats!”.


Jordi Puntí, El Periódico, 27 de març del 2010.

Hi havia una Vez

Fa unes setmanes vaig sentir La máquina del tiempo de la Cadena 100, àvid d’ampliar els meus coneixements musicals sobre totes aquelles cançons que només em dignaria a escoltar sota els efectes del vàlium i encadenat a una columna. El conductor Manuel Cebrián disertava sobre el Festival d’Eurovisió, que sempre és un assumpte de gran interès, quan algú va al·ludir a una edició concreta d’aquest festival (no menys greu que Grècia, Eurovisió representa un obstacle seriós per a la consolidació de l’Unió Europea). I l’home va dir: “Ese año nos representaba Vez”. Ningú no va encertar a recordar el o la cantant Vez. Encara que tots teníem un gran record de José Vélez, Betty Missiego y Remedios Amaya, a Vez no l’acabàvem de situar. A la Cadena 100 algú va comentar desorientat: “Vez? No me acuerdo...” i l’home va aclarir de seguida: “Sí, aquella chica de las rastas...”. De sobte se’m va fer la llum: es referia a Beth, que va representar Espanya a l’edició del 2003 amb Dime (mi nombre correcto, si no te importa, hi hauria d’haver afegit). És freqüent que els locutors espanyols no pronunciïn bé els noms i cognoms catalans, els maltracten, els estrafan sense cap mena de vergonya, per la raó següent: per a ells, el català no és ben bé un idioma que posseeixi una pronúncia pròpia, diferenciada de la de l’espanyol. Aquests mateixos locutors de la Cadena 100 no crec que gosessin dir a la brava un cognom com Baudelaire, si mai hi hagués, Déu tingui compassió de nosaltres, un famós cantant de rap francès que es digués Charly Baudelaire.

Enric Gomà, Avui, 27 de març del 2010.

dijous, 25 de març de 2010

La la la (oest de la Casa Blanca)

Sobre El ala oeste de la Casa Blanca, ara que me n’he mirat la primera temporada (i no un o dos capítols quan la van passar per TVE, mentre em queia per terra la safata del sopar): està molt ben escrita, amb unes línies argumentals ben tramades, unes seqüències impecables, un ritme esplèndid, un ús intel·ligent de l’el·lipsi (una màxima del guionatge és “Elidiràs amb la suor del teu front”). A més a més, El ala oeste (de la Casa Blanca, en castellà l’hi van afegir perquè ningú no interpretés que es referien a l’ala oest de l’Escorial) està esplèndidament realitzada, amb una agilitat i elegància admirables, gràcies en part al walk-and-talk, que consisteix a escopir diàlegs a tot drap mentre els actors caminen inesgotables pels corredors (així és com fan atractiu un diàleg instrumental –jo ho he provat amb els dependents d’El Corte Inglés i funciona-). Per què gastar més tinta? Parlem d’una sèrie excepcional, i ho dic sense el més petit rastre de la típica veneració idiota, tan habitual en aquests terrenys. Ara bé, com em va dir un dia el guionista Lluís Arcarazo: “El ala oeste és una gran sèrie de ciència-ficció”. No és que sigui políticament correcta, sinó que és directament llefiscosa: tots aquells alts càrrecs de la Casa Blanca nobles, lleials, justos, treballant només pel bé comú, amb pau i harmonia entre ells (només els falta arrencar a cantar com a Brigadoon). Sense sotmetre’s a les pressions dels lobbys. Sota les ordres d’un president idealitzat i increïble, que actua com un actor de cinema (em recorda molt Martin Sheen). Amb el mateix esperit fantasiós, acrític i simplista, es podria fer l’ala oest del Kremlin, de l’Elisi i de la Casa de la Vall d’Andorra (on el president combatria heroicament el secret bancari). Fins i tot es podria fer L’ala oest de Guantánamo, on uns soldats nobles, lleials i justos complirien amb el seu deure.

Nota: si l'article hagués estat en castellà, l'hauria titulat "¡Hala! (oeste de la Casa Blanca)".

Enric Gomà, Time Out, 25-3-2010.

dimecres, 24 de març de 2010

Exèrcit de salvació

Davant d’un guardó, sempre m’intriga el seu nom. Alfred Nobel, inventor de la dinamita. Joseph Pulitzer, editor de premsa groga. Oscar, l’oncle de Margaret Herrick, bibliotecària de l’Acadèmia. Globus d’Or, unes vacances memorables a Eivissa? Però això m’encurioseix la personalitat de Rosalia Rovira, que és el nom que porta el Premi d’Emissores Municipals que concedeix la Diputació de Barcelona. Aquest any el Premi Rosalia Rovira l’ha guanyat Paraulofòbia, de Mataró Ràdio, un programa fet per Pablo Sánchez, Maria Milà, Oriol Carreras, Oriol Martínez i Gerard Martí, que tenen entre tretze i catorze anys. Per aquesta raó Paraulofòbia s’emet només en temps de vacances, no fos cas que suspenguessin, s’apleguessin amb perdularis i altra gent de mal viure i fessin toris –si vostè és de Mataró o bé va fer moltes campanes, em deu haver entès de seguida-. Els cinc nois hi expliquen paraules que han caigut en desús o estan en recessió, aquelles que els joves desconeixen, per recuperar-les, reviscolar-les, salvar-les gràcies a un massatge cardíac d’urgència. Ja se sap que a Catalunya molta gent es dedica a salvar paraules (sempre fent llistes, que es veu que és la solució). Quan, si m’ho permeten, algunes paraules valdria més llençar-les pel balcó i beure per oblidar-les. Però a Paraulofòbia, i aquesta és una novetat, també ensenyen paraules i expressions noves a la gent gran, que desconeixen. Ja veig tot d’ancians venerables de Mataró tenint aquesta conversa: “-Abriga’t, que pillaràs unes angines./-Pepeta, no em ratllis./-Atanàsio, estàs empanat.”

Enric Gomà, Avui, 24 de març del 2010.

Intrèpida i feréstega

Núria Folch, viuda de l’editor i escriptor Joan Sales, va morir ahir a Barcelona als 94 anys

Vaig conèixer Núria Folch i Pi la tardor del 1992 i vaig freqüentar-la durant més de sis anys. Un dia a la setmana pujava al Carmel i em ficava en aquella casa laberíntica per treballar amb ella i la seva néta –Maria Bohigas– en els llibres de Club Editor. La Núria Folch que jo vaig conèixer, «la senyora Sales», comptava ja aleshores 76 anys, però la continuava governant un caràcter fort, apassionat, vital, feréstec i despert. Em consta que aquest temperament en estat d’alerta l’ha acompanyat fins a la mort, esdevinguda ahir als 94 anys, i ara cal celebrar la seva vida com el que va ser: una brega constant per les idees, la cultura i Catalunya.Nascuda a Barcelona, en una família benestant, Núria Folch va créixer en un ambient propici a la cultura. Ella mateixa explicava que oficialment es deia Maria, però que Àngel Guimerà –amic de la família– li va canviar el nom poc després que l’haguessin batejat. «¿Maria, es diu aquesta beutat? Però si fa tota la cara de dir-se Núria!». I a partir d’aleshores ja va ser Núria.

Als 15 anys va ser la primera dona que va militar al Bloc Obrer Campe­rol i, poc després, va conèixer Joan Sa­les al Partit Comunista. Quan va esclatar la guerra, ja havien deixat el partit, però l’esperit militant no els va abandonar, esperonat ara pel cristianisme. Amb la derro­ta dels republicans van exiliar-se a la Re­­pública Dominicana i després a Mè­xic, on van posar en marxa amb altres intel·lectuals catalans els Quaderns de l’Exili. Val la pena rellegir les Car­tes a Màrius Torres per entendre d’on prové el tarannà bel·ligerant i pa­triota que la va estremir tota la vida.

Poc després del retorn a Cata­lunya, el 1948, la tasca cultural del matrimoni es va concretar en la creació del Club dels Novel·listes, que després va dir-se Club Editor. L’editorial de Joan Sales va publicar autors essencials com Mercè Rodoreda o Llorenç Vilallonga, entre molts d’altres. Durant aquells anys Núria Folch va compaginar la feina de professora d’humanitats amb les feines editorials i, a la mort de Sales, el 1983, ella es va fer càrrec de Club Editor. D’aquella època són la publicació pòstuma de La mort i la primavera, de Rodoreda, i l’èxit de vendes de Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín.

La seva personalitat enèrgica, doncs, va trobar camp per córrer en la lluita per l’edició acurada en un país normalitzat i, alhora, en la reivindicació de la figura de Joan Sales. No hi ha dubte –i és d’admirar– que tot plegat li va donar corda per allargar la vida. En una carta al poeta Màrius Torres, enviada des de l’exili, Núria Folch va escriure: «Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nos­altres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. […] El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella, ¡tot això s’haurà acabat! […] Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills». No sé si va arribar a ser una espectadora benèvola, em temo que no, però de bombons en va menjar una pila.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de març del 2010.

dimarts, 23 de març de 2010

Viva la edición viva

Más de 230.000 personas han visto ya el video que la sección británica de Dorling Kindersley Books preparó para una de esas reuniones que la industria editorial monta para revitalizarse o para limitar el derramamiento de sangre a las venas ajenas (del competidor) y evitar así el corte de las propias. En todo caso, estos editores británicos pergeñaron un texto tan ingenuo como ingenioso que expone el discurso apocalíptico del fin de la edición, algo que en tiempos del libro electrónico se lleva mucho. El texto, debidamente trozeado, admite una lectura inversa, tal como muestra un clip en Youtube (The Future of Publishing). Una voz femenina lee el texto de ida y, al terminar, el teleprompter recorre el trayecto inverso y la cálida voz lo relee de vuelta, consiguiendo decir todo lo contrario. De la muerte de la edición a su resurrección. El éxito en la conferencia fue tal que decidieron hacerlo público y la necesidad de buenas noticias que aqueja al sector editorial lo ha catapultado a la fama. El artificio basa su fuerza en los conectores y por eso resulta complejo trasladarlo a otra lengua. Mi primera intención era reproducir las dos lecturas en su versión original inglesa, pero al final me he lanzado a traducirlo al castellano y aquí tienen mi versión de urgencia. Sean indulgentes e imagínenslo en una voz preciosa (leánlo ustedes mismos si no tienen cerca a Núria Solé), mientras por una pantalla desciende el texto en líneas de longitud variable, separadas aquí por barras:

"Ha muerto la edición/ Y/ Los libros aburren mortalmente/ Ya nadie puede decir que/ Nos gusta leer/ A mis amigos y a mi pero/ Nos caen los libros de las manos/ No es cierto que no/ Me influyan las tendencias/ Sé lo que quiero en cuanto lo veo sin que/ El continente/ Sea más importante que/ El contenido/ Debo admitir que / Mi atención no capta las grandes ideas/ Y es falso decir que/ Leo mucho y me gusta aprender/ No me importa/ Y no creas que/ Me siento comprometido con el medio ambiente y la sostenibilidad/ Espero que lo veas claro/ Lo más importante para mi es/ Saber qué vestido lleva Lady Gaga/ Y no me importa tanto/ Saber qué hizo Gandhi el siglo pasado/ Lo que me parece increíble es/ Que ahora mismo me estés leyendo/ Lo importante para ti es/ Que encuentres/ Clientes/ Para los/ Productos/ No pensar/ Que tu trabajo sea / Colgado en Facebook/ A través del móvil no/ Resistirá/ Según mis amigos y yo/ Tu mercado/ Va ya a morir/ No creo que/ La edición/ Viva".

