dijous, 29 d’abril de 2010

Als seus peus, el meu vot

Admeto la meva incapacitat per veure tots els Sálvame, els normals i els de luxe asiàtic. Tampoc no m’ho he proposat, sóc inconstant i dèbil de caràcter. Si un divendres em quedo a casa, no tinc prou força de voluntat per veure sencer Sálvame Deluxe i em distrec amb foteses com L’hora del lector. Per això, se’m va passar el moment en què Jorge Luis Vázquez, en una gran feina de capot, ens va participar les seves simpaties polítiques: “Yo creo que Trinidad [Jiménez] está haciendo una labor maravillosa y José Blanco ya ni te cuento. Y espérate, que ya veremos como celebramos la victoria de José Montilla en Cataluña”. No queda del tot clar si va dir “como celebramos” o “cómo celebramos”. La primera opció assenyala el fet de celebrar-ho i la segona, la manera de celebrar-ho. Amb Marina Geli sortint d’un pastís? Uns passos de claqué de Joaquim Nadal? El professor Toni Aira, a Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, va apuntar que és una estratègia del nou cap de campanya del PSC per empènyer els espectadors de Sálvame a votar el president Montilla. Tot és poc per contrarestar la legió d’articulistes i opinadors mediàtics de la Fundació Catalunya Oberta que repeteixen, presos d’una ira santa, que ens cal un líder fort, que no és altre que Artur Mas (tanta insistència ens remet als temps del general Perón). Però el PSC, en un gest insòlit, ha decidit recórrrer a estrelles com Jorge Javier Vázquez. Arribats a aquest punt, els pròxims seran Jordi González i Glòria Serra? Ana Rosa Quintana? Andreu Buenafuente? Karlos Arguiñano, mentre fa el sofregit del marmitako? Els altres partits no trigaran a imitar-lo i emplaçaran els presentadors més lleials i les productores còmplices. No em sobtaria gaire que Paz Padilla, a ¡Al ataque!, de tant en tant expliqués un acudit que comencés així: “Va un senyor tan pancho por la calle a votar a José Montilla cuando de pronto...”.

Enric Gomà, Time Out, 29 d'abril del 2010.

El got mig ple

Són les 17.45 quan arriba el metro. Línia blava. Falten tres hores perquè comenci el partit i som a 10 parades del Camp Nou. Compto les samarretes blaugrana que hi ha al meu vagó. Vuit. Dos nois d’uns 20 anys –un Messi i un Xavi escrits a l’esquena– xerren sobre la seva vestimenta. «És la mateixa samarreta que vaig portar a la final de Roma. Encara no l’he rentat des d’aquell dia», explica un. El seu amic l’ensuma i fa cara de mitjó suat. Riuen. Escoltant-los, penso que és mentida que els partits durin 90 minuts. Els partits sempre tenen un pròleg que pot ser més o menys excitant i el d’ahir va ser directament d’electrocardiograma. Els aficionats mirem les fotos de Mourinho i sabem que aquest paio sempre porta problemes…

Una veu tímida al fons del cervell ens diu que serà complicat, però immediatament la fem callar amb els nostres arguments. Hi ha qui es refugia en les samarretes amb història perquè siguin un amulet. N’hi ha que fan porres amb els de la feina i pronostiquen resultats impossibles però molt alleujadors. D’altres, encara, asseguren que s’hi deixaran la pell, animant. En el meu cas, me’n recordo del llibre que Guardiola va recomanar per al dia de Sant Jordi: Elogio del pesimismo (Barril & Barral), una antologia de cites literàries que celebren la filosofia dels que veuen el got mig buit. És una referència curiosa per part de l’entrenador del Barça, que ens ha acostumat a veure sempre el got ple del tot, però em deixo portar. Falta una hora i, quan em poso nerviós, obro el llibre per una pàgina qualsevol, com si fos un oracle, i li demano algun consell. «Ser part de la història és ser part de l’odi», va dir André Malraux. Em distrec pensant qui són els que ens odien perquè som part de la història.

Comença el partit i aviat es veu qui vol jugar i qui només vol defensar-se. Expulsen Motta i tot es torna més essencial: atac contra defensa, atac contra defensa. A la mitja part, com que continuem sense veure porta, torno a buscar els consells del pessimisme, gairebé com un antídot. Obro de nou el llibre a l’atzar i em surt una cita de Virgili: «…fuig el temps irrecuperable». Ai, ai. El Barça ho continua intentant, Piqué marca i després marca Bojan, però li anul·len el gol. De sobte m’adono que és veritat, els partits sí que duren 90 minuts, o fins i tot menys quan qui juga és un equip italià. Obro una altra vegada el llibre i hi busco consol, tal com potser farà Guardiola quan arribi a casa. Em surt una frase de Marcial, un poeta llatí amb nom de futbolista: «¿Vols saber per què et vénen aquests mals? Del fet que vius massa bé». Té raó, estàvem molt ben acostumats. Potser per això penso una altra vegada en els nois del metro. Qui sap si rentaran per fi aquella samarreta, però al pròxim partit seguiran fidels a aquest equip. Són els avantatges de tenir una filosofia del joc: fins i tot en els moments de pessimisme, el got es veu mig ple.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’abril del 2010.

Ruc?

Fa uns dies em van fer padrí per primer cop en ma vida. L’ésser en qüestió és un ruc català i, a instàncies de ma filla, li vam posar Borinot. Viu a la granja de Can Fuives, a la localitat berguedana d’Olvan. Fa més de quaranta anys que els tossuts amos d’aquesta granja crien exemplars d’aquesta espècie autòctona. La granja es pot visitar. Si hi van, saludin el Borinot. Ja veuran com fa honor al seu nom. Els rucs, però, han tingut una mala relació amb el llenguatge figurat. Tot i ser unes bèsties molt espavilades, associem les seves orelles als pitjors estudiants. Quan mon pare volia insultar algú (un àrbitre de futbol, per exemple) li cridava burro, arrossegant les erres i allargant molt l’última o (fonèticament, u). A Can Fuives també en diuen guarans (un terme que Coromines relaciona amb els sementals), ases o someres. Sa somera em remet a les festes menorquines i l’ase a Anselm Turmeda. Per a un barceloní com jo, el terme just és burro. Ruc és més sec. La sonoritat de burro admet aquell salt extraordinari en el buit de l’ambigüitat verbal que transforma un insult en un terme afectuós. Fins i tot sexual. I prou, que tampoc no em vull posar burro, ara.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 29 d'abril de 2010

La sensatez de Tuson

Este Sant Jordi 2010 nos ha dejado un reguero de buenos libros y un debate aún incipiente sobre la incidencia del libro electrònico. La verdad es que todos leemos ya quilómetros de textos digitales pero el libro como tal está aún verde. En esas andamos cuando me llega a las manos el último ensayo del profesor Jesús Tuson: Paraules en la corda fluixa. Lo publica Triallibres, un proyecto editorial que desconocía, dirigido por dos apellidos ilustres de nuestra cultura: Miquel Tuson Segarra y Guillem d'Efak Fullana Ferré. Seguramente no verán los libros de Triallibres en las librerías convencionales. Se trata de un sello independiente que se mueve en los parámetros de la cultura autogestionada, como algunas discográficas de nuevo cuño. Operan en el incipiente mercado del libro electrónico, pero también editan en papel, en la llamada impresión por demanda. Es decir, que tengo entre manos el último libro de Tuson porque han tenido la gentileza de imprimirme un ejemplar, pero si quiero comprar otro también en papel para regalárselo a un amigo sólo tengo que encargarlo por la red. Acto seguido, ellos imprimirán otro ejemplar, lo encuadernarán y lo enviarán por correo, previo pago. Naturalmente, a estas alturas poca gente ha oído hablar de ellos, pero su manejo de las redes sociales hace prever que, a poco que se esmeren con los títulos publicados, pronto se harán un hueco. Tuson se jubiló el año pasado tras cuatro décadas de docencia universitaria. Toda una generación de estudiantes aprendimos con sus libros a romper el corsé del sutil nacionalismo lingüístico que supura la Real Academia Española de la Lengua y adláteres. Junto a Sebastià Serrano, Tuson lideró el primer departamento de Lingüística que se constituyó en el sistema universitario español, y su sensatez lingüística es proverbial. Aunque no se ha prodigado en los medios de comunicación como su compañero, los libros de Tuson son siempre luminosos y Paraules en la corda fluixa no es una excepción. Si fuera a vivir aquella famosa escena en la que Tom Sawyer y Huckleberry Finn asisten a su entierro, no me importaría adoptar de epitafio el último párrafo de su prólogo: "I és que el llenguatge, i les llengües, són molt més que instruments de comunicació. En una llengua es crea una imatge del món; en una llengua podem produir art; en una llengua podem mentir; en una llengua podem practicar el maniqueisme; en una llengua es desvetllen els nostres tabús i neixen i creixen les nostres rebel·lions; en una llengua fins i tot podem jugar".

Necesitaremos de todo el caudal de sensatez lingüística que nos brinda el profesor Tuson, nacido en València en el peliagudo año de 1939, para valorar algunas de las paradojas lingüísticas que se dan en nuestro país de catalanistas intermitentes. Dos son las paradojas que me han llamado la atención recientemente en dos ceremonias muy solemnes. Por un lado, el adiós institucional a Juan Antonio/Joan Antoni Samaranch que se celebró en el Palau de la Generalitat. Por el otro, la beatificación del padre José/Josep Tous en Santa Maria del Mar. (Las barras no son irónicas, sino descriptivas.) Los noticiarios retransmitieron fragmentos de ambas ceremonias. En la primera, escuché al president Montilla y al príncipe Felipe de Borbón expresándonse en catalán, y luego Maria Teresa Samaranch Salisachs hablando en castellano para introducir la canción Amics per sempre. En la segunda, escuché al cardenal Lluís Martínez Sistach hablando en castellano y al Secretario de Estado Vaticano, el cardenal Tarcisio Bertone, en catalán. Vivir para oir.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 29 d'abril de 2010

dimecres, 28 d’abril de 2010

Uno de los mejores

Un camión le arrolló mientras circulaba en bicicleta hacia su casa de Londres, en London Bridge. A sus 46 años de edad, David Vilaseca fue (y la mera elección de este tiempo verbal me aflige) uno de los mejores de mi generación universitaria de filólogos. Y es aún, ahora y aquí, un gran desconocido. En los ochenta participó en la revista literaria universitaria Ratlles (quatre) que dirigía Esteve Miralles en la UB, y en la que nos estrenamos unos cuantos en la escritura, entre ellos Jordi Galceran. Luego coordinó, junto a Ruth Galve, la Antologia poètica universitària 1985 (Proa) en un intento claro de establecer una continuidad con las antologías catalanas de los años cincuenta y publicó una versión reducida de los viajes de Marco Polo.

Tras un Master en literatura comparada en la Universidad de Indiana (Bloomington) se doctoró en un tiempo récord en Londres (Queen Mary) y publicó, ya en 1995, su primer libro con Dalí en el trasfondo: The Apocryphal Subject: Masochism, Identification and Paranoia in Salvador Dalí’s Autobiographical Writings. David Vilaseca se especializó en teoría crítica de la literatura gay en el ámbito hispánico. Su creciente prestigio en el sistema universitario británico contrasta con el menosprecio que obtuvo del nuestro. En 1993 volvió a la UAB, pero la telaraña del poder universitario quiso deglutirlo y él no se amilanó. Duró un curso. En 1994 la Universidad de Southampton le fichó con solo leer su currículum y desde el año 2000 estaba, cada vez más asentado, en el Royal Holloway de Londres.