Y ahora, con la puntuación cambiada y en orden inverso, el mensaje tan ingenuo como ingenioso de Dorling Kindersley Books: "¡Viva la edición! No creo que va-ya a morir. Tu mercado, según mis amigos y yo, resistirá a través del móvil, no colgado en Facebook. Que tu trabajo sea no pensar productos para los clientes que encuentres. Lo importante para ti es que ahora mismo me estés leyendo. Lo que me parece increíble es saber qué hizo Gandhi el siglo pasado y no me importa tanto saber qué vestido lleva Lady Gaga. Espero que lo veas claro: me siento comprometido con el medio ambiente y la sostenibilidad, y no creas que no me importa. Leo mucho y me gusta aprender y es falso decir que mi atención no capta las grandes ideas. Debo admitir que el contenido sea más importante que el continente. Sé lo que quiero en cuanto lo veo sin que me influyan las tendencias. No es cierto que no nos caen los libros de las manos a mis amigos y a mí, pero nos gusta leer. Ya nadie puede decir que los libros aburren mortalmente y ha muerto la edición".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 23 de març de 2010

dilluns, 22 de març de 2010

Llufes, Cítrics, Pebrots

Llufes. Als anys seixanta el dramaturg anglès Joe Orton, cansat de llegir tantes cartes als diaris que es queixaven del contingut obscè de les seves obres, va començar a enviar-n'hi algunes en nom d'una conca fictícia dita Edna Welthorpe, la qual condemnava les estrenes ortonianes en termes més durs que ningú. Poc després, un tal Donald Hartley li va replicar amb una defensa del dramaturg tan acèrrima com acrítica. Així mateix, a The Times, durant mesos, les crítiques ultratjades de l''Edna' i les lloances hiperbòliques de 'Donald' sortien costat per costat (totes, és clar, escrites pel mateix Orton). Amb el pas del temps, aquesta mena d'impostura lúdica es va anar estenent arreu del país. Recordo, per exemple, un moment estel·lar en què un presentador de ràdio anglès, en demanar l'opinió dels oients sobre uns incendis forestals a Austràlia, va rebre una trucada entusiasmada d'un suposat aficionat a la carn de cangur a la brasa. Jo mateix, quan tenia 20 anys, fart d'entomar cartes de refús preimpreses de les revistes a les quals anava enviant els meus contes, vaig enviar el següent tot presentant-me com un catedràtic portuguès de la Universitat de Coïmbra (la carta de refús, aquest cop, va ser ben amable, escrita a màquina i signada a mà).

Cítrics. I només fa dues setmanes, arran de la polèmica sobre la presumpta agressivitat del premier britànic, Gordon Brown, l'humorista Robin Popper (àlies 'Robin de West Hampstead') va trucar a una ràdio londinenca per explicar que Brown, malhumorat, en el curs d'una visita al taller on Robin suposadament treballava, havia llançat una mandarina (que se li havia donat amb la tassa de te de rigor) contra una màquina, en la qual es va enganxar; tot seguit, Brown va bramar a l'empleat que li havia regalat la fruita, que era un "imbècil cítric". L'endemà, aquest incident inventat va ser recollit com a notícia fiable pels diaris The Sun i The Daily Telegraph, que la van compartir amb uns tres milions i mig de lectors.

Pebrots. Els escocesos deuen ser els mestres a l'hora de portar aquest tipus de joc als extrems més atrevits. Per exemple, en plena guerra de les Malvines -encara cobejades- un escocès amic d'un amic meu ídem va entrar en un pub anglès vestint la samarreta de l'equip de futbol argentí. Un cop escoltats els insults previsibles, va explicar que no sabia pas què representava la samarreta i que, a més, un germà seu havia acabat de morir en combat. Convertits els insults en unes mostres de compassió, tot seguit va etzibar: "Sí, el van matar aquells cabrons dels anglesos!". Sovint es diu que si els escocesos aconsegueixen la independència i Catalunya no, serà perquè, al contrari d'Espanya, Anglaterra és un país democràtic de debò. No es diu mai, però, que potser també caldria que els catalans tinguessin aquella insolència sana tan comuna a Escòcia, en comptes de passar tot el sant dia, o així sembla, demanant disculpes a qui sigui, per si de cas. Com sempre ho han fet els anglesos, però sense la dosi indispensable d'hipocresia que els va convertir en els amos de mig món.

Matthew Tree, Avui, 21/03/2010

Lingüística CSI

En México las ruedas no se pinchan sino que se ponchan. Siempre me ha gustado pensar que el motivo es de tipo gráfico, o más bien tipográfico, puesto que si la i de pinchar parece un clavo la o de ponchar se asemeja a una rueda. Y si no es vero será bienhallado. El miércoles pasado trascendió la noticia de un juicio que me ha hecho pensar en el verbo ponchar. Aunque los hechos sucedieron en setiembre y octubre de 2005, los implicados tuvieron que administrarse un flash-back de un lustro y declarar, en la Audiencia de Girona, en la vista oral por acoso. Es un clásico caso de pareja que se rompe y una de las dos partes se obsesiona tanto que somete a la otra a un marcaje férreo. En este caso, la denunciante acusa a su ex (David P. B.) de acosarla, de entrar en su domicilio repetidas veces (con una copia de la llave o incluso por la ventana) y de humillarla. Un detalle insignificante ha llamado la atención de los medios. Además de llevarse ropa interior o fotografías de la pareja, la denunciante acusa a su ex de “desprecintar y pinchar con una aguja cajas nuevas de preservativos”. He ahí un titular a la mexicana: “Se ponchan gomas”. El acusado, vecino de Vidreres, lo niega todo, pone en duda la reputación de su ex y aduce que la mujer se lo inventa para perjudicarle. Asegura que, cuando se separaron, ella prometió hacerle la vida imposible. El fiscal pide dos años de prisión por un delito continuado de violación de domicilio. La decisión está (o al menos lo estaba hace tres días) en manos de un tribunal popular, cuyas deliberaciones cotizarían mucho en el mercado televisivo. La acusación cuenta con el apoyo de dos testigos: una vecina y un agente de los Mossos d’Esquadra. Este último porque el acusado tuvo, presuntamente, la puntería de llamar a su ex justo cuando la mujer se hallaba en la comisaría denunciándolo y los agentes grabaron una conversión muy comprometida en la que el acusado admite haber entrado muchas veces en casa de la chica y, también, haber pinchado los preservativos. Ha trascendido incluso una pregunta digna de serie televisiva judicial: “La teva intenció era que em quedés embarassada o que em contagiés de sida?”. Al otro lado de la línea se hace el silencio. Caray. Esto huele a guionista. Un último detalle acaba por complicar la vida de los miembros del tribunal popular que deben fallar (en el sentido no futbolístico del vocablo) sobre el caso: el acusado no reconoce su voz en esa grabación y declara que es imposible que sea él porque la voz grabada habla en catalán y él lo hace siempre en castellano.

Si yo formase parte de ese tribunal popular exigiría que el acusado pronunciase rápidamente “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, si el penjat despengen els setze jutges ja no en mengen”, o alguna versión más ampliada de este trabalengüas para comprobar quién miente. Tal como van las cosas, los servidores del orden (policías, fiscales, jueces) deberán reforzar su formación lingüística para poder resolver los casos que se les presentan. Tal vez esta sea la vía para reculturizar de una vez por todas a tanto monolingüe recalcitrante. Aquí y en Francia. También el escandaloso caso de los cinco bomberos catalanes difamados terroríficamente en un video por un error policial tiene su componente lingüístico. El director general de la policía francesa, Fréderic Pechenard, admitió que se dio pábulo a un policía retirado que había visto, en un centro comercial de Villiers-en-Bière, a unos “hombres de apariencia española (¿?) pero que no hablaban exactamente español”.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 22 de març de 2010

dissabte, 20 de març de 2010

Volen ganivets

Espero no ofendre ningú si dic que les receptes de cuina, des del meu punt de vista, són un gènere poc apassionant. De bon començament ja t’avancen el desenllaç: ànec amb peres. També et diuen d’entrada tots els que intervendran en la comèdia, el drama, si es cova l’arròs, o bé la tragèdia, si moren tots els comensals. Malgrat que exigeixen un attrezzo generós (olles, coladors xinesos, etc.), l’argument és pobre i previsible, per això s’intenta mantenir l’atenció gràcies a una acció constant (capolar, fregir, saltar) i girs sorprenents (mitjançant espècies). Tot i així l’espectacle és ensopit. Per això és tan meritòria La batalla dels fogons, a La primera pedra, de Jordi Margarit a RAC1. Dos cuiners, David Beltran i Pedro Sainz, s’enfronten cos a cos cada dissabte, mentre l’un mira d’explicar una recepta de cuina, l’altre el contradiu, el tracta de marmitó ignorant, l’home s’hi torna, discuteixen, es prenen el número. De vegades la recepta no s’acaba d’entendre del tot, encara que, ressacós i arrossegant els peus un matí de dissabte, l’últim del món que se t’acut és apuntar-te la recepta del brownie. Qualsevol d’aquelles seccions de bricolatge de tota la vida, presents a bona part de les ràdios, guanyarien molt amb un cara a cara àgil i enginyós com els de Beltran i Sainz (es poden fer comentaris molt aguts i feridors sobre tubs de metacrilat). Fins i tot, no estaria gens malament un cara a cara així entre monjos budistes, gurus i imams a L’ofici de viure, sempre que no estiguin fent exercicis de respiració, naturalment.

Enric Gomà, Avui, 20 de març del 2010.

¿La bellesa és el teu cap?

Passejo per Barcelona i els meus ulls topen, un cop més, amb una pintada que hi ha a la paret d’una casa vella de Gràcia. La belleza es tu cabeza, diu amb unes lletres que volen ser cal·ligràfiques. Ara deu fer uns dos anys, calculo, com molta gent que viu a Barcelona, vaig començar a veure aquest grafiti pertot arreu. En una cabina de telèfons, en una tanca publicitària, en una font... La belleza es tu cabeza. El primer cop la frase em va semblar misteriosa. El segon, com que hi havia rumiat una mica, la vaig trobar rebuscada. El tercer cop ja em va semblar afectada. Prefereixo els grafitis que no són transcendents i només et volen alegrar el dia o fer-te emprenyar. Si tots els filòsofs de la vida es llancessin a escriure els seus pensaments amb esprai, ens faltarien parets. Per això hi ha les llibretes moleskine, els blocs d’internet i els amics que t’escolten a canvi d’una cervesa.

Si els explico això del grafiti, és perquè d’un temps ençà sovinteja una manera de dir les coses que podríem qualificar de cursi-progre. Els qui parlen així solen ser oberts, desacomplexats, tolerants, amb una predilecció sana per tot allò que és alternatiu. Com que les convencions els fan més nosa que servei, van per la vida sense gaire sentit del ridícul. Per això, quan els passa pel cap una idea que els sembla bonica, corren a esbombar-la. Fa poc vaig llegir aquesta pintada anant pel carrer: El amor se encuentra y se crea. I aquesta altra que havien apuntat a la pissarra d’una botiga de tes: Vida no es esperar a que pare al tormenta, vida es aprender a bailar bajo la lluvia. Fins que el Germà Llamp et fregeixi en plena dansa, em vaig dir.


La prova que aquesta poètica coelhiana, entre l’autoajuda i el bon rotllo, té cada cop més prèdica és la campanya d’entusiasme col·lectiu que s’ha desplegat fa poc a internet: “Esto solo lo arreglamos entre todos”, afirma la Fundación Confianza. És a dir, quan les grans empreses espanyoles ens volen animar a ignorar la crisi i gastar diners amb alegria, recorren al mateix estil sensible. “La crisi no només és a fora, també és dins els nostres caps”, diuen. Mentrestant, com si els carrers de Barcelona fossin un immens vàter públic, per sort algú ha dibuixat una fletxa que apunta a la frase aquella de La belleza i al costat hi ha escrit: “Pesat! Prou de donar la tabarra!”.


Jordi Puntí, El Periódico, 20 de març del 2010.

dijous, 18 de març de 2010

Viu tota l'emoció i més

Si vostè es pregunta a què punyetes es deu l’auge de la Fórmula 1 a Catalunya, ha de saber una dada fonamental: la FORTA, l’organisme inoperant que reuneix les televisions autonòmiques, va comprar els drets d’emissió de la Fórmula 1. Imaginem per un moment que la FORTA compra els drets sobre el Torneig de les Sis Nacions –Déu m’escoltés i tots els àngels hi intercedessin amb els seus cants i passos de ball-. Potser no cal dir que aquest torneig és el campionat de rugbi entre Anglaterra, Escòcia, França, País de Gal·les, Irlanda i Itàlia (l’any 2000 hi van incorporar Itàlia amb l’objectiu que els psicòlegs poguessin fer aquell exercici dels psicotècnics: “Indica quin element no pertany a aquesta successió”). De seguida, una pila de comentaristes entusiastes i amb to de tómbola ens estarien repetint tot el dia, des de promos i telenotícies, quin equip guanya la Copa Calcuta, quin obté el Gran Slam i sobre quin recau la Cullera de Fusta (que, ells ho donarien per sobreentès, és el trofeu que s’endú l’equip que perd tots els partits). Familiaritzats tots els espectadors amb l’assaig (el gol del rugbi, per dir-ho ràpid) i el tercer temps (la copa que es prenen els jugadors de tots dos equips), ens indundarien amb promos com ara “Viu tota l’emoció del rugbi” (aquesta promoció serveix per tot: “Viu tota l’emoció del dòmino”). A tots els TN hi hauria un apartat fix de rugbi, que prendria el relleu a l’eterna i previsible notícia sobre Fórmula 1, on sempre es veuen uns paios amb cara de cocteleria d’alt estànding enfundats en unes jaquetes de plàstic vermelles horribundes, més pròpies d’un màdelman que d’una persona humana. Sempre n’hi ha un amb gorra i patilles. Aquell pla subjectiu. Un cotxe que derrapa. La rossa que està bona –aquesta és la millor part-. L’únic que hi trobo a faltar és un himne, i proposo aquest: “Tenim un nom, el sap tothom: Fórmula 1! Fórmula 1! Fórmula 1!”.

Enric Gomà, Time Out, 18 de març del 2010.

Estocats?

El 10 de març, dos dies després de la nevada, l’AP-7 es transforma en una nova versió del conte de Julio Cortázar “La autopista del sur”. Cinquanta quilòmetres de cua a La Jonquera. Cinquanta. I les autoritats tocant el violí. El director del Servei Català de Trànsit, senyor Josep Pérez-Moya, el toca una estona llarga quan Manel Fuentes, des de la ràdio pública d’aquest país, li demana qui és el responsable d’aital cua. El maldestre violinista no només desafina sinó que s’escuda en un llenguatge presumptament tècnic per no haver d’admetre els errors de gestió. I llavors arriba el gran moment: “Tenim milers de camions estocats a l’autopista”. Fuentes reacciona: “Quan diu estocats, vol dir aparcats, immobilitzats?” I Pérez-Moya hi torna, amb els estocats. L’estoc (de stock) designa la quantitat d’una mercaderia que tenim al magatzem en previsió de venda. Parlar de camions estocats és d’una frivolitat lamentable. Entre altres coses perquè els estucats són murs recoberts d’estuc i els únics estocs que mereix el Servei Català de Trànsit són els que Wagensberg va mostrar al Parlament en el debat taurí. Els estocats en boca de Pérez-Moya mereixerien estocades.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 18 de març de 2010

La profesión del futuro

Los analistas de la actualidad política ya han examinado del derecho y del revés las consecuencias de la gestión de la crisis energética provocada por la nevada del día de la mujer (trabajadora). También se han publicado encuestas que traducen en escaños el desahogo electoral que buscaría una población estrangulada por la falta de atención. Ante el clamor transversal del centenar largo de alcaldes de las comarcas afectadas, nuestros dirigentes más destacados han admitido, por fin, un error en sus diverses comparecencias ante los medios de comunicación. Tanto el conseller Saura como el president Montilla ejercieron la autocrítica, sí, pero en un sólo flanco: los problemas de información y comunicación. Aunque hubo alguna alusión velada a otros posibles fallos, el único error que se permitieron verbalizar, como un sólo hombre, es el de no haber sabido comunicarse con su ciudadanía (término que engloba tanto a los votantes indignados, como a los cargos municipales electos, como a los técnicos y dirigentes de “la” compañía eléctrica). En consecuencia, el president anunció que tomaría cartas en el asunto, para gran alivio de las pobladas promociones de licenciados en ciencias de la información que hasta ahora salían de las facultades catalanas con unas perspectivas laborales demasiado inciertas ante la crisis del sector. Sentados ante el televisor, miles de madres y padres de seres en edad preuniversitaria dieron un respingo. Ni meteorología ni ingenierías técnicas ni FP2 electricidad y/o mecánica. Quedó claro que la profesión con más futuro en el siglo XXI es la de informador y/o comunicador. De hecho, ya lo intuíamos ante el cariz que va tomando la gestión de lo público. Cuando, a instancias de los informadores y/o comunicadores profesionales, un dirigente se ve forzado a admitir que su gobierno hace aguas, la respuesta que da por defecto es siempre la misma: “reconozco que no hemos sido capaces de comunicar de un modo adecuado lo bien que estamos haciendo las cosas”. Como si esa presunta ineptitud comunicativa fuese algo disculpable. Un mal menor que distrae la atención de lo ocurrido. Un dique de contención ante las críticas por lo mal que se hacen algunas cosas.

La escena empieza a ser tan grotesca que remite a dos de las frases más sobadas de la historia del engaño: “no es lo que parece (cariño)” y “puedo explicártelo todo”. Un clásico practicante del adulterio podría aducir que el único problema que tiene con su pareja oficial es la falta de comunicación. También los adolescentes preuniversitarios que estos días ya ha decidido optar por las ciencias de la comunicación podrían excusarse así ante una hecatombe plagada de calabazas en las notas del segundo trimestre: “yo he preparado los exámenes minuciosamente y me lo sabía todo de pe a pa, pero a la hora de ponerme a responder las preguntas resulta que no he sabido explicarme”. La fuerza de los hechos, contrapuestos a las palabras en el eslógan que el president Montilla tomó como lema, desdibuja cualquier esfuerzo comunicativo. Sobre todo porque medios de comunicación se han visto amplificados por una legión de comunicadores que no sólo son testigos sino víctimas de la noticia que propagan. En círculos tecnófilos la nevada del lunes 8 de marzo ya es considerada como la primera nevada 2.0 (guarismos sin relación alguna con el fútbol derivados del uso masivo de la interacción diseminadora que permiten las nuevas redes sociales). Para la mayoría de quienes debieron enfrentarse a ella desde puestos de responsabilidad, ha sido una nevada 0.2.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 18 de març de 2010

dimecres, 17 de març de 2010

Una veu pròpia

A cada entrevista, a cada tertúlia de El matí de Catalunya Ràdio, el locutor, Manel Fuentes, d’una manera o una altra pregunta sempre el mateix: com és que les empreses elèctriques no són públiques? Si no ho pregunta, se n’exclama sorprès, com si se n’acabés d’assabentar, i arriba a pronunciar una paraula demonitzada per gairebé tothom: nacionalitzar. Que un locutor de ràdio insisteixi en la possibilitat de nacionalitzar les empreses elèctriques és tota una novetat. Dient això, Fuentes només deixa anar un pensament més o menys compartit per un gruix d’oients, que curiosament no recull cap partit polític d’un cert pes electoral. Mentre que altres conductors de magazins de ràdio, a les tertúlies, es limiten a repartir joc, hàbils i discrets, com si fossin la banca en una ruleta, Fuentes hi intervé tant que de vegades sembla un tertulià més. Així és com saps si hi discrepes o no, si et convenç o no, cap on s’orienta, quines són les seves idees (que, si penso en aquell nano que imitava el rei a Crónicas marcianas de la primera època, me’n faig creus. També sóc dels que, en un començament, vaig alçar la cella davant de Guardiola com a entrenador del Barça, ja veuen quin nas tinc, d’atrofiat). Personalment, ho agraeixo, perquè no suporto els conductors que són simples lectors de teletips i de guions, amb aquelles veu tan ben modulades i alhora inexpressives, professionals, mecàniques. Mentre que un conductor que em sorprengui amb intervencions personals, fa que hi pari l’orella. Encara que sigui per estar-hi en desacord.