En el año 2007 nos sorprendió con un extenso dietario autobiográfico situado en el mundo gay de Londres, que le valió el premio Octubre de narrativa de ese año. L’aprenentatge de la soledat, publicada en València por 3i4 y poco divulgada, ha sido considerado el mejor texto catalán de literatura gay. Deberíamos leer a Vilaseca, que supo esquivar la soledad y el desarraigo en un mundo homófobo hasta que éste se disfrazó de camión y embistió bestialmente a su bicicleta.


Màrius Serra. Obituari a La Vanguardia. Dimecres 28 d'abril de 2010


En vida seva

Per Sant Jordi, el president Pujol visita aquelles ràdios que el conviden per felicitar-lo, com són Catalunya Ràdio i RAC1. Arreu on va, el president renya, rondina, assevera, retreu, no es deixa interrompre. Davant de preguntes compromeses, fuig per la tangent –no escric que fuig per la convergent per no fer jocs de paraules abans de dinar-: “Això pregunta-l’hi a l’Artur Mas”. Si l’altre hi insisteix, ell s’hi torna una mica cantellut: “Jo ja he dit el que havia de dir”. A El matí de Catalunya Ràdio, Pujol li va engegar a Fuentes: “Jo no estic aquí per contestar les teves entremeliadures”. Quin gran zelador d’internat no hauria sigut. Xavier Sardà, amb una admiració vehement i teatral, li va demanar d’on treia tanta energia de bon matí i ell va contestar: “Jo m’estimo el meu país. I hi crec”. A mi em va semblar que, entre línies, li responia: “Beu-te aquest ou, que l’altre es cou”, que és el paral·lel ovípar del castís ¡Chúpate esa! (desconec què deuen succionar). A El món a RAC1, Pujol tampoc no va decebre quan va amonestar Basté: “No he acabat! No em tallis!”. Basté va insinuar que els felicités pels deu anys de RAC1 –com aquella gent que truca als amics per comunicar-los el propi aniversari- i Pujol els va donar l’enhorabona. Però hi va afegir impacient: “Hi ha moltes més ràdios. Totes aquestes ràdios comarcals, locals, fan un gran paper”. Així és com va esquivar, destre, el campionat de ping-pong entre Catalunya Ràdio i RAC1, amb la Diagonal de xarxa, ben tibant. Compte que no estaborneixin el conductor del tramvia.

Enric Gomà, Avui, 28 d'abril del 2010.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Zoología y criptopolítica

Este domingo, una carta al director de Javier Resines (Madrid) criticaba la posición sobre la criptozoología expresada por el biólogo Eduardo Angulo en La Contra del pasado 19/IV/2010. La criptozoología es una disciplina que se debate en el ambiguo territorio que separa la ciencia de la leyenda. Como su nombre indica, se centra en la investigación de las especies animales aún no tipificadas por la ciencia zoológica, porque sus individuos permanecen inaccesibles u ocultos. El nombre de esta disciplina, acuñada en los años cincuenta por el zoólogo franco-belga Bernard Heuvelmans, es indisociable de espectaculares leyendas nunca demostradas: el monstruo del lago Ness, criaturas marinas como el Kraken u homínidos montañeses como el Yeti. En el otro platillo de la balanza cabría situar al Celacanto (un pez prehistórico que se creía extinguido hasta que empezaron las capturas de ejemplares que habitan las fosas abisales), los dragones de Komodo o ciertos calamares gigantes. El lector Resines acusa al biólogo Angulo de responder con "folklorismos, banalidades e incongruencias que sólo sirven para confundir al público y pretender hacer creer que la criptozoología es algo así como un muestrario de falsos monstruos de circo". Le doy la razón al lector. Leí la Contra a Angulo tras haberme zampado el espléndido libro del valenciano Rafael Alemañ Berenguer dedicado a la materia -Criptozoología (Melusina)- y las respuestas de Angulo me parecieron de una prepotencia intolerable. Siempre he sido un defensor acérrimo del método científico. Además, segrego escepticismo en cantidades industriales ante cualquier mixtificación. Pero en este caso, los prejuicios corporativistas del biólogo Angulo contrastan con el rigor científico del planteamiento de Alemañ, en cuyo documentadísimo libro jamás cae en la mixtificación. Reproduce datos, imágenes y relatos de fuentes diversas con espíritu crítico y la voluntad explícita de alejarse de la implicación emocional que exhiben algunos héroes del género, como el montañero Reinhold Messner (en el caso del Yeti) o el reportero Tim Dinsdale (en el de Nessie). Al contrario, Alemañ recoge hasta el último detalle de todos los fraudes que se han demostrado en un campo tan propicio al deslumbramiento y el engaño. Algo que ya me gustaría poder decir con la misma contundencia de la historia reciente de los descubrimientos científicos, muchas veces enturbiados por oscuros intereses comerciales.

Este conato de debate científico me ha hecho pensar en la actual situación política española, que anda llena de criaturas del pasado repentinamente reaparecidas. La criptozoología da la sensacionalista posibilidad de descubrir nuevos ejemplos de biodiversidad (cuanto más monstruosos, mejor, porque nadie paga por ver una nueva especie de rana), pero topa con los recelos del poder científico. La criptopolítica del franquismo topa con ese mismo tipo de recelos, y si no que se lo pregunten al intrépido juez Garzón. El mismo que, por cierto, en 1992 se conjuró con el estos días tan loado ex falangista Samaranch para enchironar (preventivamente) a una multitud de independentistas catalanes de un modo tan poco ajustado a derecho que le supuso una condena del Tribunal de Estrasburgo. Que Falange esté activa en pleno 2010 es remarcable, pero jamás estuvo oculta. Lo verdaderamente preocupante es la panda de celacantos franquistas que sobreviven atrincherados en las fosas abisales del poder judicial español. Nessie y el Yeti son unos angelitos al lado de estos pájaros de mal agüero.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 27 d'abril de 2010

dilluns, 26 d’abril de 2010

Plor, Por, Dolor

Plor. La imatge va sortir al TN del dia 20: una dona plorava (ho sabíem pels petits sacsejos del seu cos: els cabells li amagaven els ulls) -aferrada a un carro carregat de maletes a vés a saber quina terminal de l'aeroport del Prat- perquè no podia visitar un familiar que s'estava morint. Gràcies a la Setmana de la Cendra, els polítics i els empresaris han descobert, com per art de màgia, que les videoconferències funcionen la mar de bé, i que allò de volar en business class per poder comunicar-se amb els seus homòlegs estrangers mai no ha estat res més que una solemne (i luxosa) pantomima. Per contrast, resulta que els avions sí que són essencials de debò en certes circumstàncies especials, com ara quan hem de viatjar per poder vetllar els morts o els malalts greus que estimem o hem estimat. Vet aquí que he estat pensant força en la mort, últimament, i això que no se m'ha mort ningú. Podria ser que la causa en fos l'òbit recent, tan públicament lamentat, de la figura històrica que era Juan Antonio Samaranch?

Por. Si més no, la mort del senyor Samaranch sí que m'ha recordat que aquest mateix mes també ens ha deixat Malcolm McLaren, l'inventor putatiu dels Sex Pistols, el baixista dels quals, Sid Vicious, va morir als 22 anys d'una sobredosi d'heroïna proporcionada per la seva mare. (Pocs mesos abans, en un incident mai no aclarit, Sid Vicious havia estat acusat de l'assassinat de la seva nòvia, Nancy Spungen, de 20 anys.) I cinc dies abans de la mort d'en McLaren, el supremacista blanc sud-africà Eugène Terre'Blanche va ser apallissat fins a la mort per dos joves negres. En una entrevista amb Louis Theroux (fill de l'escriptor Paul) l'any 2000, Terre'Blanche va deixar clar que considerava que la gent d'origen africà pertanyia a una espècie diferent, inferior a la d'origen europeu. (Un any després de l'entrevista va intentar d'assassinar un guàrdia de seguretat africà, Paul Motshabi, al qual va deixar mutilat per a tota la vida.) Com deien els de la revista satírica anglesa Private Eye, l'única cosa que els interessava de la mort de Terre'Blanche era saber si al funeral tothom hauria de vestir-se de blanc.

Dolor. Cada vegada que la mort em ronda pel cervell tal com ho fa ara, hi ha amics que em diuen allò que es diu sovint quan veiem algú un pèl aixafat: que hauria de pensar més en el futur i - si en té- en els fills. De fet, ara que hi penso, hi ha més d'un i més de sis escriptors que hi han pensat tant, en la pròpia prole, que l'han convertida en la matèria primera d'uns llibres intencionadament entretinguts. És un recurs del qual no em puc pas aprofitar per raons diguem-ne anímiques: fa quatre anys, quan el cap d'una editorial ara desapareguda em va proposar que fes un llibre d'aquesta mena -"en clau d'humor", deia, insistint que parlar de ser pare podria ser molt, però molt, divertit-, li vaig haver d'explicar que d'ençà que vaig veure els meus fills per primer cop he pressentit, alçada per damunt del meu cap, l'ombra de la dalla.

Matthew Tree, Avui, 25/04/2010

1001 saludos a Moulinsart

En febrero runruneé con retintín sobre el marrón al que se enfrentaban los miembros de la Associació Catalana de Tintinaires (seguidores incondicionales del personaje de cómic creado por Hergé). Su junta directiva fue instada por la Fundación Hergé a cambiar de nombre bajo amenaza de denuncia judicial. Dirigen la Fundación la segunda esposa del dibujante, Fanny Rodwell y su actual marido Nick Rodwell. Los Rodwell operan comercialmente con el nombre del castillo del capitán Haddock: Moulinsart. Entre tintinólogos, que son legión, es muy sabido que Moulinsart persigue a cajas (de caudales) destempladas a todo quisque que se atreva a usar su nombre-marca. Les da igual una multinacional que un tienda de barrio, un esplai o una residencia de la tercera edad cuyos ancianos organicen una exposición sobre Koeman. Si quieres lucir dos veces la sílaba Tin tendrás que pasar por caja, monín. De modo que nuestros entusiastas Tintinaires, que además de lucir su airoso neologismo gestionaban el dominio tintincat.com en la red, fueron requeridos por Moulinsart a eliminar cualquier rastro de Tin. Aturdidos por la reacción de una patronal para la que ni sabían que trabajaban, convocaron un concurso entre sus asociados para encontrar un nuevo nombre. Con dos condiciones: que fuera corto y que no contuviera la palabra Tintín. Todos los nombres recibidos se sometieron luego a votación entre los asociados.