Enric Gomà, Avui, 17 de març del 2010.

dimarts, 16 de març de 2010

Entrant a matar

Sentia Onda Cero amb una gran pau d’esperit i conformitat, quan la periodista Pilar Cernuda, al seu espai El Bisturí, ens va revelar que al matrimoni Montilla els agraden molt els toros, sobretot a ella. Hi va insistir dos cops, pel que es podia deduir que a la plaça la senyora Montilla demana orelles enfervorida i tira el jersei quan el torero fa la volta a l’arena (tot i així, no la veig cridant “President, delinqüent!” si el comissari de policia que presideix la plaça està desencertat –sisplau, quan els Mossos d’Esquadra assumiran aquesta competència?-). Mentre la primera dama aplaudeix entusiasmada, el president de la Generalitat deu estar circumspecte, com és ell, pensant més en el conseller Saura que fruint d’aquella xiqüelina. Només m’ho imagino, perquè no sé que Montilla hagi anat mai a toros sent president, no com els presidents Macià i Companys, que van presidir corrides. Ja fa uns anys, un periodista amb el que em feia em repetia sovint que al pare de Jordi Pujol li havien agradat tant els toros. Tant ell com Pilar Cernuda a El Bisturí venien a dir: vulguin no vulguin, els catalans són tan espanyols com el que més. Com si els toros en fossin la prova del nou. Sap greu que Cernuda no rematés la faena quan explicava que els toros entusiasmen als Montilla, encara que dels fills no ho sabia, perquè són petits. Hauria sortit per la porta gran si ens hagués informat d’una cosa així com que els trigèmins del president, quan el seu pare no els veu, despengen la bandera del despatx i es dediquen a fer veròniques i manoletines.

Enric Gomà. Article no-publicat. 17 de març del 2010.

dilluns, 15 de març de 2010

Savis, Proves, Veritats

Savis. Ja s’ha parlat força de les declaracions recents del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, en el sentit que l’11-S és una “gran falsedat” perpetrada pel govern nord-americà per tal de justificar les invasions d’Afganistan i de l’Iraq. No seria el primer cop que un líder no-elegit (o elegit d’aquella manera) del Pròxim Orient adopta entusiàsticament un subproducte teòric inventat pels mateixos occidentals que defensa odiar tant. Una cosa semblant va passar i encara passa amb Els protocols dels savis de Sió (1903) un llibre que pretenia demostrar que hi havia una conxorxa jueva per controlar el món sencer, però que va resultar ser un plagi d’una sàtira francesa sobre Napoleó III, fet per dos antisemites russos. El frau es va descobrir l’any 1921, però això no ha impedit que entre els admiradors fervents d’Els Protocols hi hagi el govern de l’Aràbia Saudita, que els divulga a nivell escolar; els dirigents de Hamàs, que el lloen a la seva carta fundacional; i el mateix Mahmud Ahmadinejad, que els parafraseja cada dos per tres.

Proves. Una cosa semblant ha passat amb el negacionisme de l’Holocaust, inventat als anys 50 per dos antisemites francesos i un de nord-americà. Aquests pseudohistoriadors van ser desacreditats fa dècades (potser perquè hi ha més evidència històrica de l’existència de la Shoah que de la Primera Guerra Mundial) però això no va impedir que n’acceptessin les hipòtesis el líder panàrab Abdel Nasser, per exemple, o bé el president actual de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas (que va publicar un llibre rotundament negacionista el 1983); o, com se sap, Ahmadinejad.

Veritats. Les teories sobre la “falsedat” de l’11-S van arrencar el 2005, quan tres cineastes aficionats nord-americans van treure un documental basat en les semblances visuals entre el col·lapse de les Torres Bessones i les imatges d’enderrocaments controlats de gratacels diversos. La seva conclusió: el mateix Estat nord-americà havia minat les torres (i el Pentàgon). Poc després, el Jerusalem Post va informar que cap dels 4.000 israelians que vivien a tot Manhattan i a la zona del Pentàgon havia perdut la vida en els atemptats. Els va faltar temps als teòrics de la conspiració tergiversar el titular, tot afirmant que “4.000 jueus” no havien anat a treballar a les torres el dia fatídic i al·legant això com a prova que al cor de la conxorxa estatal ianqui hi havia el “lobby jueu” nord-americà i el Mossad. Aquesta teoria va com l’anell al dit a aquells líders –com ara Ahmadinejad– que no volen reconèixer Israel sota cap concepte. Cosa que dóna llum verda als governs més dretans d’aquest país a construir els assentaments que vulguin, atès que sense reconeixe’l, la major part dels països que l’envolten no poden pressionar-lo per la via diplomàtica. Cosa que els deixa només dos recursos possibles: convertir l’antisemitisme –a través d’Els protocols i el negacionisme i la “veritat” sobre l’11-S– en una mena de panem et circenses panàrab. O bé atacar Israel directament. Per fer això, però, caldria ser completament boig. Ah.

Matthew Tree, Avui, 14/03/2010

diumenge, 14 de març de 2010

Sigan leyendo a Bezsonoff

Joan Daniel Bezsonoff Montalà es un escritor catalán nacido en Perpinyà en 1963. Empezó a publicar a mediados de los noventa en la editorial rosellonesa Trabucaire. Cuatro novelas que desconozco, entre otras cosas porque no tuvieron demasiada presencia en las librerías surcatalanas. En 2002 Bezsonoff saltó a la editorial barcelonesa Empúries y me leí, una tras otra, La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004) y Les amnèsies de Déu (2006). Tres novelas excelentes. En la segunda, por ejemplo, el teniente rosellonés del ejército francés Alexandre Pagès cae herido durante la Primera Guerra Mundial y los servicios secretos aprovechan para destinarlo al Consulado francés de Barcelona con la misión secreta de reclutar a jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el ejército aliado con la promesa que, guerra mediante, Catalunya será un país independiente. Bezsonoff consigue que los giros y peculiaridades rosellonesas de su lengua nunca sean un obstáculo para el lector catalán, que es el mismo lector (hipotético) que simultanea lecturas de Ferran Torrent, Sergi Pàmies o Llucia Ramis. La distribución de las obras de Bezso por los canales más mayoritarios coincidió con la eclosión de su coetáneo Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), que ya publicaba en Barcelona y cuya novela El dia de l’ós (2004) fue muy celebrada. Ambos representan una generación límite en el posible punto de inflexión del uso de la lengua catalana en la parte de Catalunya que administra Sarkozy, cuya única esperanza se centra en el trabajo constante de la Escola Bressola. Joan-Lluís Lluís acaba de publicar una magnífica vuelta de tuerca a los Exercices de style de Queneau, titulada Xocolata desfeta (La Magrana), un libro que cuenta una historia de 123 maneras distintas. Beszonoff, por su parte, completa una curiosa trilogía identitaria escrita desde el espacio autobiográfico que pondrá en cuestión el cosmopolitanismo de algunos.

La trilogía se compone de Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), Una educació francesa (L’Avenç, 2009) y Un país de butxaca (Empúries, 2010). En el primer libro, tal vez el más fantasioso de los tres, Beszonoff explora la ascendencia rusa de su ambivalente apellido, que contiene on y contiene off, de cuya eslava sonoridad se siente esclavo. La influencia del abuelo ruso (de los Beszonov inmigrados a París) sobre su vida es limitada, pero el escritor reconstruye su historia, viaja a Rusia e incluso empieza a aprender ruso. El segundo libro es una crónica magnífica de la formación de un letraherido en los estimables parámetros de la cultura francesa. Esta crónica, escrita como siempre con prosa burbujeante, ha suscitado la admiración de muchos lectores cultos de formación francófona que tal vez no leen muy a menudo en catalán. Hallar sus referentes más heroicos les puso a cien. La crítica saludó con alborozo el libro e incluso se pudo intuir, por lo bajini, un runrún de “ese-sí-que-es-un-catalán-universal”. Pues bien, todos esos lectores entusiastas quedan emplazados a seguir leyendo a Beszonoff. A ver si así se enfrentan de una vez a sus fantasmas. Porque Un país de butxaca es una magnífica historia de amor. En primer lugar, por su abuelo Montalà, de quien recuperó la lengua tras la dimisión lingüística de su padre y de que las monjas francesas hicieran lo posible para que su madre olvidara el catalán. Pero también por el país al que este ciudadano francés con talento literario escoge adscribirse con la contundencia propia que da el libre albedrío. Divorciándose de Francia, tras años de convivencia.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 15 de març de 2010.

Aterrades?

El dissabte 27 de febrer, de bon matí, ja escolto les primeres notícies sobre el cataclisme xilè. El corresponsal de Catalunya Ràdio Joan Biosca, encara des de Buenos Aires, fa una crònica d’impacte amb les primeres notícies que arriben de la costa pacífica. És una crònica magnífica, en el to just per parlar d’una catàstrofe, però em crida l’atenció una minúscula confusió verbal per la seva irònica idoneïtat. Biosca, després de traslladar-nos les poques notícies que li arriben des del país veí, parla de l’efecte del sisme sobre la gent. I aquí és on el xoc de mots s’afegeix a l’estat de xoc general que provoca el terratrèmol, perquè el periodista parla de moltes persones aterrades. Comet, doncs, un petit lapsus imputable a l’idioma dominant en el seu entorn immediat, perquè en castellà les personas que senten terror sí que estan “aterradas” però en català estan aterrides. La cosa no aniria més enllà si no fos perquè aterrades també és una paraula totalment pertinent en el relat del cataclisme xilè. La primera accepció del verb aterrar és, justament, “fer caure en terra”. Lamentablement, a Xile les persones van quedar aterrides i les seves cases aterrades.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 11 de març de 2010.

dissabte, 13 de març de 2010

Lloances improcedents

Dins d’un taxi, escolto Noticias mediodía d’Onda Cero, que és el que el seu mateix nom indica: unes notícies de migdia, no pas un zero i encara menys a l’esquerra, perquè l’emissora pertany al Grupo Antena 3. Ben il·lustratiu de la seva ideologia és el lapsus de la locutora, Elena Gijón, que va anomenar la vicepresidenta del govern Fernández de la Pega –es va corregir a l’acte, però la broma ja havia començat a circular per presons, hospitals i algunes benzineres del país-. Ahir, que va morir Miguel Delibes, Noticias mediodía va obrir així: “Ha muerto un hombre bueno y generoso, que además hacía arte con su escritura”. No sabria dir perquè ens hauria d’importar gaire, a nosaltres que no el vam tractar, que Delibes fos una ànima bondadosa o un home odiós, mesquí i malèvol, una mena de Cruel·la de Vil val·lissoletana. Potser ara mateix no tenen present Cruel·la de Vil, aquella vella dama indigna que apareix a 101 dàlmates, la novel·la de Dodie Smith (la pel·lícula no reflecteix prou bé alguns passatges canins de l’obra original). Bé, si Cruel·la de Vil hagués escrit Diario de un cazador –ella ho hauria pogut fer-, jo me’l llegiria de gust, em seria ben igual que l’autora tingués molt bon cor o bé fos el que en algunes tavernes del port, i excusin la grolleria, es coneix com una filla de bagassa (impedeixin, sisplau, que els nens ho llegeixin). És molt probable que Cela no fos ni bo ni generós. Ni detallista, gosaria afirmar (no crec que portés una ceràmica quan el convidaven a sopar). Però és un gran escriptor. Com el bo i generós Delibes.