Me hice eco de su convocatoria porque, más allá de mis simpatías por los lectores de Hergé, me pareció un reto de primer orden. Ahí es nada, hallar un nombre que te defina como seguidor de alguien a quien no puedes nombrar siquiera. La cosa adquiere una dimensión mística, que casi justificaría un juego de palabras tan deplorable como decir que la llave la tiene Yahvé. Pero no. Ni aún así lo justifica, qué le vamos a hacer. Mis únicas aportaciones fueron proponer Nitnit (Tintín invertido, sin segundas) y localizar (por Idescat) a siete ciudadanos catalanes cuyo segundo apellido es Tintín, por si lo prestaban para la causa. Por fortuna, los asociados Tintinaires han ido más allá. Según me informa su presidente Víctor Niubò las votaciones fueron muy ajustadas entre dos alternativas notablemente sólidas. En segundo lugar, por muy pocos votos, quedó rebautizar a la asociación como Molins de Dalt, que es el topónimo que se inventó el traductor de Hergé al catalán, Joaquim Ventalló, para denominar a Moulinsart. Hay que reconocer que tenía su morbo acabar llamándose igual que la empresa que les había obligado a cambiar de nombre, pero la opción triunfadora es aún mucho mejor: 1001 (Associació Catalana de Tintinaires). 1001 sólo se pronuncia mil-ú (nombre del famoso perrillo de Tintín) en catalán. Además, tiene una fuerza gráfica mucho mayor y es fácil de recordar. Tanto que es el único juego de palabras que le oí pronunciar en toda su vida a mi abuela Paula. Creo que lo sacó del Patufet. Aquello de "1001, 1001! 900? 1001!" (Míliu, míliu! No ho sents?, Míliu!), en el que 1001 sería un hipocorístico de Emílio. Una vez me contó que mi abuelo, al que no conocí, añadía siempre dos ceros tras el 900: "1001, 1001! 900? 00! 1001!". Antes de pronunciarlos uno debía darse cuenta de su gráfica similitud con las gónadas masculinas (y leer, en consecuencia: collons!). Algo que, sin duda, saben los tintinaires de la asociación 1001 que se han enfrentado a Moulinsart con un par. Un par de buenas alternativas a la estulticia antitintinesca de quien no sabe distinguir el negocio cultural de la cultura del negocio.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 26 d'abril de 2010

dissabte, 24 d’abril de 2010

Fer de prescriptor abans de Sant Jordi

A mig video hi surt la prescripció de diversos llibres per a diversos membres de la família que vaig fer al "Divendres de TV3" el dijous 22 d'abril de 2010.



Màrius Serra

Fora de lloc

Fa uns quants dies vaig coincidir en una llibreria de Sabadell amb una escriptora que no coneixia. Era una senyora de cabells blancs, gestos tímids, ullets bondadosos i un lleu accent en el seu català. Se suposava que tots dos estàvem allà per firmar llibres, però com que ningú s’acostava a la taula, ens vam posar a parlar per distreure el temps. Vaig saber aleshores que es diu Marta Cardona, que viu a Anglaterra des de fa mig segle i que als 82 anys acaba de publicar el seu primer llibre, titulat Fora de lloc (Angle Editorial). La novel·la narra la història d’una noia, la Maria, que als anys cinquanta es casa amb el seu amor de joventut i poc després se’n van a viure a Anglaterra. Allà els espera una feina, d’assistenta per a ella i de xòfer per a ell, però la Maria no triga a descobrir que la vida no és com l’esperava: el marit se li torna un capsigrany, incapaç de portar el pes d’una família amb molts fills. A més, el país li és del tot hostil; els anglesos no l’ajuden gens i només l’esforç diari i el sacrifici li permeten tirar endavant la família. Després d’escoltar la Marta Cardona, vaig cometre un error i li vaig preguntar si el seu llibre era autobiogràfic. Va somriure sense dir res.

La meva pregunta tenia un sentit perquè aquest títol –Fora de lloc– em recordava un viatge semblant d’un altre escriptor a qui agrada l’autobiografia, només que aquest cop en direcció contrària. El 1996, Matthew Tree va publicar la seva primera novel·la en català amb el mateix títol de Fora de lloc. En aquest cas s’hi narraven les peripècies d’un jove de vint anys que coneix una noia estrangera a Londres i poc després se’n van a viure al país d’ella. Quan arriben a aquest lloc nou, la relació es desintegra de manera dolorosa i inevitable. Hi ha una mena d’històries que s’entenen perquè encaixen amb precisió en la frase «fora de lloc». Així és com l’escriptor palestí Edward Said també va anomenar les seves memòries sobre «un món essencialment perdut i oblidat». La majoria de persones volen tenir un lloc al món, com en aquella preciosa pel·lícula d’Adolfo Aristarain. Pot ser en un racó solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Sovint, quan això no passa, la literatura es converteix en l’únic refugi per al que se sent exclòs.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 d’abril del 2010.

Fumigar l'atur

Quin nom més sensacional, Ràdio Bonmatí. T’encomana unes ganes peremptòries de llevar-te. Però, siguem sincers, no acaba de tenir gaire mèrit, perquè és la ràdio del poble de Bonmatí, a la Selva. Segons Coromines, Bonmatí prové d’un veí molt matiner de segles enrere. Qui sap si l’home patia d’insomni, costa agafar el son si et poses a rumiar en la pesta negra. Un mèrit més alt té El club de les oportunitats de Ràdio Bonmatí, considerat el millor programa de ràdio local en els últims Premis Ràdio Associació. Fet per Josep Roca i el seu equip més els aturats de Bonmatí i rodalia, pensat perquè els aturats trobin feina. S’hi divulguen oportunitats de treball concretes: una plaça de mosso de magatzem a Amer (imprescindible carnet de carretoner), una plaça en una biblioteca de la Cellera del Ter (algú amb dots per dinamitzar una biblioteca, recomanar lectures i també, això ja és suggeriment meu, desaconsellar-ne amb escarafalls silenciosos). També s’hi orienta els oients sobre com han de muntar un negoci, amb aportacions d’emprenedors que han aixecat, posem per cas, una perruqueria. Una idea tan simple com, espero, efectiva. Des d’aquí, animo qualsevol ràdio de més abast –penso en Catalunya Ràdio o la COM- que convidin l’equip d’El club a fer un club de les oportunitats per a tot Catalunya, que expliqués els requisits de cada opció de feina. En aquests moments, els aspirants a locutor de ràdio han de saber pronunciar el nom del volcà Eyjafjallajökjull sense ennuegar-se i caure morts. És més prudent muntar una perruqueria.

Enric Gomà, Avui, 24 d'abril del 2010.

Enric Gomà, Avui, 24 d'abril del 2010.

divendres, 23 d’abril de 2010

Sant Jordi 2022

Salgo de casa muy abrigado. Nadie sabe cómo ha sido, pero las autoridades de la ciudad han conseguido que, en este año olímpico, el rigor invernal se dilate hasta finales de abril. Bajo hacia el metro de Horta esquivando las zonas de umbría en las que el hielo aún no se ha fundido. Al llegar a la plaza Eivissa me ilumino. ¡La rosa! Busco una parada y doy con la de la gitana Marta, que ya está al pie del cañón. Recuerdo con nostalgia aquellos santjordis en los que compraba la rosa aquí y luego rehacía apresuradamente el camino hasta casa, entraba a hurtadillas para que no me oyeran y la dejaba en la mesa del comedor. Por culpa de la rosa siempre empezaba la jornada sudando. Ahora ya no. La gitana Marta me acerca su iPad y me entretengo navegando por las rosas del catálogo. Me seduce la rosa Gertrude Stein, pero al final escojo una del modelo Classic. Roja. Luego elijo repartidor. Desestimo las propuestas más banales, entre las que esta temporada destaca un doble de George Clooney tan joven que podría ser su hijo. Tampoco me gusta ese Quevedo con quevedos que propone acercarse a la destinataria con dos flores, para que la agraciada escoja entre la rosa y el clavel. Este Sant Jordi pienso sorprender a mi pareja con uno de los personajes que más le gustan: el comisario Montalbano. Seguro que triunfaré. Es decir, me haré perdonar que, un año más, no nos veamos ni un minuto por Sant Jordi. Marco en Google Maps el lugar exacto de la entrega, tecleo la hora y añado una foto de mi pareja sacada de su perfil en Facebook. ¿Observaciones? Que el actor le diga al oído esta frase: “de part d'en Catarella, que no ha pogut venir personalment en persona”. Lo tecleo, clico y pago.

El metro se llena de pantallas y pantallitas, como siempre en hora punta. La gente lee las noticias del día, visiona videos, toquetea aparatejos, escucha música, habla por el móvil, twittea o gestiona sus mensajes. Recorro el convoy de punta a punta, buscando un asiento, pero veo por la ventanilla trasera que sólo queda espacio en el vagón unplugged. En Vilapicina bajo al andén y accedo a este furgón de cola. Recuerdo lo mucho que lucharon los grupos de presión propapelistas para que en el transporte público existieran espacios sin conexión a la red. Primero los llamaron pacificados y luego los aislaron del resto apelando a la tolerancia cero. Aquí no podré actualizar mis perfiles pero como mínimo descansaré. Me siento entre una anciana que lee una novela de la generación Nocilla y dos jovencitas enfrascadas en un repaso crítico de su grupo de amigos. No callan, pero como es una conversación presencial no tengo derecho a quejarme. La ordenanza del civismo no me ampara. En un rincón, un hombre barbudo tiene entre manos algo que parece ¡un diario de papel! Hacía tiempo que no veía ninguno. Supongo que todavía debe editarse alguna cabecera, pero los únicos papeles informativos que he tocado en estos últimos años son los que me ofrecen en un bar de Horta que frecuento, El Cafè de la Granota, el único en el que todavía imprimen en papel las versiones digitales de los diarios, en blanco y negro. Reconozco que me gusta leer esos dinacuatros grisáceos porque me recuerdan los fanzines ciclostilados que se estilaban en mi juventud.

Cuando me saco del bolsillo el folio requetedoblado en el que me he impreso la ruta de firmas Sant Jordi 2022 detecto una mirada de complicidad por parte del hombre barbudo. En esta tercera década del siglo XXI los partidarios del papel han desarrollado una gran solidaridad. Se han agrupado en asociaciones para difundir su postura propapelista y han propagado un elaborado argumentario para defender, en todos los foros, lo que ellos llaman “la cultura del papel” y sus adversarios “papiroflexia predigital”. Muchos escritores hemos sido mil veces requeridos para encarnar la defensa del propapelismo, vehiculada a través de una Iniciativa Legislativa Popular que está consiguiendo muchas adhesiones. La verdad es que he esquivado estas peticiones como he podido. Siempre me han gustado los libros, pero más me gusta leer, de modo que mientras pueda hacerlo no veo dónde está el problema. Y sí, en la biblioteca de casa conservo miles de libros impresos, pero a estas alturas ya casi debo tener más textos guardados en mi nube. El cloud computing me sedujo desde el primer momento. Antes de bajar en Verdaguer, el señor de la barba se me acerca y me dice que, años atrás, solía leer mis columnas en La Vanguardia. “Encara meʼn recordo de dues amb 600 adjectius que li va dedicar al Messi al principi del Barça de les 30 copes. I també resolia els seus mots encreuats, jove”. Le replico que, a pesar de la retirada de Messi, sigo escribiendo columnas y crucigramas para La Vanguardia, pero me mira como a un zombi y añade que él sólo lee en papel y que las máquinas no le interesan. Es muy cansado discutir sobre estas cosas en pleno 2022, de modo que me limito a desearle un buen Sant Jordi. El hombre salta del metro dando un bufido. “No meʼn parli, de sant...” La puerta del vagón unplugged degolla su draconiana queja.

Cuando llego a mi primera cita una señorita uniformada me informa de que ya hay una cola tremenda de lectores esperándome para la sesión de firmas. Miro a izquierda y derecha, pero no acierto a detectar ninguna aglomeración. La azafata me conduce a una especie de tienda india instalada en plena Rambla de Catalunya. Dentro está muy oscuro, pero la temperatura es muy agradable. Mientras aún intento adaptar la vista, la chica me ofrece bebida y me pregunta si deseo que me maquillen. A la que me doy cuenta, estoy de pie en un miniplató al lado de una señora que habla con acento de Lleida y asegura estar, ahora mismo, en plena Rambla de Lleida. Me doy cuenta de que mi interlocutora es plana. Es decir, que su imagen se proyecta en un croma como el que usan los meteorólogos par andar ante sus mapas. Me aferro a la bebida que acaban de servirme, carraspeo nervioso y sonrío a cámara. La señora que está a mi lado sin estarlo asegura ser una fiel lectora de mis libros desde hace muchos años, “de quan els llibres encara eren de paper i es compraven a les llibreries”. Me dice que mi última novela, Mai no som prou bons amb les llibreteres, le ha encantado, y que le gustaría que se la dedicase. La chica uniformada me informa que la señora de Lleida ha elegido el capítulo en el que la protagonista está a punto de morir despeñada en el valle hawaiano de Waipio. Luego me invita a quedarme quieto. Oigo un clic y dos segundos más tarde me acerca una pantalla de quince pulgadas para que extienda mi rúbrica sobre ella. No es mi primer Sant Jordi electrónico, pero aún me sorprende verme fotografiado al lado de una señora de Lleida justo ante el precipicio de Waipio que tanta importancia tiene en mi novela. Una especie de rotulador sin tinta me permite firmar en la pantalla táctil encima de nuestra foto. Firmo con el punzón y la señora desaparece de mi lado, sustituida por un hombre calvo.

Durante las diez horas siguientes visito otros siete puntos de firma. La mayoría son F & F como este. Foto y firma. No importa si están lejos o entran en el cubículo fotomatón para retratarse a tu lado. Todos se llevan la dedicatoria fotocaligráfica en su lector electrónico, en un fichero jpeg asociado al que contiene tu novela. En dos casos, la infraestructura de la librería que organiza la sesión permite transformar el documento en un quicktime con una breve conversación filmada del encuentro, que culmina en la pantalla dedicada. La metáfora caligráfica se mantiene, pero cada vez prima más el documento visual. Algunos lectores, tras la ceremonia de la firma, utilizan delante mío las opciones que se les ofrecen para compartir la dedicatoria fotográfica en las redes sociales. Ipso facto. La editorial donde publico Mai no som prou bons amb les llibreteres me ofreció hacer un seguimiento de todas mis dedicatorias por Facebook, Twitter, Flickr, YouTube y Vimeo. Decliné. Aún así, la mayoría de librerías distribuyen por todos estos anales y otros las sesiones de firmas de los autores que hemos accedido olímpicamente a someternos a la gira virtual de Sant Jordi 2022.

Antes de ir a cenar con mi editora y mi responsable de prensa para celebrar el número de descargas, visitamos la única librería que mantiene una sesión tradicional de firmas. Es una de las que forman parte del circuito propapelista, pero no de las más radicales, puesto que en su establecimiento también vende las versiones digitales de los mismos textos. El día de Sant Jordi, sin embargo, prescinde de su pragmatismo y apuesta exclusivamente por la fuerza simbólica de los libros de papel, con sus páginas, sus cubiertas, su solapa y ese olor de tinta al que tanto apelan los propapelistas canónicos. Reconozco que a estas alturas ya estoy más que harto de los miniplatós y agradezco sentarme tras una mesa, como solía. Es una parada modesta, pero muy militante, de modo que congrega un buen número de parroquianos propapelistas que esperan pacientemente con su ejemplar de Mai no som prou bons amb les llibreteres bajo el brazo. Pido un bolígrafo con mina de tinta azul y me dispongo a atenderlos. La primera es una abogada pelirroja, que no sólo trae su ejemplar impreso de mi última novela sino también los de las dos anteriores (Falòrnia y La vida anormal). Me dice su nombre y, mientras caligrafío trabajosamente su dedicatoria, le pregunto si le gustaron las dos novelas anteriores. Su respuesta me deja helado, en plena Barcelona olímpica 2022. Resulta que jamás lee los libros que compra; se limita a coleccionarlos, debidamente firmados por sus autores.


Màrius Serra. La Vanguardia. 23 d'abril de 2010

dijous, 22 d’abril de 2010

Lo lo?

Un dels bons llibres d’aquest Sant Jordi és Això del català, d’Albert Pla Nualart (Columna). El responsable del model de llengua que ha anat forjant aquest diari hi fa un seguit de consideracions sobre la possibilitat de reformar alguns aspectes crítics de la normativa. Potser el cas que crida més l’atenció és el del lo neutre, documentat des del segle XVI. El lo, sí, però no pas com a “tot lo dia” ponentí, sinó com a “esmena tot lo incorrecte”. Naturalment, un segle de tenir-lo (lo lo) proscrit pesa tant que no podem pretendre passar de la proscripció a la prescripció d’una revolada, però la decisió fabriana de deixar-lo (lo lo) al marge de la normativa ha estat negativa. Un exemple em bastarà per justificar-ho. L’any 2003 vaig traduir un excel·lent llibre d’aforismes del físic Jorge Wagensberg del castellà al català: Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets). Vaig topar amb la paret del lo en desenes d’aforismes. El número 10 fa: “Lo real se nutre de lo probable”. Què me’n diuen? D’entre els diversos subterfugis que ens permetem, vaig triar el més proper al lo proscrit: “Allò real es nodreix d’allò probable”. Uf. És allò del català.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 22 d'abril de 2010.

Aniversarios de futuro

Llegados a cierta edad, ay, los números redondos empiezan a suscitar fiestas más o menos sorpresa. No son igual de salvajes las de los treinta que las de los cuarenta o los cincuenta. El elemento sorpresa es detonante. ¿Quién no ha visto el pánico reflejado en la cara de un homenajeado? Normalmente es pasajero, un instante de susto que pronto se ve superado por el torrente de emociones que suscita la congregación de amigos, conocidos, ex novios y saludados bajo un mismo techo. Pero en algunos casos resulta intolerable. Insuperable. Hace años fui a una extraña fiesta de aniversario de un ex profesor a quien hacía décadas que no veía. La organizaba su mujer, a quien no tenía el gusto de conocer. Coincidí con algún otro ex alumno, que asistía igual de engañado que yo, pero fue todo muy raro. Al poco, nuestro ex profe se separó y hoy ha abrazado la fe evangelista de su nueva pareja. Este domingo asistí a la fiesta de sesenta aniversario de mi amigo Joan Josep Isern, a quien conozco desde la última vez que nos visitó el cometa Halley. Nada que ver con la de mi ex profe. De entrada, aunque su mujer Anna se encargó de casi todo, sólo hubo una sorpresa, que es la que suscita este artículo. Además, se celebró en una de las espaciosas salas de La Caldera, un centro de creación de danza y artes escénicas que sobrevive en pleno barrio de Gràcia gracias a la crisis inmobiliaria (renovación de alquiler en vez de todos al suelo y piso que te crió). Hubo las fotos de rigor, recuerdos de familia, regalos y el canónico "aniverari feliç", pero dos elementos pergeñados por los tres seres más próximos al neosesentón marcaron la diferencia. Por un lado, uns mots encreuats elaborados por su hijo Marc a partir de las definiciones que aportamos los asistentes. Por el otro, una canción grabada por su hijo Eloi con las voces y mensajes de casi todos. Los dos regalos tienen un sentido pleno. Desde que le conozco, Joan Josep Isern se desayuna (permítaseme el reflexivo) los dos crucigramas de La Vanguardia cada mañana. El de Fortuny y el mío. Además, cuando le gusta una definición la reproduce en su blog Totxanes, totxos i maons. Además, Jotajota vivió en primera fila la eclosión musical del grup de Folk, el rock Laietà, los Setze Jutges y otras movidas similares.

Por eso se imponía una canción. Por eso y porque sus hijos Marc y Eloi Isern se dedican profesionalmente al mundo musical. Y la escogida fue las "Corrandes de la parella estable" de los Manel, que suscita la improvisación de nuevas estrofas por parte del público que siempre terminan "i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". La misma que ya ha pasado a la historia porque precipitó la renovación de Guardiola tras el concierto del Palau. La misma que tiene todos los números para devenir un clásico en todas las fiestas de aniversario. O sea, que los invitados fuimos convocados a un estudio para demostrar nuestras limitaciones vocales y letrísticas. Sin duda, la mejor fue su mujer, Anna, que retrató a su propio con dos referentes: "A mi m'agraden els Simpson, tu ets més de mirar El Temps, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". Como puede apreciarse, la grandeza de estas "Corrandes" es que no hace falta que rimen ni por asomo. De ahí su enorme potencial de futuro. Si las esquelas son patrimonio de Martí i Pol y los Chiquiparks del Club Súper 3, de ahora en adelante los aniversarios adultos serán un terreno de los Manel. Como se enteren en la SGAE son capaces de enviar a sus inspectores a todas las fiestas de aniversario tarareando "i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 d'abril de 2010

Distància equina

En hípica, l’equidistància, també coneguda com a distància equina, és aquella distància que han de guardar els cavalls en relació a la línia de sortida, abans d’una carrera. En alguns hipòdroms d’Europa (el més cèlebre, el de Kirken Hill), no es valen de les caixes de sortida usuals, sinó que arrengleren els cavalls darrere una línia marcada a terra amb talc, sense protecció de cap mena. Un jutge els sotmet a uns criteris d’equidistància molt severs, perquè cap dels cavalls participants no se situï en una posició privilegiada. Quan el jutge s’hi acosta, els cavalls piafen neguitosos, renillen, salivegen. Mentrestant, el jutge compleix amb el seu deure sota la mirada atenta dels genets i en acabar aixeca un banderí blanc de seda, segons un costum del segle XVI que ha arribat als nostres dies, per assenyalar que l’equidistància és exacta. Pot començar la carrera.
Monarquia o república, el reportatge de Montserrat Armengou i Ricard Belis, que han preparat per a Sense ficció de TV3, sembla que no és ben bé equidistant. Per aquesta raó la direcció de l’hipòdrom ha decidit suspendre o ajornar la carrera. Contra tots els pronòstics i segons el que ens tenien acostumats, el cavall Borbó no gaudeix dels privilegis extrems amb què se l’ha tractat tots aquests anys en els reportatges televisius. Un altre cavall, de nom Tricolor, compta amb algunes simpaties, que podrien trencar l’equidistància. Fins avui Borbó havia guanyat tots els trofeus hípics on havia participat, pel simple fet que corria en solitari. En aquestes carreres no calia cap jutge, Borbó galopava àgil i esvelt entre els aplaudiments encesos i emocionats del públic. Ara que ha de competir amb un altre cavall, Tricolor, cal sospesar l’equidistància amb un rigor implacable. El jutge amida una vegada i una altra, sense resultats òptims. Potser el millor seria que Borbó ens enlluernés, ell tot sol, amb una exhibició de salts.