Enric Gomà, Avui, 13 de març del 2010.

Adverbis

La creació literària neix sempre d’un engany: l’autor escriu unes paraules que el lector reconeix, però ordenades de manera que li resultin noves i atractives, i al mateix temps hi confiï perquè les percep com una cosa familiar. Aquesta pirueta és el que es coneix com a estil, i com menys es noti el truc, millor. Si em pregunten què em passa quan escric, si pateixo o em diverteixo, el meu primer reflex és apuntar-me a la diversió. De seguida, però, me’n recordo d’una frase de Nabokov: «La sensació embogidora que les paraules justes, les úniques paraules valedores, esperen a la riba oposada, en la boirosa llunyania, mentre el pensament encara nu i estremit clama per obtenir-les des d’aquest costat de l’abisme». L’escriptor entaula un combat amb el llenguatge per dir exactament el que vol dir. Les paraules han de vestir el pensament, però si no es trien bé, només el disfressen o el deixen mig nu i tremolant. És normal, doncs, que tot aquest procés generi dubtes: aleshores és quan els adverbis resulten tan dòcils.

Encara que sembli una mica estrany, quan escric m’adono que els adverbis són el refugi dels covards... Si l’escriptor se sent insegur davant una frase, si no s’atreveix a opinar amb fermesa o no és valent per seguir buscant (perquè li fa mandra, perquè l’editor el colla, perquè acaba el termini d’un premi), els adverbis sempre es deixen estimar. M’explicaré. Quan llegeixo en una novel·la frases del tipus: «El Damià era immensament desgraciat», o «El Damià gairebé odiava la Lluïsa», alguna cosa em diu que l’autor no tenia clar fins a quin punt el Damià era desgraciat, o si odiava la Lluïsa o no. En lloc de pensar una mica més i afinar el matís, l’autor ha preferit recolzar-se en l’adverbi i seguir escrivint com si res.

Que consti que no faig campanya en contra dels adverbis, només dic que s’han de calibrar més bé. A més, no em sorprendria que aquest abús fos una conseqüència del fet que la gent parla molt malament a la vida real. Només cal escoltar algunes tertúlies de la ràdio: polítics, periodistes, empresaris, noms de prestigi que donen la seva opinió sobre el que faci falta. Quan sentiu algú que comença dient: «Evidentment, estic convençut que...», desconfieu-ne. L’adverbi en què es recolza sol indicar que en el fons no està convençut de res, però ha de dissimular.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de març del 2010.

dijous, 11 de març de 2010

Liderant el pollastre

M’estava a casa endreçant la meva col·lecció d’embolcalls de pa de pessic, quan una promoció va anunciar Banda ampla, el debat dels dimecres a la nit de TV3 que condueixen Lídia Heredia i Toni Martínez. Ens informaven que a la propera edició debatrien sobre totes aquestes consultes per a la independència, que cada tant es celebren a diverses poblacions del país. Hi he anat a dues, a Arenys de Munt i a Castellar del Vallès, per treure-hi el nas, i em veig en condicions d’afirmar que sense la Falange Española perden molt. De fet, la Falange no hauria de faltar en cap acte públic, perquè hi dóna una lluminositat, un entusiasme, una direcció. No veuria amb mals ulls que la Falange irrompés amb banderes, uniformes i correatges, cantant Montañas nevadas, a la festa de primera comunió de les meves filles, que preparo per aquest mes de maig.
Per anunciar aquest Banda ampla, el locutor de la promo es va preguntar: “Què en pensen els universitaris, la generació que d’aquí a vint anys liderarà el país?”. En aquest moment em va caure tota la col·lecció d’embolcalls per terra, que vaig recollir immers en un mar de dubtes i de molles de pa de pessic. Ara mateix no certifico si van dir que els universitaris aquests liderarien el país d’aquí a vint o a trenta anys, perquè no ho vaig sentir prou bé (a mi m’hauria de liderar el meu otorrinolaringòleg). Tampoc no entraré en això de liderar, que és una cursileria que ara se sent pertot arreu, inclús a la televisió vaig sentir en una ocasió com un periodista presentava un reportatge sobre una drogueria de barri i va explicar-nos amb convicció: “Ara és el fill gran qui lidera aquest projecte”. El que em va inquietar per damunt de tot, i d’aquí que extraviés l’embolcall de la pastisseria La Lionesa de Vic, és que només hi haguessin convocat joves universitaris. En aquests moments, els universitaris a Catalunya només són un 15’7 %, segons dades de l’Idescat. Clarividents, els convocats van estar d’acord en què per a la independència del país caldrà un gran consens social, consens que s’haurà de tenir amb la població que no ha posat els peus en una facultat. Compte que, liderant liderant, no ens quedéssim sols.

Enric Gomà, Time Out, 11 de març del 2010.

¿Hay dos tamientos?

Diría que en mi ciudad sólo hay un ayuntamiento. A veces, escuchando a los dos socios que lo gobiernan, podría parecer que hay dos, pero siempre que intento contrastar esta percepción inquietante topo con los hechos (tozudos como helechos). Y con quienes los ejecutan, claro, desde el poder municipal. Cierto, admiten con franqueza, que puede haber alguna disensión entre socios de consistorio, como por ejemplo en la polémica apuesta por los Juegos Olímpicos de un invierno que parecía lejano hasta la nevada del lunes. Cierto, vuelven a admitir, que el futuro de la Diagonal provoca más de un sarpullido. Pero en general, nada hay que no se pueda solucionar con buena voluntad. Así las cosas, ya me estaba resignando a creer que mi visión doble tenía orígenes puramente etílicos cuando, en plena nevada, leí un apunte titulado "Hivernació" en uno de los blogs que suelo seguir: horinal.blogspot.com. La hibernación a la que alude el apunte, amargo y educado, es la congelación (temporal) de las actividades poéticas que organiza desde el simétrico año de 2002 la asociación cultural H.O.R.I.N.A.L. (obrador de recitacions i noves actituds literàries), coordinada por Josep Pedrals (filopoeta) i Ferran Garcia (poetófilo) en el bar restaurante HOriginal de la calle Ferlandina, ante el Macba. Todos quienes tienen una cierta querencia por la poesía saben que cada miércoles el HOriginal les ofrece un recital, una lectura, una performance o una presentación de alguna iniciativa literaria en cualquier formato sin ningún tipo de concesión a la censura. Es decir, que esta programación poética da cabida a todas las familias estéticas, lenguas, orígenes y formatos creativos basados, de algún modo, en la palabra. Uno de los últimos creadores en pasar por su pequeño escenario ha sido el gran Stefano Benni, flanqueado por sus traductores al catalán Salvador Company y Anna Torcal. Con los años, el HOriginal ha conseguido fraguar un mensaje notable de permanencia desde algo tan frágil y aparentemente efímero como la poesía. En Barcelona, los poetófilos podrían llegar a decir "si hoy es miércoles, esto es el HOriginal".

Hasta ayer. Ayer fue el primer miércoles sin programación poética en el HOriginal. Tal como explican desde el blog, tras diversas inspecciones (presuntamente aleatorias) la autoridad municipal ha detectado irregularidades en la situación legal de la sala interior utilizada para los actos culturales. La cuestión no guarda relación alguna con las instalaciones ni con la seguridad, ni tampoco se molesta al vecindario. Se trata de una simple adecuación de la licencia de actividades. Por lo visto, hay vías legales para resolverlo y en eso están, pero de momento, las actividades poéticas deben cesar. ¿Cesar? Al césar lo que sea del césar, pero el HOriginal sólo pide diligencia municipal (caballos veloces, vaya). Los poetas ya han creado el grupo de Facebook hIndignats. Tienen razón. Mientras detiene las actividades poéticas de los creadores actuales el HAyuntamiento promueve una carpa magnífica al final de la Rambla con una gran programación que, en un ejercicio de nostalgia, reivindica la rebeldía de la generación innominada de músicos y poetas de los setenta, algunos de quienes, como Pau Riba, siguen vivitos y coreando sus versos en los pocos espacios que, como el HOriginal en el Raval o el Heliogàbal en Gràcia, aún apuestan por los recitales. ¿Soy yo que veo dos ayuntamientos distintos o es el mismo el que programa "Rambleros" e hiberna los recitales del HOriginal? The piano has been drinking, not me.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 11 de març de 2010

dimecres, 10 de març de 2010

Avisos i notícies

Ningú no declara a la ràdio: “Sabia que s’acostava una tempesta que deunidó, me n’havien advertit els homes del temps, però he provat sort (o he fet el viu, depenent de la mandíbula prògnata de cadascú), he tret el cotxe i ara em trobo aquí atrapat per la neu”. Al contrari, tothom declara irritat, tot just se’ls acosta un micro: “Ho sabien, i no han fet res”. Ho sabien els que manen: consellers, directors generals, caps d’àrea, secretaris, regidors, policies, bombers, guàrdies i els macers de l’Ajuntament, que no van actuar com caldria (els macers devien portar la maça torta). Fuentes s’ha preguntat a El matí de Catalunya Ràdio: les administracions han gestionat bé la nevada? Mentre que Pere Mas, a Tot es molt confús, ha insinuat que potser uns quants ciutadans no van actuar bé davant de la tempesta (els surfistes espero hagin agafat un bon catarro). Molts afectats s’han queixat que les autoritats no els van advertir prou, com un nen que protesta perquè els pares no l’han avisat que podia caure de la bicicleta. També han denunciat que no hi havia prous serveis de rescat, cal un helicòpter per cada contribuent. Sense perdre temps, els opinadors habituals han demanat la dimissió de càrrecs polítics (sentint-los, la lapidació pública tampoc no s’hauria de descartar del tot). Dimissions ràpides és el que exigeixen, i tot seguit repeteixen, com de costum, que Catalunya necessita un líder fort. Tenint en compte les tempestes, els tornados i altres malvestats naturals, jo crec que el líder que ens convé seria més aviat algú com ara Zeus.