Enric Gomà, Time Out, 22 d'abril del 2010.

dimecres, 21 d’abril de 2010

La pura veritat

Enmig del caos i la degradació, encara hi ha fars que ens marquen el camí, com Contrabanda, la ràdio lliure del 91.4 FM. Des d’A Este Lado de la Tumba ens arriben uns “cuentos oscuros que declaran la guerra a la estupidez”. No s’hi posen per poc. Asamblea de majaras és un magazine, com escriuen els propis tocats de l’ala, per a ments insanes: lectures, entrevistes, xarneguisme. Això del xarneguisme promet. A El Aleteo Des-Equilibrado, llegeixo a la web, el gènere, la diferència, es converteix en mirada. Compte, no és el programa que tots els voyeurs buscàvem, sinó un espai feminista per a dones i homes que volen relacions des de la col·laboració, el respecte i l’aventura del canvi. A El Naranjero no es deixen abatre: “Pegando fuego a la posmodernidad en su vertiente simbólica”. No és estrany que hi afegeixin: “Y barecillos donde poder descansar del currazo”. Els de LetalAge, amb un sinceritat encomiable, ens adverteixen que són “unos cerebros desechados por tantos años de escuchar Heavy metal”. Per la seva banda, Sexofonia obreix –escrit així, no hi donem més voltes- les ones al deliri, l’humor i el sexe en viu. Potser demanaré anar-hi de públic. Sin Audiencia el porten a terme una colla de dements, en paraules seves, que han vist masses pel·lícules de lloguer a cent pessetes i que han llegit masses fotocòpies. Si s’han trastocat, devien llegir sempre la mateixa. Els de Colaboración ciudadana no aclareixen de què va, però no descarto que l’objectiu de la col·laboració ciutadana fos, entre tots, calar foc a El Corte Inglés.

Enric Gomà, Avui, 21 d'abril del 2010.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Apocalipsis Scrabble

No suelo rasgarme las vestiduras, entre otras cosas porque no me quedan uñas, pero esta vez lo haré. La multinacional que gestiona los derechos de mi juego favorito, el Scrabble, ha anunciado un cambio de reglas horripilante. Hace un par de semanas, Mattel hizo público que a partir de julio el clásico juego de las palabras cruzadas admitirá nombres propios. Hasta ahora, los diccionarios oficiales en las distintas lenguas (en catalán, que es la lengua en la que juego, el DOSC d'Enciclopèdia) sólo recogían las entradas de los diccionarios de ámbito general. Es decir, nombres comunes, adjetivos, adverbios, preposiciones, pronombres y Opnis (otras partículas no identificadas) como latinajos del tipo ipso facto o sine die. En la nueva versión que saldrá en julio (en inglés) se aceptarán antropónimos, topónimos e incluso nombres comerciales. La razón esgrimida es de aúpa: se trata de que la gente joven se lance a jugar. El argumento de Mattel es que a los jóvenes (británicos, en este caso) el Scrabble les parece un juego demasiado difícil. Es decir, que combinar siete letras deviene una tarea ciclópea si sólo se te permiten las palabras correctas. En cambio, si ves en el tablero el verbo Clear (limpiar), además de completarlo con los sufijos pertinentes -ed o -ing, a partir de ahora también podrás endilgarle un -asil y quedarte tan ancho formando la marca de tu crema antiespinillas: Clearasil. Ya se ve que la decisión la ha tomado un experto en marketing que no juega a Scrabble, porque los grandes conflictos se dan siempre ante palabras que podrían estar pero no están en la lista predeterminada que ejerce de árbitro. Y ya me dirán qué lista cerrada va a contener todos los nombres propios, topónimos y marcas comerciales del planeta. Estará Jameson por el whisky irlandés, pero ¿qué me dicen de la Rafafia Bosch? De acuerdo, puede que Bosch esté en la lista por la marca alemana de electrodomésticos, pero entonces ¿qué me dicen de Russet, que es la marca de ratafía de referencia? ¿Se jugará con Google de árbitro? Cuando, en los ochenta, mi amigo Oriol Comas y yo íbamos a casa de Tísner a jugar con él a Scrabble, al maestro le gustaba tomarnos el pelo colándonos palabras extrañísimas que resultaban difíciles de documentar más allá de su erudición. Para esquivar sus bromas, empezamos pactando el diccionario de Pompeu Fabra como árbitro, pasamos luego al Alcover-Moll (català-valencià-balear) y al final acabamos jugando con toda la Gran Enciclopèdia Catalana como árbitro. Pero aún así Tísner nos toreaba asegurándonos que aquella palabreja que se acababa de inventar procedía del náhuatl, lengua con la que estaba familiarizado de su exilio en México. Eso es lo que sucederá si a alguien se le ocurre aplicar estas nuevas normas del Scrabble. Que topará con un Tísner que le tomará el pelo.

Busco la reacción que la medida de Mattel ha provocado entre los columnistas británicos y localizo un artículo delicioso de Ariane Sherine en The Guardian. Sherine especula sobre las consecuencias de tener que reemplazar el diccionario Collins por la revista Heat y da un paso más en la simplificación anunciada. Ya puestos, ¿por qué no aceptar palabras mal escritas, en grafía sms? Sherine le llama Txtspk Scrabble. Luego se anima y aboga por un Creative Scrabble, en el que el jugador inventa sus propias palabras. Si Mattel pretende exportar su idea a otras lenguas, les brindo un nombre para la versión castellana: Scrabble Vivalavirgen. Seguro que encontrarán a algún cocinero que se anime a apadrinarlo. Esto es el acabóse.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 d'abril de 2010

dilluns, 19 d’abril de 2010

Un sol article

Un. Ja sé que en aquest diari s’ha comentat força el fet que l’oferta de narrativa en català aquest Sant Jordi és excepcional, però potser els comentaristes en qüestió s’han quedat curts i tot: l’oferta és tan formidable i fenomenal que no recordo cap any dels últims 25 en què el llistó hagi estat tan alt i no només a causa d’alguns dels títols més venuts, que també, sinó de la plètora de llibres bons que suren just a sota del radar de les llistes. (Per cert, només parlaré de llibres que he llegit: això no és cap ressenya professional.)

Sol. Podríem començar amb un llibre que s’està venent com pastes calentes, que diuen en anglès: la novel·la d’aventures amb flaire de gasoil i solitud que és Maletes perdudes de Jordi Puntí, una història única, brillantment multibrancada; i continuarem amb El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, que narra la guerra de Bòsnia des del punt de vista d’un preadolescent, amb un estil prou versemblant perquè et faci entrar dins d’aquell món bèl·lic com si fos una piscina enverinada; pels que prefereixen les novel·les curtes, hi ha L’Illa de l’última veritat: 141 pàgines de suspens fi del tot versemblant, escrites per la Flavia Company; també breu (per bé que completament diferent) és l’última novel·la de Toni Sala, Marina, en què l’estil habitualment perspicaç de l’autor es torna més fluid, més aquós i la seva capacitat extraordinària per fer que el lector visqui els fets narrats en la pròpia pell, més operativa que mai.

Article. Pel que fa a narrativa curta, hi ha el primer llibre de contes de la Monika Zgustova, Contes de la lluna absent, amb les seves històries de morts amagats en paradisos terrenals i tres relats impressionants de vides reals a Praga que tanquen el llibre amb un toc més agre que dolç. Joan-Lluís Lluís, a Xocolata desfeta, ha escrit el mateix conte de 123 maneres diferents: en versió grollera, rapera, chagalliana... sense avorrir en cap moment. Manuel Baixauli ha reescrit uns contes seus a Espiral, marcats com són per uns fantasmes inesperats i la màgia negra. I l’Empar Moliner ha tret el seu tercer recull de contes, No hi ha terceres persones, en què, a la seva observació precisíssima de segons quins arquetipus catalans inconscientment ridículs, ha afegit un vernís més novel·lesc, més melangiós, més sinistre. Quantes literatures europees deuen tenir, en aquests moments, aquest ventall ampli d’estils i temes i formats? I ja que hi som, quantes llengües poden vantar-se de tenir, en una petita mostra aleatòria com aquesta, escriptors que procedeixen de quatre estats diferents? Llàstima, en tot cas, que no he tingut temps, encara, per llegir una novel·la recent que m’hauria agradat comentar aquí: Fora de lloc, de Marta Cardona: la primera novel·la, autobiogràfica, d’una catalana que es va instal·lar a Anglaterra a finals dels 50. El meu interès es deu, segurament, al fet que, el 1996, vaig publicar la meva primera novel·la, autobiogràfica, que parlava de com m’havia instal·lat a Catalunya. Tenia un títol que creia que era l’únic possible, l’únic que era realment adequat: Fora de lloc.

Matthew Tree, Avui, 18/04/2010

El volcán islandés

Los primeros días de erupción me entretuve coleccionando trabalenguas. Los mejores profesionales de la radio y de la televisión hacían una paradiña antes de enfrentarse al nombre del volcán islandés de marras. Eyjafjalla, ahí es nada. O peor aún, Eyjafjallajökull (glaciar de las montañas isleñas) en los medios anglosajones, porque se trata de un glaciar bajo el que se producen las erupciones volcánicas. El viernes aparecieron en la red los primeros videos con fragmentos de noticiarios capturados justo cuando pronunciaban el nombre del volcán. Lo hallarán si buscan en Youtube "eyjafjallajokull pronunciation". El video se inicia con la pronunciación islandesa canónica, tal como está grabada en Wikipedia. Francamente, no resulta nada fácil de reproducir, tal como lo demuestran luego diversos locutores anglosajones que mentan al volcán cenizo por su nombre. Lo que ha quedado claro es que la influencia de las cenizas de un volcán islandés es muy superior a la que pueda tener cualquier reliquia santa. Más allá de las pérdidas tremendas que está provocando en el sector aéreo, estos días sin aviación civil generan multitud de historias cruzadas con las que se podría escribir una novela. Sin ir más lejos, hoy empieza en Londres la segunda feria del libro más importante del mundo, tras la de Frankfurt, y un gran número de los editores y agentes literarios que se dan cita cada año en ella se hallan desperdigados por los cinco continentes (y sobre todo por dos), releyendo Under the volcano de Malcolm Lowry mientras siguen en los noticiarios la evolución del volcán cenizo.

Tal vez conscientes de la dificultad fonética que suponía enfrentarse a este topónimo islandés, a partir del viernes detecté que la mayoría de nuestros profesionales del micrófono optaba por fórmulas alternativas, del tipo "un volcán de nombre impronunciable", siempre dichas en tono dicharachero. Finalmente, sólo los medios de comunicación escritos parecen decididos a mantener el nombre del volcán en sus informaciones, aunque por razones más bien relacionadas con los verbos ingleses copy & paste. (Sin copiar y pegar, la diversidad de grafías es casi tan vasta como la de pronunciaciones). Al final, quienes deberían decir el nombre del volcán cenizo han decidido, casi unánimemente, prescindir de él. De modo que ahora todos los noticiarios ya hablan del "volcán islandés" (como si Islandia no fuese una isla plagada de volcanes) y se quedan tan anchos. No les critico. Intenten pronunciar Eyjafjalla como quien no quiere la cosa y ya verán. Eyjafjalla. O peor aún, Eyjafjallajökull. Lo más seguro es que acaben ingresados con una luxación en la lengua. Recuerdo que una vez me dediqué a buscar los nombres propios que provocaban más confusiones verbales. Internet permite búsquedas inimaginables. Al final de mi ardua investigación, dos personajes graníticos del siglo XX encabezaban mi ranking de los más confusionarios: el disidente ruso Aleksandr Solzhenitsyn y el actor norteamericano de origen austríaco Arnold Schwarzenegger. Yo creo que el volcán cenizo de Eyjafjalla podría aspirar a sucederlos. Tal vez para evitarlo, en Twitter ya han empezado a llamarle Eyja. Algo es algo. Así se comportaron los sabios aficionados andaluces con dos míticos futbolistas de los ochenta, el portero ruso Rinat Dasayev que jugaba en el Sevilla y el yugoslavo (bosnio) Faruk Hadžibegi? que jugaba en el Betis. Al primero los sevillistas le llamaban Rafaé. Con el segundo, los béticos decidieron no complicarse la vida, de modo que le llamaron Pepe.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 d'abril de 2010

diumenge, 18 d’abril de 2010

Escamot Marabunta

La vida cultural de Gràcia, a Barcelona, ha viscut recentment dues notícies d’impacte. La primera té a veure amb el seu passat. Dies enrere, el setmanari gratuït L’independent de Gràcia va aixecar una ombra de dubte sobre un dels seus herois populars, Francesc Derch. El que va ser l’últim alcalde de la Gràcia independent, a finals del segle XIX, sempre s’ha tingut com un referent en la lluita per una identitat pròpia. Va ser un dels líders de la Revolta de Quintes, el 1870, contra la crida a files dels joves del poble, una insurrecció que va introduir l’anarquisme i el catalanisme a la vila. I no en va, l’últim grup clandestí que reivindica la independència de Gràcia es va crear el 2006 amb el nom d’Escamot Francesc Derch. Bé, doncs segons l’historiador Josep M. Contel, el senyor Derch va protagonitzar en la seva vellesa un canvi de camisa espectacular. Uns documents que s’acaben de trobar el situen vivint al barceloníssim carrer de Pau Claris i condecorat com a cavaller del Reial Orde de Carles III. Déu n’hi do.

La notícia és un cop dur per a l’imaginari cultural de Gràcia, per això s’ha de veure com un contraatac l’aparició d’una revista de mal classificar: Marabunta. Amb l’epígraf Arts del temps, Marabunta resumeix molt bé l’esperit provocador, contradictori i llibertari del barri. Activada des de Gràcia Territori Sonor, l’associació que coordinen Victor Nubla i Sebastià Jovani, la revista busca el debat a través de la «posició experimental interrogativa», és a dir, qüestionar-se «els nombrosos ecosistemes de les arts a Catalunya». Rugeix la marabunta. Els textos d’aquest primer número, firmats de forma col·lectiva, se centren en l’art de la improvisació, sobretot en l’àmbit musical. «La música existeix fora del cap?», es pregunten en un article, i citen «Segismond Freud», i raonen que ni els drets d’autor, ni una partitura ni la mòmia d’Elvis Presley són música. Després la curiositat s’obre a camps tan diversos com l’obra de Jordi Benito, la polipoesia, la levitació contemporània o l’obra de Francisco Casavella. Molta teca, doncs, i molt gustosa. Marabunta, per cert, no es troba a tots els quioscos; s’ha de buscar amb interès, i això també forma part del seu encant.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 d’abril del 2010.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Art sumatòria

Per l’últim EGM, publicat aquesta setmana, sabem que 340.000 oients escolten El món a RAC1 i que 340.000 escolten El matí de Catalunya Ràdio. Ni tots ells escolten una emissora de 6 del matí a 12 del migdia –haurien d’agafar la baixa-, ni és una mitjana total dels oients. Segons tinc entès, sumant hora a hora tots els escoltadors d’una ràdio, la suma obtinguda són aquests 340.000 oients respectius. L’EGM compta només oients diferents. Si algú entoma dues hores d’El món o El matí, no se’l computa com si fossin dos oients. No ho són, esclar, com tampoc l’espectador de Ben Hur, de 211 minuts de durada –quadrigues incloses-, no es multiplicable per tres. Aquest invent es coneix amb el nom d’audiència acumulada.
Tampoc els oïdors d’El món i els d’El matí no cal que siguin diferents a la força. No estic parlant del do de la ubiqüitat auditiva, una vella aspiració meva. També n’hi ha, com un servidor, que canvien d’El món a El matí i viceversa, indecisos, volubles, maníacs. Aquí apareix Francesc-Marc Álvaro clamant en el desert (El matí): m’hi aturo. Més avall, Vicent Sanchis dóna lliçons d’esgrima (El món): hi paro atenció. Comença La paraula del dia de Ramon Solsona (El món): prenc notes. Atrapo Lecturàlia de Màrius Serra (El matí): m’hi entretinc. Sento aquelles invectives incendiàries de Sergi Pàmies a Televisió (El món): faig un alto, bec aigua. Pesco Brots verds de Josep M. Ureta (El matí): truco a la Caixa per demanar el saldo. Així, tot el matí (El matí), rodant el món (El món) i tornant al Born (ara no sabria quin dels dos).

Enric Gomà, Avui, 17 d'abril del 2010.

dijous, 15 d’abril de 2010

Cegallosa?

La zona amb un percentatge més alt de catalanoparlants és fora de Catalunya. En diem la Franja de Ponent, tot i que aquesta denominació ja pressuposa un punt de vista. Són comarques que abasten les tres províncies aragoneses: la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca (Osca), el Matarranya i el Baix Aragó (Terol) i el Baix Aragó-Casp (Saragossa). Visito dos centres educatius a Tamarit i a Fraga, la major població franjolina. Tot i la nova llei de llengües, l’ensenyament del català és facultatiu i, tanmateix, s’hi apunten el noranta cinc per cent dels alumnes. Em reben de primera. Han treballat molts jocs lingüístics i han llegit fragments de Quiet, fins al punt que em canten “L’home estàtic” de Pau Riba canviant la paraula tristesa per peresa, tal i com vaig fer al llibre. També han resolt molts enigmàrius i n’han inventat. A l’Institut Baix Cinca de Fraga me’n plantegen un que no sóc capaç d’endevinar: “La llosa que no sap curar ni el millor oftalmòleg del Baix Cinca, de 9 lletres”. La resposta és el títol d’aquest article, una denominació fragatina de la boira baixa. Tot i el seu significat, mentre escampo la cegallosa trobo que és un mot prou transparent.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 15 d'abril de 2010

Doble corona

Sucede siempre. Cuando vives una circunstancia que te parece única te das cuenta de la cantidad de gente que la comparte. Pasa con las embarazadas, las piernas rotas o los cochecitos de bebé. Basta que te embaraces, te rompas el fémur o tengas un bebé para que, a tu alrededor, ejércitos de seres que antes permanecían ocultos salgan a la luz mostrando sus redondas barrigas, sus piernas enyesadas o sus cochecitos de bebé. Algo así me ha ocurrido desde que supe del terrible accidente aéreo en Smolensk que acabó con la vida del presidente polaco Kaczynski y casi un centenar de destacadas personalidades. Como es sabido, se da la macabra circunstancia que los fallecidos se dirigían a Katyn, un bosque a solo veinte kilómetros del aeropuerto de Smolensk, en el que murieron fusilados 22.000 soldados polacos en 1940. El inmenso dolor que ha provocado el accidente se multiplica por el doloroso recuerdo de esa matanza terrible. En una sociedad tan católica como la polaca, las alusiones a las malas ideas del diablo no hacen sino acrecentar la sensación de que algo sobrenatural empaña este accidente de aviación. Los desastres aéreos son como los divorcios. Provocan una gran inseguridad entre los supervivientes. De momento, los medios de comunicación ya se han zambullido en las hemerotecas para recordar accidentes de aviación peculiares, en los que falleciera un grupo de personajes destacados. No hay precedentes comparables al de la cúpula polaca, pero algunos acabaron con equipos deportivos. En 1949 el avión en el que viajaba la potentísima plantilla del Torino se estrelló contra una muralla de la Basílica de Superga, cerca de Turín. Los futbolistas volvían de Lisboa tras disputar un amistoso contra el Benfica. Las víctimas, con el cuerpo técnico y tres periodistas italianos, fueron 31. Seis décadas después, el recuerdo de aquella tragedia se mantiene vivo en Italia. Lamentablemente, la historia se repitió en 1958 con la plantilla al completo del Manchester United, cuando su avión se estrelló en el aeropuerto de Munich. Fallecieron 23 personas, entre futbolistas, técnicos y personal aéreo.

Sin embargo, no son estos accidentes los que provocan este artículo, sino una historia tremenda. La de una viuda que falleció atropellada en la misma curva en la que había muerto su marido hacía solo un mes. Aquí no hay caja negra, pero la fatalidad lleva adherida una dosis de imprudencia. Basta ver la curva para darse cuenta que ir a colocar flores justo en el guardarraíles es una temeridad. Estando ante las flores que acababa de depositar fue cuando la embistió una camioneta de reparto. Ahora las mismas flores sirven para los dos. Desde que el domingo me lo contaron he conducido casi quinientos kilómetros. El lunes fui a El Vendrell, el martes a Olvan, en el Berguedà, y ayer miércoles pasé por la Arrabassada. No pude evitar fijarme en los muchos ramos aislados que aparecen pegados de cualquier modo a los guardarraíles de las carreteras. No los he contado, pero en tres días debo haber visto más de una docena. Y algunos en posiciones francamente expuestas, a menos que los familiares cortaran la carretera para poder colocar las flores con seguridad. Nunca antes me había fijado en la retahíla de ramos, coronas e imágenes que llenan nuestras carreteras en recuerdo de antiguos accidentados, cual exvotos inversos. Tanto debate sobre la fragilidad de los ciclistas en carretera, y nuestros gurús de la seguridad vial ignoran a estos transeúntes esporádicos que, en su desolada inconsciencia, parecen empeñados en tentar al destino con un lirio en la mano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 d'abril de 2010.

Adjetivos para Messi (2)