Enric Gomà, Avui, 10 de març del 2010.

dimarts, 9 de març de 2010

Monstres, 50%, Mam

Monstres. Quan un tipus com en Pedro Jiménez –un violador reincident reacusat fa poc de la violació, assassinat i profanació dels cadàvers de dues policies en pràctiques a Bellvitge, el 2004– apareix als mitjans de comunicació, el públic sempre reacciona amb estupefacció: com pot ser que hi hagi gent com Jiménez, o bé, posem per cas, Josef Fritzl (que va tenir set fills amb la pròpia filla en un soterrani austríac del qual ella no va poder sortir durant 24 anys) o bé els anglesos Fred i Rose West (que van penjar un mínim de 12 noies de les bigues de casa seva, on les van violar i torturar mentre posaven la cançó Yeh Yeh de Georgie Fame a tota pastilla); o bé Ricard Pinilla i Oriol Plana (els fills de papà que van cremar viva la indigent Rosario Endrinal, el 2005). Els soferts advocats d’aquesta mena de persones solen al·legar que els seus clients pateixen malalties mentals o que han actuat sota la influència d’estupefaents.

50%. Doncs ni una cosa ni l’altra, segons els psicòlegs evolucionistes –com l’anglès Daniel Nettle, l’autor de Personality, un llibre comentat aquí fa uns mesos–, que asseveren que la meitat de la personalitat de tothom la conformen cinc factors que han estat desenvolupats genèticament al llarg de la prehistòria i que es diuen Extroversió (és a dir, ambició i optimisme); Neuroticisme (vigilància i por); Consciència (autocontrol i planificació); Agradabilitat (sociabilitat i altruisme); i Obertura (creativitat i pensaments insòlits). Per ser un psicòpata, afirmen, només cal tenir uns graus d’Agradabilitat, de Consciència i també de Neuroticisme molt baixos. Un de cada 125.000 humans comparteixen aquest quadre (cosa que vol dir que a l’Espai Schengen sencer hi ha uns 3.200 ciutadans que podrien convertir-se en assassins en sèrie).

Mam. Tornant als estupefaents, l’altre dia amb uns amics discutíem sobre si hi havia alguna connexió entre l’alcoholisme i l’escriptura, atès que tants autors –Fitzgerald, Lowry, Vinyoli, Doblàtov, Chandler, Hemingway, Ferrater, Capote, Kerouac, Pla...– van ser uns bevedors més que entusiastes. Segons els psicòlegs evolucionistes, però, l’addicció (al que sigui) no és pas un tret típic dels escriptors, sinó de qualsevol persona baixa en Consciència (és a dir, amb poca autodisciplina). D’altra banda, es veu que els escriptors sí que comparteixen un grau alt d’Obertura, és a dir, tenen una tendència a fer tot de connexions mentals inusuals (i per tant sovint creatives). Si en fan massa, corren el risc de convertir-se en carn de frenopàtic, perquè es veu que la frontera entre la creativitat i el desequilibri psíquic és ben fina. Així mateix, dubto que la pericial psiquiàtrica que l’advocat de Fèlix Millet ara vol encarregar per al seu client tingui gaire èxit. Els empresaris reeixits, sempre segons Nettle i companyia, són mentalment estables, ja que solen tenir poca Obertura, molta Extroversió, no gaire Agradabilitat i gens de Neuroticisme. Dit d’una altra manera: són uns temeraris antipàtics sense imaginació a qui la resta de la gent els importa un rave. Els minusvàlids inclosos.

Matthew Tree, Avui, 07/03/2010

Contante y malsonante

Tal vez los lectores de Malcolm Lowry tengamos una idea un poco distorsionada, pero en general se asocia la carrera diplomática a la elegancia, la pulcritud y las buenas maneras. Embajadas, consulados, recepciones, audiencias... son palabras cordiales, tal vez un poco huecas, pero siempre confortables. Tan vacías y confortables como las declaraciones de la diplomacia, redactadas con tipografía de terciopelo. El lado oscuro, que de haberlo haylo, viaja en valija. Discretamente. Por eso es tan poco habitual que un diplomático se salga del guión y cometa alguna estridencia que le exponga. Y aún más cuando lo hace a su pesar, como sería el caso del diplomático paquistaní de 55 años Akbar Zeb, alto comisionado en Canadá. Hace unas semanas, saltó la noticia: Zeb había sido rechazado por las autoridades de Arabia Saudita como posible embajador paquistaní por razones priápicas. Por lo visto, en lengua árabe Akbar Zeb puede ser traducido como "pene mayor" (o "la polla más grande", según el registro utilizado), con el consiguiente alboroto. La historia de Akbar Zeb (¿estudiaría árabe Jean Nouvel antes de diseñar la fálica Torre Agbar?) se propagó como la pólvora a través de múltiples blogs. Y de ahí a los diarios. Yo la leí en El País el lunes 1 de marzo, pero cuando intento contrastarla topo con un desmentido anterior de este miembro eminente, ejem, del cuerpo diplomático paquistaní. El 17 de febrero Sarah Boesveld ya recogía el desmentido en el diario canadiense The Globe and the Mail. Akbar Zeb, en cuyo currículum figura haber ejercido de embajador en Estados Unidos, India y Suráfrica, afirmaba que nunca habían querido nombrarle embajador en Arabia Saudita, y que todo era una broma grosera (el clásico hoax internáutico). En cambio, la noticia sabrosona reproducida en muchos medios europeos añadía que no es la primera vez que le ocurre, y que antes ya le vetaron por idéntico motivo los gobiernos de los Emiratos Árabes Unidos y Bahrein. El rumor podría proceder de un artículo en el Arab Times que ha sido borrado de la red. En todo caso, con desmentido o sin él, el bueno de Akbar Zeb, cuya lengua es el urdu, no puede negar que su nombre es malsonante en lengua árabe.

La malsonancia interlingüística es un azar imprevisible. Se dan casos constantes de ello. Conocí a una preciosa arquitecta italiana llamada Caterina Memeo que, cuando se instaló entre nosotros, tuvo que desplazar el acento en su apellido (palabra llana e inocua en italiano) e insistir que se llamaba Mémeo para evitar las chirigotas urinarias que suscitaba. El caso de Zeb tiene toda la pinta de ser un bulo. Yo mismo pensé en lanzar alguno cuando el gran centrocampista Phillip Cocu volvió el año 2004 al PSV Eindhoven. Si le hubiera fichado un club francés lo hubiera pasado mal, porque en francés "cocu" significa "cornudo". También el croata Davor Suker (¿le recuerdan vestido de blanco? ¡qué rabia daba!) hubiera resultado impactante en la Premier's League, ya que en inglés "sucker" significa "mamón". ¿Y qué me dicen del jugador rumano del Stuttgart Ciprian Marica? El mundo del deporte está lleno de personajes malsonantes cuyos nombres son coreados sin problemas. Mi preferido siempre fue un jugador de baloncesto que jugó, entre otros, en el Joventut de Badalona: el gran Tanoka Beard. Me imagino que ni llegó a saber que, en catalán, un tanoca es un bobo y de ahí el gusto de la afición rival por corear su nombre. Si Akbar Zeb fuera catalán se llamaría Josep Gros, y todos le conoceríamos familiarmente como Pitu, Pitu Gros. O Titot.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 9 de març de 2010

Otro enigma Larsson

Este viernes se estrenó la tercera película de la saga Larsson. Ya saben, el sueco que ha vendido millones de novelas al estilo Cid Campeador, después de muerto. Las tres novelas de Millenium son un ejemplo de acción trepidante, incluso trepidantesca. Son relatos sin demasiados meandros para que el lector tenga siempre la sensación de avanzar. Juego vertical. Stieg Larsson, que añadió una e a su nombre real Stig para no ser confundido con un autor homónimo, noveló los temas que le preocupaban como periodista: el maltrato a las mujeres, la explotación sexual, la especulación, los grupos ultraderechistas y las cloacas del sistema. Para investigarlos, se inventó la revista independiente Millenium y unos personajes heroicos, entre los que destaca la extraña pareja protagonista: el aguerrido Mike Blomkvist y la asocial Lisbeth Salander. Y ahí dio en el clavo hasta alcanzar un éxito insospechado. Sus tres novelas no sólo han vendido millones de ejemplares en decenas de lenguas, sino que han revitalizado el género negro y han estimulado la curiosidad sobre la novela escandinava. Cierto es que el inspector Wallander de Henning Mankell ya era popular, pero el actual boom editorial de novela negrocriminal (que diría el avispado librero Camarasa) se ha enganchado a la locomotora Larsson. Y la máquina tira tanto que acabarán montando un museo del ferrocarril. Larsson protagoniza un relato posmórtem que ríete tú de las aventuras de su criatura Blomkvist. Como probablemente sabrán aunque no hayan leído las novelas, murió antes de saborear el éxito y sus herederos libran, desde entonces, una agria disputa por los pingües beneficios. Su viuda Eva Gabrielsson (con la que nunca se casó) no acepta ningún trato que no le garantice el control total del legado. De momento, el clan Larsson (padre y hermano) pasa por caja. A todo esto, su amigo Kurdo Baksi, un activista por los derechos de los emigrantes que sale como personaje en Millenium, ha publicado un libro sobre Larsson que tampoco gusta a la viuda airada. Y, para acabar de rematarlo, Anders Hellberg, que fue jefe de Larsson en una agencia de noticias, escribió este enero en el Dagens Nyheter un artículo que podría ilustrar la palabra mezquino en todas las lenguas y dialectos excepto en menorquín.

El cine sueco también ha visto la ocasión de sacar tajada del pastel Larsson trasladando la trilogía a la pantalla. La primera película, rodada en cinemascope por Niels Arden Opley, ha obtenido un gran éxito de taquilla en los países no anglófonos (en el Reino Unido se estrena este viernes y en los Estados Unidos el viernes 19). Las otras dos, dirigidas por Daniel Alfredson, se han rodado en formato televisivo, pero también aprovechan el circuito de los cines antes de mutar en serie. (Y antes de que Hollywood arrase con su versión, en la que quizá George Clooney ejercerá de Blomkvist.) El viernes tuve ocasión de ver La reina al palau dels corrents d'aire en los Ocine de Girona (antes Oscar, hasta que Hollywood se lo prohibió), en un acto organizado por Biblioteques de Girona, Museu del Cinema y Llibreria 22. No es una peli muy lograda. Tal vez sea la peor de las tres. Pero contiene una imagen memorable que sin duda se sumará a la leyenda de Larsson. La vemos en primer plano, en la parte posterior del automóvil de uno de los espías del malvado grupúsculo incrustado en los servicios de inteligencia sueco. ¿Saben qué luce ese vehículo? Pues ni más ni menos que un adhesivo del burro catalán. Blanco. Otro enigma más en el caso Larsson.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 8 de març de 2010

dissabte, 6 de març de 2010

Dos amics que tinc

Quan en Jiménez i en Losantos s’asseuen de costat a taula, un de la colla sempre comenta: “Ara són el Jiménez Losantos”. Vol dir que, posats de costat, evoquen el locutor Federico Jiménez Losantos. L’arquitecte Jiménez és alt i distingit, el publicista Losantos és rebordonit i amb mitja cara de cada manera. Tots dos de cinquanta anys llargs, catalans, cultes i viatjats. Com Jiménez Losantos, de joves van abraçar el marxisme, la revolució permanent i la certesa marmòria que la televisió, el futbol i la cançó de l’estiu ens alienaven (incloses Las Grecas i Te estoy amando locamente). Com Jiménez Losantos, actualment opinen que “això del català” ha anat massa lluny. Un idioma no s’ha de promoure amb quotes i sancions, sinó que s’ha d’optar per la via de la seducció (a mi també m’agradaria que els inspectors d’Hisenda optessin per la via de la seducció). No cal córrer, els immigrants aprendran el català a la segona generació i el parlaran a la tercera o bé a la quarta. Alhora, és molt greu que els nens catalans no dominin el castellà amb la mateixa desimboltura que els nens d’El Burgo de Osma. També ignoren aspectes de la vida de Pizarro i de De la Cierva. No se saben Mi jaca, només la taral·legen. No segueixo, ja ho coneixen prou. Tant, que ara que han tancat les emissions il·legals de Jiménez Losantos des del repetidor de Barcelona, si jo fos ell no m’hi posaria pedres al fetge. Tots els catalans comptem amb amics i coneguts semblants a en Jiménez i en Losantos que, incansables, mantenen vives un bon feix de les idees de Don Federico.

Enric Gomà, Avui, 6 de març del 2010.

Que no l’acabin!

Una de les notícies de la setmana ha estat l’anunci que Sa Santedat Benet XVI ens visitarà al novembre per consagrar la nau central de la Sagrada Família. Enmig del rebombori, dissimulada entre els càntics d’alegria i el fru-fru de les sotanes, va sorgir una dada esgarrifosa: si se segueix el ritme habitual, va afirmar el cardenal Martínez Sistach, les obres podrien estar acabades «d’aquí 15 o 20 anys». Ara ja està fet, però aquest anunci és un error de càlcul de proporcions bíbliques, amb perdó. Se m’acudeixen com a mínim dues raons per no revelar al món que entre el 2025 i el 2030, més o menys, el temple expiatori quedarà culminat. La primera és implacable: ens recorda que som mortals. Tots hem crescut pensant-nos que no veuríem mai acabada la Sagrada Família. Vam visitar el temple quan érem nens, en viatge escolar, i les seves pedres fosques ens van aclaparar amb aquell aire fantàstic, de novel·la de Juli Verne. Recordo la veu del professor ressonant entre les columnes: «Això és com les catedrals medievals, que trigaven segles a construir-se… ¡Puntí, no toqui els comandaments de la grua!». Ara, de cop i volta, la data definitiva ens posa de peus a terra (perforat pel túnel de l’AVE) i ens fa preguntar-nos: ¿on serem d’aquí 15, 20 anys? La resposta mai no és agradable.

La segona raó és encara més desastrosa per als interessos econòmics del país: amb la finalització de les obres es tancarà una poderosa aixeta de diners estrangers. L’home modern necessita quimeres a la vida, metes impossibles, i fa anys que els filàntrops i els fanàtics de Gaudí inverteixen a fons perdut en la construcció la Sagrada Família. Principalment els japonesos. Pot ser que de bon principi, quan sàpiguen que l’obra arriba al final, somriguin, però ben aviat els envairà un buit existencial i buscaran altres reptes, altres ciutats. Als anys vuitatna, quan les escultures de Josep M. Subirachs van provocar crítiques irades dels postmoderns, Mariscal es va anticipar amb una idea visionària: la Sagrada Família, va dir, hauria de quedar-se tal com està, només amb la façana, com si fos un decorat del far-west. Tant de bo li haguessin fet cas. Encara hi som a temps. Pel que fa als diners filantròpics, la solució és fàcil: n’hi hauria prou de contractar uns extres que es passegin amb casc pel temple, com si de fet continuessin treballant allà eternament, amb tota la seva fe.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de març del 2010.

dijous, 4 de març de 2010

'Holiday on ice'

Al Time Out de la setmana passada, Richard Price declarava que escriu guions per comprar temps. Perdonin si els abandono uns moments, però cada vegada que surt el tema m’he de prendre un ansiolític amb bourbon. No puc sofrir els escriptors que van dient que fan guions per comprar temps, massa sovint m’he avorrit llegint els seus llibres i assistint a les seves obres de teatre, que es podrien titular Petulància i plom. Ells, com Price, també van comprar temps. D’una manera o una altra, ens diuen: “Durant el dia treballo al món banal, servil i detestable de la televisió i, quan es fa fosc, arribo a casa, em poso un jersei de llana que fa boleta, m’assec a l’ordinador i faig obres mestres”.
Potser la setmana passada, indecís en aquell quiosc, a l’últim moment vostè es va decantar per Hogar y moda en comptes de per Time Out. A tots aquests lectors erràtics, els explico que Richard Price és un dels guionistes de The Wire, sèrie que aquí es titula Bajo escucha (i a Mèxic, Los vigilantes, i a Portugal, Escuta bem). Price no és dels més prolífics, només signa cinc guions -arguments inclosos-, molts menys que David Simon (20 guions i 50 arguments), que Ed Burns (10 guions i 41 arguments) o fins i tot que un guionista ras com George Pelecanos (7 guions i 7 arguments). Price, alhora, és un novel·lista prestigiós, autor entre d’altres de la novel·la La vida fácil, editada a RBA. I, com repeteix a tort i a dret, va escriure episodis de Bajo escucha per comprar temps per escriure. Quan, allò que feia, era justament escriure (pensant en tot el temps que comprava, a granel). Encara no he vist els episodis de Price, em pregunto si seran tan bons com els de Simon (abans, periodista) i Burns (abans, detectiu i mestre d’escola), els dos factòtums de la cosa. Ells no van escriure Bajo escucha per comprar temps, sinó pel plaer i el repte, gran, de fer una sèrie excepcional. Sense tantes gaites.

Enric Gomà, Time Out, 4 de març del 2010.

Endimari?

Jep Ferret, enigmista egregi que practica la crucigramància, diu que quan era petit sovint li deien: “fuig d’aquí, endimari!”. Els Ferret són de Sitges, i la meva família materna, els Roig, de Vilanova. Potser per això em sona l’endimari dels trons, una localisme del Garraf, tot i que l’Alcover-Moll n’estén una mica l’abast, abans de definir-lo així: “Persona o cosa inútil o que fa nosa”. Joan Coromines el restringeix a Sitges i Vilanova. Però el que interessa són els intents del mestre per trobar el rastre etimològic d’aquest sinònim de trasto o andròmina. Coromines hi veu traces del grec, però aposta per la influència del mot endèries (trastos sense valor, persones petites) sobre andròmina, tot descartant la hipòtesi (!) del dromedari, “passat que aquest darrer mot s’hagués interpretat per etimologia popular com un derivat de l’ètimon d’andròmina, a la manera d’una quimera o figura mitològica”. Ja es veu que el fascina que andròmina pugui venir d’Andròmeda, “protagonista d’una història mitològica tan fantàstica que es degué prendre com a expressió eminent de faula, mentida, embolic”. Posats a embolicar, esperem que algun dia l’endimari surti de l’armari.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 4 de març de 2010

El derecho a decidir

Siempre que voy a Vilafranca del Penedès acabo comiendo esos deliciosos bombones con corazón almendrado denominados catànies. Hasta este lunes creía que su nombre era un genérico, como los carquinyolis de L'Espluga de Francolí (que, según Coromines, provienen de un producto francés similar llamado croquignole), los borregos de Cardedeu (más duros), los panolis de Tortosa (o Amposta o Morella), las crespellines menorquinas o los fartons de Alboraia, en l'Horta valenciana. Pero, a diferencia de sus dulces homólogas, las catànies de Vilafranca no constan en los diccionarios. Cuando las busqué en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines me llevé un chasco, aunque para compensar descubrí algo. La palabra catalufa, que hasta ahora sólo conocía en su uso peyorativo para decir catalana, pero pronunciándolo como quien escupe, resulta que designa a un "cert teixit de seda o de llana felpat", procedente de una especie de trapo que se fabricaba en Venecia.
Este lunes, en Vilafranca, descubrí que las catànies también tienen una conexión italiana. De hecho, son una receta original de Josep Cudié, que empezó a elaborarlas en su obrador hace más de medio siglo. Cudié, que ya elaboraba bombones de licor, dio en el clavo con su invento. La receta es clara: almendra marcona caramelizada bañada con un praliné (teóricamente secreto) a base de frutos secos y decorada con cacao en polvo. El éxito le sonrió desde el principio, de modo que se aprestó a bautizar su invento. Decidió ponerle cro-crem: cro como en el crujiente crocant y crem por la crema. De hecho, aún hoy sus herederos tienen registrado este nombre y como tal observo que circula por el mercado alemán: "Cro-Crem von Cudie". Pero tanta erre seguida acabaría intimidando a los dicharacheros devotos de san Félix, de modo que la gente de Vilafranca pronto decidió ejercer su derecho a decidir y entre todos le cambiaron el nombre a aquella delicia. Cudié sólo vendía sus creaciones al por mayor y las pastelerías se encargaban de la distribución final del producto. Una de ellas, la que por lo visto dominaba el share de la venta de cro-crems, estaba situada en una casa conocida como Cal Catànio, porque su pobladores procedían de la población siciliana de Catania, la misma en la que siglos atrás habían residido algunos reyes catalanes de la corona de Aragón. De comprar los bombones en Cal Catànio a rebautizarlos como catànies hay muy poco trecho. El éxito de la nueva denominación fue tal que hoy nadie que no sea alemán sabe qué es cro-crem, ni en Vilafranca ni fuera. Con los años, la empresa Cudié se ha visto en la necesidad de registrar también la denominación catànies, para asegurarse que nadie más pueda fabricarlas con ese nombre, y así sigue la cosa. Lo de llevar el Cat en la marca viene de propina.