Ayer reproduje 264 adjetivos en lengua castellana que servirían para calificar a Messi y al Barça de Guardiola. Ahora que se ha puesto de moda decir que no existen suficientes calificativos, he aquí tres centenares más para completar de la G a la Z este modesto Messiccionario, por si, de aquí a final de temporada, hubiera nuevas ocasiones para definir las virtudes del zagal. No nos quedamos sin palabras: "gallardo, gasajoso, gayo, generoso, genial, gentil, gigantesco, godesco, gozoso, gracioso, grande, grandioso, grato, guay, guerrero, hábil, habilidoso, hacendoso, halagüeño, hazañoso, hermoso, heroico, hipersónico, holgado, homérico, honesto, honrado, humano, humilde, hurguillas, hurón, ideal, idóneo, ilimitado, ilógico, ilustre, impagable, impasible, impávido, impertérrito, imperturbable, imponderable, imponente, importante, impresionante, imprevisible, imprevisto, ímprobo, inalterable, inaudito, incalculable, incansable, ínclito, incomparable, inconcebible, inconmensurable, inconmovible, inconmutable, increíble, indecible, indescriptible, indomable, indulgente, industrioso, inefable, inesperado, inestimable, indicado, infatigable, infinito, ingenioso, ingente, inigual, inigualable, inimaginable, inmejorable, inmenso, inmortal, inmutable, inolvidable, inquieto, insólito, insospechado, inspirado, insuperable, íntegro, inteligente, intenso, intrépido, intrigante, inusitado, invencible, inversor, irrepetible, jabato, jacarero, jocundo, jovial, juguetón, juicioso, justo, laborioso, ladino, lanzado, laudable, ledo, letífico, largo, ligero, límpido, limpio, lince, lindo, listo, llamativo, llano, loable, loco, lucido, lúcido, luminoso, macanudo, mágico, magnánimo, magnificente, magnífico, magnílocuo, magno, manierista, manifacero, mañoso, maravilloso, marchoso, mastodóntico, máximo, mayor, mayúsculo, mejor, meritorio, meteórico, meticuloso, milagroso, minimalista, minucioso, misericordioso, modelo, modernista, modesto, modoso, mojarrilla, monstruo, monumental, morrocotudo, mortal, naif, naturalista, negocioso, neoclásico, noble, notable, nuevo, obediente, obsecuente, obsequioso, ocurrente, operoso, oportuno, optimista, óptimo, original, osado, paladín, parnasiano, particular, pasmoso, peregrino, perfecto, perínclito, perspicaz, pertinente, perturbador, pícaro, pingüe, pintiparado, pintoresco, piramidal, pistonudo, plausible, portentoso, potente, precelente, preciosista, presto, presuroso, primero, probo, prodigioso, profundo, pronto, puesto, pundonoroso, puntual, quintaesenciado, radiante, raro, raudo, rayo, razonable, rebosante, recomendable, recontento, recto, refinado, regio, reidor, relevante, renacentista, repentino, respetable, respetuoso, resplandeciente, responsable, resuelto, retozón, revoltoso, revuelto, riente, riguroso, ristolero, risueño, rococó, sagaz, saltimbanqui, sano, satisfactorio, satisfecho, selecto, sencillo, sensacional, sensato, señalado, señor, seráfico, sereno, servicial, simbólico, simbolista, simpático, sin igual, sin par, singular, soberano, soberbio, sobrehumano, sobrenatural, sobresaliente, sobrio, sociable, solícito, sólido, sorprendente, sorpresivo, suave, sublime, suelto, suficiente, sumo, súper, superfino, superior, superlativo, supersónico, surrealista, talentoso, talentudo, temerario, templado, tímido, titánico, todoterreno, tolerante, trasordinario, trasto, tratable, tremendo, trepidante, turbulento, único, útil, valeroso, válido, valiente, valioso, vasto, veloz, verista, vertiginoso, virguero, virtuoso, vistoso, vivaracho, vivaz, vivo, viril, voluntarioso, zahorí, zalamero, zarabandista o zaragatero", entre otros muchos adjetivos más.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 d'abril de 2010.

Adjetivos para Messi (1)

De un tiempo a esta parte, se ha puesto de moda decir que no existen suficientes adjetivos para calificar a Lionel Messi y, por ende, al Barça de Guardiola. Lo dijo Arsène Wenger, que se refugió en una Play Station para hablar del argentino, y lo ha dicho más de una vez el propio Pep Guardiola, a quien precisamente no le falta repertorio lingüístico. La capacidad de excelencia futbolística de este Barça tiende a romper límites, pero el lenguaje verbal no se queda atrás en estos menesteres. He aquí una modesta aportación de casi 600 adjetivos (en dos entregas y sólo en lengua castellana, de momento) que sirven para definir a Messi (y a este Barça) en todas sus facetas. Es por si, de aquí hasta final de temporada, fuera preciso calificarlo sin repetir lo de la Play Station. No vayamos a quedarnos sin palabras: "Abismal, abnegado, abstracto, accesible, acertado, acojonante, acometedor, activo, actuoso, acurado, adecuado, admirable, afable, afanado, agalludo, agigantado, ágil, agradable, agresivo, agudo, aguisado, alabable, alacre, alarife, alegrante, alegre, alentoso, almo, altruista, amable, ambidextro, ambidiestro, amigable, angelical, animado, antológico, apañado, aparejado, aparente, aplicado, apocado, apreciable, apresurado, apropiado, apto, argumentoso, arrojado, asequible, asombroso, astuto, atacante, atento, atrevido, atroz, audaz, avalentado, aventurado, babazorro, balsámico, bárbaro, barí, baril, barrabás, barragán, barroco, bello, beneficioso, benemérito, benévolo, benigno, bestial, bicho, bienaventurado, bizarro, bizbirondo, bonachón, bondadoso, bragado, bravo, brillante, brutal, buenazo, buenísimo, bueno, bullicioso, buscavida, cabal, caballuno, calificado, campante, campeador, campechano, campeón, canela, capaz, capital, cariñoso, caritativo, célere, celestial, cerebral, certero, chévere, chipén, chispeante, chistoso, chupi, churrigueresco, ciclópeo, civil, clásico, clemente, cojonudo, colosal, comedido, compasivo, competente, complaciente, completo, comprensivo, conceptual, concienzudo, condescendiente, congruente, considerable, considerado, contento, conveniente, cordial, correcto, correoso, correspondiente, cortés, crecido, cubista, cuerdo, cuidadoso, cuidoso, cumplido, cumplidor, curioso, dabuten, dadaísta, dadivoso, danzante, decidido, decidor, deferente, delicado, delicioso, demoníaco, denodado, deportivo, deportoso, desacostumbrado, desaforado, desahogado, desarrollado, desatentado, desbordante, descacharrante, descomedido, descomunal, deseable, desembarazado, desenvuelto, deslumbrador, deslumbrante, desmedido, desmesurado, desorbitado, despabilado, despejado, desproporcionado, desusado, detallista, determinado, diabólico, diestro, digital, digno, dilatado, diligente, dinámico, dispuesto, distinto, divertido, divino, dócil, dotado, dúctil, dulce, educado, eficaz, eficiente, efusivo, elocuente, enorme, enredador, ensañado, enseñado, entendido, entero, épico, escrupuloso, esforzado, esmerado, esparcido, espabilado, espacioso, especial, espléndido, estimable, estoico, estrafalario, estrambótico, estrenuo, estricto, estupendo, exacto, exagerado, excelente, excelso, excéntrico, excepcional, excesivo, exorbitante, expansivo, expeditivo, exquisito, extendido, extenso, extra, extraño, extraordinario, extravagante, extremado, extremo, exultante, fabuloso, fácil, facilitador, faenero, fantástico, favorable, fecundo, fenomenal, fértil, festivo, fetén, fiel, fierabrás, fiero, fino, flamígero, florido, formal, formidable, franco, fuerte, fulminante, funcional, furioso, futurista..." (Mañana, segunda parte del Messiccionario, de la G a la Z).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 12 d'abril de 2010

En cos de camisa

Entesos i crítics l’han conceptuat com un gènere perenne: el polític que torna al poble i ens ensenya la placeta, la font, la casa on va néixer, el colmado, els seus orígens humils. Així ens convenç que els càrrecs se’ls ha guanyat a pols. Caminant pels carrerons, es topa amb veïns que el saluden amb una alegria estudiada (la nit abans practiquen davant la lluna de l’armari: “Home, Pepó! Quant temps!”). Sempre fan com si no sabessin que els graven. La vella xaruga es porta molt, aquell dia li fan posar una bata de piquets. L’amic dels primers anys, que exhibeix una ortodòncia deficient. Els cosins que no van sortir del poble, sovint amb sobrepès. Unes veïnes assegudes en un banc, gairebé indistintes. Tothom no para d’explicar anècdotes més o menys gracioses, decoroses i amables. Callen allò de “Te’n recordes de quan li vam fer la vaca a l’Andreuet de Cal Xico?”. També és tonteria, perquè el mateix Andreuet hi afegiria cordial: “Deunidó, la vaca que em vau fer, quina empastifada de quitrà, brea i vinagreta passada!”. El polític està disposat a tot, des de jugar a la brisca a torçar-se el turmell en una xerranca. De vegades prepara un arròs. Fins i tot si un veí li proposés d’enrajolar un lavabo colze a colze, el polític no s’ho faria dir dues vegades. Queda clar que tothom se l’estima i que és un més, en aquell poble. Quan se’l troben, l’abracen fort i li piquen l’esquena -cosa que no fan amb el lampista-. Al polític se li entelen els ulls en recordar una àvia morta, els pares difunts. Passeja desimbolt, tot i que se li nota una mica que pensa en els pressupostos generals de l’Estat.
El Volver con... dedicat a José Bono, a La 1, no va decebre. Bono va recórrer en cos de camisa els carrers de Salobre, un poble que queda cap a la banda d’Albacete (ho comento per si cap lector de Time Out hi vol anar). Ara sabem que Bono de petit no li deixava els Jocs Reunits Geyper a la cosina.

Enric Gomà, Time Out, 15 d'abril del 2010.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Ocultisme palpitant

No va passar desapercebut el seu Posesiones y exorcismos...en profundidad, a Plaza&Janés, una mirada penetrant sobre els endimoniats, uns éssers que pateixen un alt risc exclusió social (no els accepten en cap club de tennis). Però la popularitat li va arribar amb Catalunya màgica, durant set anys a Catalunya Ràdio. Admiradors seus, una mica desorientats, encara es pregunten pel destí del professor D’Arbó. Un home amb els seus amplis i esotèrics coneixements, raonen, no seria impensable que hagués estat abduït per vida intel·ligent d’altres galàxies. També temen que no s’hagués hipnotitzat ell mateix mentre s’afaitava. Que no s’estenguin el pànic i la desolació, el professor D’Arbó es manté actiu i paranormal a altes hores de la nit a Misteris, els caps de setmana a RAC1.
Se sent una sintonia pertorbadora, amb una porta que grinyola inquietant, donant a entendre que el 3-en-uno va desaparèixer envoltat de grans enigmes. Tot seguit el professor D’Arbó ens acosta a algun fenomen ocult, insospitat i màgic, que ens obre molts interrogants. Com la clínica dental Món de Somriures, on practiquen una odontologia holística que et resol una càries i alhora actua sobre la psique (no separen el cos de la ment, com fa el meu dentista, que em sentirà). El professor D’Arbó va trasbalsar la meva vida insulsa i anodina quan, a Catalunya màgica, va revelar que el tren fantasma de Montserrat s’apareix quan menys t’ho esperes. Des d’aquell dia, m’estic a la sala d’estar i, sense voler, tot d’una faig un cop d’ull incòmode al corredor.

Enric Gomà, Avui, 14 d'abril del 2010.

dimarts, 13 d’abril de 2010

'On connait la chanson'

Algun dia espero conèixer la identitat de qui va escriure el divertit libel anònim Contra los franceses. Sobre la nefasta influencia, publicat el 1980 a Madrid. Si algú ho sabés, li agraïria que m’ho aclarís. Una part de la meva generació som néts de la cultura francesa. Els matins de diumenge, els pares posaven discos –petits, de 45 revolucions- de Georges Brassens, Jacques Brel, Édith Piaf, mentre jo llegia Tintín al Congo en pijama. Al món exterior ja s’escoltaven altres músiques, de procedència anglesa. Com ara. Després de tants anys, Boulevard, conduït per Enric Cusí els diumenges a la mitjanit a ComRàdio, manté la passió per les cançons franceses de llavors i de tots els temps. El bar Pastis convertit en ràdio, la copa te l’has de servir tu mateix. Escoltar-lo és com quan vas en cotxe i passes la frontera, que de cop i volta el dial se t’omple de cançons estranyes i embafadores, acompanyades d’una orquestra que sembla treta d’un creuer tronat. Violinada i orgue elèctric Hammond, ambient flonjo de cocteleria antiquada. Posant-hi una mica d’atenció, s’arriba a mig entendre allò que diuen, tampoc no és tan difícil ja que sovint la cosa es redueix a la vella idea d’“Avec toi, autre fois”. S’assemblen tant que no seria capaç de distingir-les en una roda de reconeixement. Però quan sento Brassens, per uns moments torno a llegir Tintín al Congo en pijama, i la sirena del barco de Mallorca ressona greu per l’Eixample. Ara ja no se sent. Com la cançó francesa. Em deixaria endur per la nostàlgia si no fos que tinc una mica de pressa.