El caso de las catànies es un ejemplo claro de la naturaleza popular de los usos lingüísticos. Los think tanks de nuestros estimables partidos políticos deberían tomar buena nota de ello antes de intentar colarnos denominaciones que no funcionan. Podría hallar mil ejemplos más de soberanismo lingüístico relacionados con el derecho a decidir de los hablantes, porque el uso es la base de cualquier lengua, pero creo que me limitaré a uno. A ocho meses de terminar, política mediante, esta legislatura, ¿alguien recuerda qué nombre decidieron darse oficialment los tres socios de gobierno para designar al segundo tripartito? ¿Quién habla hoy del Govern d'Entesa? Y, ya puestos, ¿quién ocupará Cal Catànio este otoño?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 4 de març de 2010

dimecres, 3 de març de 2010

Space Cowboys

I'd always wanted to see a 3D film (when half-way through childhood, I pored over ads for a feature called 'The Bubble', filmed in 'Spacevision': a vision I was too young to be allowed to have). So I made sure to see 'Avatar', whose 3-D technology – which took some 15 years to develop – is supposed to be, pardon my English, the dog's bollocks. At first, to tell the truth, I was put off by the killer rhinos slavering straight into the audience and the jungle bugs buzzing inches from my face, but as the minutes flowed on it dawned on me I was watching one of the most remarkable spectacles ever seen on a screen: waterfall-gashed mountains floating in pink skies, blue humanoids sprinting along fat kilometre-high branches, multi-coloured pterodactyls perching like butterfly colonies on distant crags... And yet. At the service of all this dazzle, the director had put a script so simplistic and over-familiar it might have been written by a pre-teen Friend of the Earth who had just discovered the meaning of the word 'plagiarise'. The storyline: on Alpha Centauri in 2154, an American mining company, seeing that the only thing standing between it and the minerals it craves is a tribe of Yanomami-like aliens, decides to send in a spy to gather strategic information, which is then used to bomb the locals off their land; when he sees the havoc he has helped wreak, the spy, outraged, spies no more and becomes the natives' leader. With his help and that of the local deity – a kind of eco-God - the indigenous people kick the Americans' environment-unfriendly butts back to their blighted world. No brains need racking to remember where we've seen such themes before: 'Dances With Wolves', 'A Man Called Horse', 'The Emerald Forest'... Altogether, then, 'Avatar' is a confusing film: on the one hand, there are those jaw-droppingly stunning images; and on the other, a shoddily cloned script stuffed to the gills with Gaia theory platitudes. It's like having your breath taken way and being preached to by a very tedious hippie at the same time. For three hours. While a hail of undeserved Oscars gathers depressingly in the clouds above.

Matthew Tree, Catalonia Today, març de 2010

Tots els capricis

Que vostè un bon dia sent un desig impetuós de sentir la retransmissió per ràdio del gol de Zarra durant l’Espanya-Anglaterra del 2 de juliol del 1950? Només ha de buscar el web Fonoteca de la radio. Que s’estimaria més sentir la notícia de la legalització del Partit Comunista, el 4 d’abril de 1977, dita entre vacil·lacions i ennuegades per Alejo García Ortega a través de RNE? A Fonoteca de la radio. Que vostè, en canvi, va tenir una infantesa difícil, els pares li pegaven sovint i s’inclina més per una al·locució de Queipo de Llano durant la guerra civil des de Radio Sevilla? A Fonoteca de la radio. Que es deleix per l’anunci de Flan Chino Mandarín, el de lleixiu Clarita o el de paraigües Vizcaíno? Jo he deixat de fer vida social, anar a festes, còctels i sales d’espera; em quedo a casa pendent només d’aquesta web. Si em truca un amic i em pregunta què faig, menteixo, perquè no sabria com dir-li que en aquells moments escolto Niceto Alcalá Zamora. O un capítol de La saga de los Porretas (és un cognom, no una colla de gent dedicada a una activitat tolerada), un serial costumista de la SER dels anys 70 i 80. La dona es diu Candelaria i el marit, Avelino, igual que el d’Escenas de matrimonio, el clàssic de Telecinco que, inspirant-se en Ingmar Bergman, ha aconseguit anar més enllà. Com la sèrie Dallas. El guionista David Jacobs mirava l’obra de Bergman i se li va acudir traslladar els conflictes d’Escenes d’un matrimoni a Dallas i fer-ne una sèrie de televisió. Només per això ja ens hauríem de mirar Bergman amb més respecte.

Enric Gomà, Avui, 3 de març del 2010.

dimarts, 2 de març de 2010

¿Odio los musicales?

En las matinales del TNC triunfa una versión musical de La casa sota la sorra, la leidísima novela que Joaquim Carbó publicó en 1966, el mismo año en el que Sebastià Sorribes publicaba El zoo d'en Pitus. Se trataba de un encargo tan oportuno como difícil, y la compañía EGOS teatre lo ha resuelto con valentía y acierto. Las exóticas aventuras africanas de Pere Vidal, Henry Balua y el malvado señor Ti que constituyen el argumento de la novela de Carbó acaban concentradas en un plató. Tras este golpe de efecto, que les juro que continuará siendo efectivo incluso tras habérselo (ejem) revelado, asistimos a diversos incidentes que suceden durante el rodaje de la versión cinematográfica de La casa sota la sorra. El tono de farsa se expande más allá de la claqueta, hasta el punto que los chicos de EGOS teatre introducen al detective Felip Marlot, un trasunto de Philip Marlowe que protagoniza otras novelas de Carbó, para que investigue una trama paralela que sucede en este presunto rodaje. Todo tiene un aire de homenaje argumental a Cantando bajo la lluvia que crece con cada nuevo conflicto entre el director del filme y su mujer, la primera actriz. El tratamiento visual de la historia es sensacional, digno de los tableros que el dibujante Karpa diseñaba para los Juegos Reunidos Geyper, algunos de los cuales hoy le comportarían prisión sin fianza: "Merienda de negros", "Matando pajaritos"... Y las letras de Rubèn Montañá y Toni Sans, dos de los siete actores de la compañía, transforman las canciones en buenos artefactos narrativos, con la música vibrante de Francesc Mora, también en escena. Los EGOS se completan con Albert Mora, Anna Alborch, Lali Camps y Maria Santallusia, que conforman un bloque compacto en el que todos rayan a gran altura, a lo Pep Guardiola. Es positivo destacar que, en un género tan coqueto, dos de las tres actrices del elenco despertarían el interés pictórico de Rubens. La casa sota la sorra es, por si no ha quedado claro, un espectáculo muy recomendable que sin duda triunfará entre jóvenes y adultos.

Dicho todo lo cual recuerdo con amargura que odio los musicales y me pregunto el porqué. He aguantado unos cuantos en mi vida, siempre por amor, y los fragmentos cantados me han parecido un peaje inasumible que me expulsa de la historia que me están contando. Como un cantautor cuando se enrolla de mala manera explicándote por qué escribió la canción que interpretará en cuanto acabe de enrollarse. ¡Canta ya!, me entran ganas de gritarle. ¡No cantes más!, gritaría desde la platea cada vez que un actor de musical salta del diálogo a la canción. Por eso me sorprendió tan gratamente que en un momento determinado de La casa sota la sorra el director del rodaje sienta esa misma necesidad, agarre una arma de fuego e interrumpa la canción de sus compañeros al grito de "Odio els musicals!! Per què collons cal dir-ho tot cantant?!" Ahí, con esa capacidad de reírse de ellos mismos, los EGOS conquistaron mi corazón, desactivando mis prevenciones antimusicales. Y ya me pareció bien incluso que cantaran. Y disfruté como un enano en Las Vegas con Henry Balua bailando claqué, la cara ennegrecida a base de betún, en plan negrito de Cola Cao en un club de Nueva Orleans. Por no mentar el acierto excelso de erigirlo en el gran defensor del catalán normativo ante los barbarismos de Pere Vidal, en un brillante guiño als paranys lingüístics del maestro Puyal coreografiados por un negro de pega flanqueado por tres vedettes con marabúes cuatribarrados. Odio algunos musicales. Otros no.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 2 de març de 2010.

dilluns, 1 de març de 2010

Regles, Tòtils, Perles

Regles. Com si sabessin que el dia de Sant Jordi ja es pot entrellucar a l’horitzó, 28 escriptors en llengua anglesa acaben de regalar als lectors lletraferits del diari londinenc The Guardian unes regles per escriure (deu de cada autor). No consells, que consti, sinó regles: consignes obligatòries.

Tòtils. O no: perquè realment no cal que els aprenents d’escriptor –que a Catalunya, ja se sap, som legió– prenguin totes aquestes regles al peu de la lletra. N’hi ha que fins i tot són ben prescindibles, començant amb les de Geoff Dyer, un novel·lista no gaire conegut aquí; amb la seriositat prepotent que sembla ser que és la marca de la seva casa particular, recomana el següent: “Tingueu penediments. Són com combustible. A la pàgina s’abranden fins a convertir-se en desig”. Aquesta proclamació no del tot diàfana m’ha recordat els vells temps en què un Geoff Dyer encara jove i inèdit feia gala de les seves elucubracions erudites per humiliar la meva cosina (amb qui compartia pis) tot donant per descomptat que aquesta no l’entendria perquè no tenia estudis. Geoff, baby, hi ha coses que no canvien mai i tu n’ets una.

Perles. Havent dit això, a la secció de The Guardian en qüestió, entre més consells condescendents del mateix estil –en aquest sentit Sarah Waters i Will Self no tenen res a envejar al senyor Dyer– hi ha unes veritats com una casa pairal. Per exemple la regla número u de l’Anne Enright (de fet, és més aviat una constatació): “Els primers dotze anys són els pitjors”. O bé aquesta, de Richard Ford: “No llegiu mai cap ressenya”. (Jeanette Winterson diu el mateix d’una forma una mica diferent: “No facis cas de ningú per qui no sents cap respecte”). O bé hi ha la regla número tres de Roddy Doyle: “Sentiu ansietat: forma part de la feina”. O la primera de Colm Tóibin: “Acabeu tot el que comenceu”. O la sisena de Zadie Smith: “Eviteu moviments i capelletes: la presència d’una colla no millorarà pas el que escrius”. O la cinquena del poeta Andrew Motion: “No hi ha res que no tingui sentit”. O la setena d’Ian Rankin: “Mai no ho deixeu córrer, passi el que passi” (que la Joyce Carol Oates matisa força amb la seva setena regla: “Sigueu optimistes; però espereu el pitjor”). També val la pena, crec, la segona regla d’A.L. Kennedy: “Sigueu humils, sempre”. A les quals regles jo, amb una humilitat que falta poc per ser cristiana, afegiria: “Llegiu el que vulgueu llegir, i res més. Durant els primers anys, beveu alcohol mentre escriviu –‘mentre’ vol dir ni abans ni tampoc després– fins que qualsevol por que pugueu sentir a l’hora d’escriure sigui un record boirós. Aprengueu a entomar els rebutjos inevitables de les editorials. Sigueu tossuts, fins a un extrem patològic, si cal”. Ara bé, millor, al meu parer, que totes les regles recollides a The Guardian i no cal dir que les meves és aquesta de l’autor de bestsellers Elmore Leonard –sobretot per a tots aquells autors que puguin sentir la temptació d’ornamentar la seva prosa perquè sigui més ‘sublim’–: “Si una frase sembla escrita, reescriviu-la”.

Matthew Tree, Avui, 28/02/2010

Entradas populares

Compartir