Enric Gomà, Avui, 10 d'abril del 2010.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Johan Cruyff, l’amic de la pilota

El 1938, l’historiador holandès Johan Huizinga va publicar Homo ludens, un llibre essencial per comprendre la relació de l’ésser humà amb el joc. Segons Huizinga, quan l’home juga, ho fa com si fos un nen, per plaer i lliurement. La tensió conviu amb la felicitat. Al llegir Huizinga, és fàcil trobar la seva herència holandesa en un altre Johan que va néixer uns anys després: Johan Cruyff. Dijous, quan va parlar per agrair el nomenament com a president d’honor del Barça, Cruyff va dir que en el futbol «un s’ha de divertir».

La celebració del futbol com a motor de felicitat, que s’encomana dels jugadors a l’afició, és la base de la història d’amor entre el Barça i Cruyff. La seva filosofia del futbol, un estil de joc que afavoreix el toc, el control i l’atac, va encaixar amb el temperament català i amb els anys s’ha convertit en senya d’identitat del barcelonisme. Lluny queden les èpoques en què l’equip no guanyava res i, pitjor encara, no sabia a què jugava.

L’ascendent de Cruyff en l’imaginari blaugrana es desplega en tres etapes. La primera comença el 29 d’octubre de 1973. Aquest dia va debutar amb el Barça contra el Granada i va marcar dos gols. Feia 14 anys que no s’aconseguia la Lliga. Cruyff va revolucionar un club que llanguia sota el franquisme i amb una tendència innata al pessimisme. «Aquest any tampoc», solíem dir abans. «Aquest any també », ens atrevim a pensar ara. Cruyff va estar al Barça només cinc anys. Va jugar 184 partits oficials, va marcar 51 gols i va deixar una Lliga que el món culer recorda pel 0-5 al Madrid al Bernabéu. Potser va brillar més de forma individual que col·lectiva, però s’ha de veure com un pròleg necessari per als èxits del futur.

La seva segona etapa, com a entrenador del Dream Team entre el 1988 i el 1996, va ser la que va consolidar el seu ideari i, més important, va deixar deixebles. Al voltant d’un grup futbolístic i humà de primer nivell –Guardiola, Begiristain, Koeman, Eusebio, etcètera–, Cruyff va construir un equip que va guanyar quatre lligues i la primera Copa d’Europa aquell gloriós 20 de maig de 1992 a Wembley. El joc per les bandes o el domini dels anomenats «peloteros» van ser algunes de les seves aportacions, però sobresurt la figura del migcentre, una dinastia que el planter ha sabut consolidar: Amor, Milla, Guardiola, Xavi, Celades, Iniesta, Cesc, Busquets... i els que vindran.

En aquesta etapa d’entrenador, Cruyff va escriure amb la seva particular forma de parlar un vademècum del futbol tal com l’entenem avui en dia. La seva barreja de sentit comú i surrealisme lingüístic tradueix el sentiment barcelonista. «La pilota ha de ser la teva amiga», va dir dijous. «L’entrenador és un ensenyador». Una frase que ens porta a la seva tercera etapa: els èxits aconseguits en l’última dècada per Frank Rijkaard i l’eclosió magnífica de l’equip de les sis copes de Guardiola són fites que tenen les arrels en l’escola de Cruyff. Són el cruyffisme millorat i adaptat als nous temps. La tradició assumida com a tal. ¿Com hem d’anomenar, doncs, el Cruyff d’aquesta tercera etapa? ¿Pare espiritual? ¿Conseller a l’ombra? ¿Inspiració? El títol de president d’honor soluciona per fi aquest buit en el diccionari blaugrana.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d’abril del 2010.

Els consells del vell Rufus

Tradició i plagi
A l’editorial ens arriben notícies d’Alemanya. Helene Hegemann, una joveneta de disset anys, filla d’un conegut dramaturg de Berlín, acaba de publicar una novel·la enlluernadora, Axolotl Roadkill, que ha corregut com la pólvora en format PDF per totes les editorials del món. I mentre encara estàvem valorant la qualitat literària de la senyoreta Hegemann, hem sabut dues coses: que l’acaben d’acusar de plagi (i sembla que amb algun fonament) i que en pocs dies ja s’ha enfilat al número 2 de la llista de llibres més venuts de la revista Der Spiegel. Entro al despatx del vell Rufus, el nostre editor emèrit, i li explico el cas. “El que no és tradició és plagi, deia Eugeni d’Ors”, em contesta Rufus, sortint per la tangent. Li demano que m’il·lumini la sentència de Xènius. Rufus és al seu escriptori i seu darrere una muntanya de llibres i revistes i originals que s’apilen damunt la taula a punt d’esllavissar-se. No té ordinador. Fa veure que està molt enfeinat llegint lletra menuda (Hebdo Livres), però jo sé que té moltes ganes de xerrar: “La diferència entre un escriptor de debò i un simple plagiador és que l’escriptor sempre enriqueix i revaloritza allò que manlleva dels seus antecessors” em diu Rufus amb uns ullets lluents de malícia. “El plagiador, en canvi, és un cleptòman, l’home que roba de manera compulsiva, gairebé com un acte reflex. El plagiador és com aquell cleptòman que entra en un palau ple d’obres d’art, joies i objectes de gran valor, i només s’enduu un cendrer o un tovalló. Domina la mecànica del furt, però no té criteri. Sap embutxacar-se qualsevol article sense que ningú l’enxampi, però quan arriba a casa s’adona que només porta al sarró una estampeta emmarcada o un tallapapers. L’escriptor de debò, en canvi, aquell que dialoga de veritat amb els seus avantpassats, quan entra al palau s’hi passeja amb la mateixa elegància dels seus propietaris, d’aquells propietaris que hi han viscut generació rere generació, i recorre les estances sense la necessitat d’apoderar-se de res ni d’endur-se cap objecte de valor, perquè sap que en pot disposar sempre que vulgui, com si tot el que té a l’abast fos seu des de sempre. I si caigués en la temptació de cisar un calze d’or o un incunable de Magúncia, l’agafaria a la vista de tothom i se’ls enduria sense amagar-se’ls sota l’abric, com algú que porta una relíquia que li pertany i que a les seves mans pren un valor nou i insospitat”.

Dofins i novel·listes
De moment el jutge no ha fet retirar de les llibreries la novel•la de la senyoreta Hegemann, que per cert ha complert els divuit anys aquesta setmana i per tant ja pot respondre sola pels seus delictes. El temps dirà si ha plagiat o ha millorat allò que ha citat, parodiat, enriquit... Quan parlem d’autors joves (n’hi ha tants!) costa destriar el gra de la palla. El vell Rufus alça la vista i sospira amb aquell aire de paciència que gasta quan està a punt d’explicar-me una cosa massa evident. “Quan et vingui un autor jove al despatx a presentar-te una novel·la”, em diu, “no t’has de preguntar si serà un bon escriptor o no. Això a vegades no es veu de seguida. Hi ha nois que broden les frases però són la inanitat pura, són tous. En canvi, hi ha qui escriu com pot o sap (és a dir, no enlluerna d’entrada), però té coses a dir. La pregunta que t’has de fer, de veres, és si l’autor que tens al davant és un novel·lista o un dofí. Un dofí et farà salts i cabrioles, salts mortals i tombarelles sempre que els tinguis una bona sardina preparada a mig aire. Els dofins no t’escriuran res sense premi. Salten d’un premi a un altre, pensen quin certamen es volen presentar i després et fan la novel·la que sigui abans del termini de presentació dels originals. El problema és que els dofins, juganers com són, aviat es cansen. De fet, aquests cetacis tenen una mitjana de vida de 45 anys, que és justament l’edat en què el novel·lista, havent viscut prou, comença a treure múscul, a trobar la seva veu i a entendre quin és el seu ofici. El novel·lista comença quan el dofí s’acaba. El temps dirà si la senyoreta Hageman que tu dius és un dofí o una balena. Ara mateix, l’èxit, les vendes i els diners ho emmascaren tot. Amb els anys, un cop ja no tingui cap més al·licient que escriure, se sabrà si conserva l’actitud de l’escriptor. El dofí té aptitud. El novel·lista, a més a més, té una actitud.

Els premis literaris
Així els editors tenim un gran poder o potser hauria de dir una gran responsabilitat. Ens passem anys engreixant de premis un autor pensant que és una vocació veritable i al final se’ns mor com un dofí..., oi Rufus? Els editors som tan bons o dolents com els pares la nit de Reis, dic. No sabrem mai si eduquem o aviciem regaladament els nostres autors amb tants premis... Ben bé com si fossin fills nostres. “Mira, estimat, jo no sé si aquesta senyoreta Hegemann de què em parles sap o no que els reis són els pares”. Rufus somriu malèvolament, com sempre que és a punt de contradir alguna de les meves ingenuïtats. ¿Què passa, Rufus, no et sembla una bona metàfora? Rufus fa que sí amb el cap. “És una comparació simpàtica”, diu. “Llàstima que en la nostra vida literària la metàfora funcioni just a la inversa. Perquè els autors que no tenen editor ni padrí i no saben que els reis són els pares són justament els que no guanyen mai premis. En canvi, els escriptors que saben que els reis són els pares, sempre tenen una recompensa o altra. Ben bé al revés de com passa amb els nens, que com més innocents són, més regals els porten els reis. I amb els grans, que com més vells, menys premi”.

El poder dels editors
“El poder dels editors, però, no és res comparat amb el que tenen els redactors”, em diu el vell Rufus. Parlem una estona dels redactors, els nostres editors de taula, que malviuen al pis de baix purgant traduccions i correccions mentre al pis de dalt, els editors fan i desfan el catàleg de l’editorial a cops de talonari. Comento al vell Rufus que em sembla molt que alguns redactors voldrien i podrien fer d’editors; i que a alguns editors els aniria bé passar una temporada barallant-se amb les galerades. “No t’equivoquis”, em diu el vell Rufus. “No caiguis en la temptació de sentir llàstima pels redactors, perquè són justament els que detenen el màxim poder en aquesta casa. Jo vaig començar fent de redactor, vaig passar uns quants anys al pis de baix abans no em va cridar el director editorial perquè pugés a aquest petit despatx. Mai més he aspirat a tenir un despatx més gran que aquest que tinc, perquè des del primer moment vaig ser molt conscient que havia deixat enrere la més gran potestat que pot tenir un editor, que és el d’entretenir-se a treure i posar una coma, i que mai més accediria a cotes més altes de poder per més que em tanquessin en un despatx més gran... Tan senzill com això. D’aquí a cent anys, si encara hi ha algú que llegeixi, ningú no recordarà qui va ser l’editor d’El cor del senglar o de Pa negre. Però la sang d’aquell qui haurà vetllat per cada punt i cada coma bategarà darrere cada frase. Realment l’únic perdurable de la nostra feina seran aquestes quatre correccions que els redactors es permeten o s’obliguen a fer en els textos que publiquem. I mentrestant, els editors que us passegeu amb glamur pel pis de dalt, creient que sou els reis del mambo perquè esmorzeu amb periodistes guapos i amb la senyoreta Hegemann de torn, no us adoneu que en realitat heu confós l’ISBN amb una droga de disseny i aneu tot el dia col·locats”.

Bernat Puigtobella, L’Avenç, abril del 2010.

Entradas populares

Compartir